Macián i l’espiritualitat

He llegit que el Govern de les Illes Balears ha decidit que una de les seves distincions anuals sigui a títol pòstum per Vicente Macián. Està bé. La raó és que al llarg de la seva vida va confortar milers de malalts, als que va acompanyar espiritualment en els moments difícils de la malaltia o el traspàs. Vicente Macián era una persona molt peculiar, agradable de tracte, atenta i simpàtica; sempre que em veia tenia algun comentari a fer sobre algun escrit recent que hagués publicat. Està bé que el Govern l'hagi volgut recordar. Però el fet m'ha portat a una altra qüestió íntimament associada al cas: la de la companyia espiritual als malalts en un centre públic com és el Mateu Orfila o com pugui ser un altre. Partesc del fet que l'Església i l'Estat són dos fets separats, que existeix realment una separació i que respectem allò que diu la Constitució Espanyola sobre la llibertat de creure, fins i tot la llibertat de no creure. Idò bé, crec que vulnerem aquest dret amb l'atenció espiritual o religiosa a l'hospital. M'explicaré. Està bé que una persona religiosa, sigui catòlica o musulmana, protestant o budista, pugui tenir accés a la companyia religiosa en períodes que, per la seva immobilització hospitalària, no hi pot accedir per ell mateix. El que mai no he entès és la visita del capellà o la monja a totes les habitacions, sigui o no sigui benvingut. Sí, hem de respectar aquelles persones que no desitgen aquesta visita. N'hi ha. Vostès em diran: Idò que li digui que se'n vagi. Sí, ho pot fer, però és realment violent per les dues parts. El problema, crec, té una fàcil solució: que siguin els malalts que, en el moment de ser hospitalitzats, sol·licitin –si així ho volen- la visita religiosa, i que el capellà o qui sigui que tengui aquesta funció entri només a aquelles habitacions a les que ha estat cridat. No hi hauria d'haver inconvenient perquè es fes així, és més, evitaríem situacions embarassoses i respectaríem millor els drets de cadascú.