Qualque cosa són clovelles de fava

– ¡Jolgorio, jolgorio! (que vol dir: alegria!) –va afegir el conseller mentre alçava la seva copa, però de red bull per mantenir les tradicions de la casa–. Brindem per aquests que dius, que mos han regalat la victòria electoral més grossa de la nostra vida i pel congreso nacional nacional, que ha estat "su digno broche de oro". Que no brindes, Nataixa?

– Jo si un cas una copeta pels tres anys d'errors de l'altre bàndol, que també us han ajudat molt –va replica na Nataixa amb molt poques ganes de gresca– . I me'n vaig a dormir, però li record que encara té els miniconsellers de l'Illa de les Vaques dins la sala de precs i preguntes.

– ¡Ay! (que vol dir: ai!) –va respondre el conseller sobtadament preocupat–. És que mai me'n record d'ells, mesquinets! Però si ara haurien de ser aquí, xalant com noltros, que tots som cumpanyerus!

– Per un dia, els podria deixar entrar al saló principal, conseller –va intervenir na Socorro, que tenia dificultats per rallar per culpa del singlot–. Quatre illes i un destí... en el ciment! –va afegir encara.

– ¡Y tanto que sí! (que es pensava que volia dir: I tant!). Que passin! –va respondre el conseller, de content que estava amb l'èxit del congrés, amb les batalles electorals guanyades per K.O. i amb les noves lleis del seu parlament colonial.

I per obrir la porta de la sala, perquè poguessin entrar els miniconsellers, van haver de decantar una mica es nostro espia. L'homo s'havia disfressat de construcció il·legal que prest no ho serà i en conseqüència tothom l'admirava com a delinqüent que se'n fot de la llei i ningú no reparava que era l'espia. Tret de na Nataixa, que li havia obert la finestra de baix per veure-li el nas.

– Capa dentro! (que es pensava que volia dir: cap endins!) –va exclamar el conseller mentre els donava copets afectuosos a l'esquena–. Quin congrés, eh? Però i ara perquè me feis aquestes cares? –va afegir.

– Però que no ho sap, que a la seva illa tenen un problema molt gros i que ningú no el resol mai? –va intervenir na Nataixa, que per més que deia que tenia son, no es pensava perdre aquell espectacle.

– Encuentro que ya lo sé (que es pensava que volia dir: trob que ja ho sé) –va dir el conseller mentre es picava el front–. Voleu més obres públiques, com les que us vam fer s'altra vegada que vam comandar: la dessaladora de ponent, la depuradora de llevant... Bonu, ja ho sé que encara no funcionen, però mirau el metro que vam fer a la capital: tampoc no funcionava i noltros, com a reis!

– Me sembla que no és d'açò, que li volen rallar –va respondre na Nataixa a la vista de la passivitat dels miniconsellers, que semblava que davant el seu superior orgànic havien perdut l'ànima–. Vam si ho endevina, què volen.

– Però conseller –va intervenir na Socorro entre singlot i singlot, com assessora que era–. Que no ho veu que li vénen a agrair les noves lleis que hem aprovat? Estan satisfets perquè ara poden legalitzar qualsevol obra il·legal, fer amics deixant construir allà on no toca, deixar morir qualsevol indústria en nom del sant turisme, posar dos noms als pobles... "¡Esto es Texas, forastero!" –i es va posar a piular d'entusiasme.

– Que no, conseller –va insistir na Nataixa mentre l'autoritat anava passant la mirada d'una dona a l'altra i als miniconsellers, que continuaven allà entonats i sense esma–. Han vingut per la cosa de sempre, com quan els tocava venir els de l'altra bàndol, per suplicar un transport aeri digne. Tanta unitat que prediquen vostès i a n'aquests els tenen desconnectats!

– ¡A, era esto! (que vol dir: Ah, era açò!) –va respondre el conseller, que es veu que finalment s'havia situat–. Alegria, cumpanyerus, que tenim bones notícies. El gobierno calla, però aquest congreso nacional nacional d'on venim, diu que s'hauria de fer qualque cosa.

– Ai conseller –va replicar na Nataixa, perquè els miniconsellers no piulaven–, ara sí que me'n vaig a dormir, però abans n'hi diré una que vaig sentir a l'Illa de les Vaques: "Qualque cosa són clovelles de fava!"

"¿Y esto, cómo lo traduzco?", es va quedar pensant el conseller, més preocupat pel seu bilingüisme colonial que pel transport digne.