Com som els menorquins?

Són iguals els catalans i els extremenys? Si ens dirigíssim amb aquesta pregunta a un català o a un extremeny, jo diria que tant l'un com l'altre ens mirarien amb una certa prevenció, amb recel, i potser pensarien que tenim la intenció de provocar-los.

I els menorquins i els japonesos, som iguals? Si algun menorquí ens contestés que sí, no ens entrarien ganes de riure? No dubtaríem de la seva intel·ligència o de la seva salut mental?

Fora d'algunes característiques físiques, les diferències entre aquests diversos col·lectius són originades, no per la biologia (els gens), sinó per factors de caràcter cultural, per la història respectiva de cadascuna de les diverses comunitats. I no hem de subestimar aquestes diferències, que són reals, no producte de la nostra imaginació. Molts individus membres de cadascun dels col·lectius en són conscients, d'aquestes particularitats -encara que sigui de forma intuïtiva-, i jo diria que tots són igualment conscients del fet de compartir una identitat col·lectiva amb altres persones, a les quals se senten pròxims, vinculats.

Més d'un lector pot pensar que els paràgrafs anteriors s'aparten massa del títol d'aquest article, però jo crec que ajuden a comprendre millor la dificultat que representa saber com és una comunitat formada al llarg de la història, és a dir, conèixer-ne els trets que la diferencien o la fan semblant a d'altres comunitats. Si algun dels nostres llicenciats universitaris volgués dedicar-se a respondre amb una mica de rigor a preguntes com les que formul en aquest escrit, que no esperi gaire a posar-s'hi perquè li durà feina. Per altra banda, -i ara animem-lo-, si ho vol intentar, que pensi que no es trobarà tot sol. Sense sortir del nostre àmbit lingüístic i cultural, diversos intel·lectuals, al País Valencià, a l'illa de Mallorca, al Principat de Catalunya, hi han esmerçat -i segueixen fent-ho- molt de temps i esforços. Temps i esforços que han possibilitat l'aparició de llibres i articles ben interessants sobre qüestions semblants a les que tract jo ara en aquest article.
Es veuen, lectors pacients, amb el coratge de dir a algú vingut de fora de l'illa com som nosaltres els menorquins? No tenen por d'equivocar-se en el seu judici? Encara que només sigui per la possibilitat d'exagerar-ne, infravalorar-ne o ignorar-ne alguna característica important?

Ja sabem que no tots els menorquins som iguals, que entre els que integrem la nostra comunitat hi ha considerables diferències, però, com a components de tal comunitat, alguna cosa hem de tenir en comú, si més no la major part o un considerable tant per cent de nosaltres. No els ho sembla? O pensen, al contrari, -cosa que m'estranyaria- que no tenim, com a menorquins, cap particularitat en comú, fora del fet –que, en tal cas, resultaria irrellevant- d'haver nascut i viscut a l'illa?

Ja fa més o menys un segle que un menorquí, l'historiador i dibuixant Francesc Hernández Sanz, pare del pintor Francesc Hernández Mora i del professor i erudit Joan Hernández Mora, va gosar respondre, si més no en part i en ben pocs mots –sense capficar-s'hi, en definitiva- a la pregunta "Com som, els menorquins?" Va contestar-la així: "Los menorquines son, en general, reservados, algo tímidos, un tanto apáticos, refractarios a las empresas que exigen esfuerzo personal, honrados y amantes de la tranquilidad". Hi estem o no d'acord? Hi afegiríem o en trauríem alguna característica? Som ara, a l'any 2012, els menorquins –o la majoria o bona part dels menorquins- tal com el Sr. Hernández Sanz definia cent anys enrere els nostres besavis i rebesavis? A l'univers no hi ha res immutable: tot canvia, tot evoluciona; a velocitats diferents però sense res que se n'escapi. I els menorquins no en som l'excepció.