Europa o el retorn al temps de les colònies

Sí sé, en canvi, que l'Alemanya de la cancellera Angela Merkel n'està sortint reforçada, de la crisi, ja que les exportacions, l'ocupació i la indústria alemanyes s'imposen a la resta d'Europa. I això que el model alemany no està exempt de zones d'ombra i, també, d'injustícies socials. Tanmateix, són els alemanys que prescriuen les violents polítiques d'austeritat als seus veïns del sud. Entre d'altres, a Espanya.

A dictat dels alemanys

Un diplomàtic europeu citat per "The Economist", considerava fa poc que el nou pacte fiscal que Alemanya vol imposar als Estats de la zona zero era "un tractat que fa il·legal el keynesianisme". Després de molts anys, els països rics de la Unió europea (UE) imposen als altres estats de la Unió (diguem que amb més o amb menys diplomàcia, publicitat i comprensió per part dels ciutadans) mesures que fan impracticables les polítiques d'esquerra (vaja!, les polítiques que la gent de la meva edat entén com a polítiques d'esquerra). En nom de la defensa del mercat i de la lliure concurrència, totes les polítiques que impulsa l'UE van en la línia d'impedir que els diferents Estats nacionals puguin regular determinats sectors per evitar l'agreujament de les desigualtats socials (el que abans enteníem com a polítiques socialdemòcrates). Encara més: totes les mesures que ha pres la UE aquests darrers temps –diguem que amb el consentiment de governs conservadors o fins i sot socialdemòcrates (per exemple el finit de Zapatero)- s'han adoptat sota el marxamo del pensament neoliberal, aquest que prometia el benestar com a resultat màgic de la mà invisible del mercat.

Avui, doncs, per dur a terme una política d'esquerra a qualsevol dels països que conformen la UE, no és suficient que la majoria dels ciutadans d'aquest país ho decideixi, cal, a més, una ferma determinació per lluitar amb totes les seves forces (i no sé si això és suficient) contra una Comissió europea i un Consell de la Unió que s'emparen amb el gran bagatge de les directives (neoliberals) i dels tractats europeus.

Avui, per poc que observem com s'està actuant a les cimeres de l'UE, haurem de concloure que hi manca molt poc perquè, al dictat d'Alemanya, desaparegui la "sobirania nacional" dels països endeutats. De moment han segrestat la de Grècia; i si ningú no hi posa remei, seguirem aviat amb la de Portugal. I no em sorprendria que també amb la d'Espanya i la d'Itàlia, a qui, per cert, ja li han imposat un primer ministre. I per poc que observem les regles que estan regint els complexos mecanismes de l'UE, haurem de concloure que un Estat endeutat no es troba en condicions de decidir la seva política econòmica.

Em direu que els "dictats" de Berlín afecten tan sols a les decisions financeres i de pagament del deute (en aquest sentit, el "comissari del pressupost" nomenat per l'Eurogrup per a Grècia a instància de la senyora Merkel només es pot oposar a decisions del govern grec que tenguin una incidència pressupostària), però a la pràctica, aquest comissari no deixa de ser una espècie de governador colonial que garanteix en totes les circumstàncies possibles, la primacia dels drets de la metròpoli (o el que és el mateix, els drets dels països creditors) sobre els drets de les poblacions del país sotmès a control.

Ens agradi o no, estam davant d'una espècie de neocolonialisme –o de telecolonialisme- de l'ocupació econòmica. No em sorprèn, per tant, que el secretari general del Partit Socialista de Portugal hagi opinat que aquesta proposició alemanya violava els principis bàsics de la sobirania i –són paraules textuals- "la mateixa dignitat dels pobles". Crec que té raó. I més si tenim en compte d'altres proposicions (potser encara més humiliants) com aquella del comissari alemany per a l'Energia, Gunther Oettinger, de posar a mig pal les banderes dels països endeutats en els edificis de la UE. Proposta que de moment no ha triomfat, però que, si seguim per la senda que, dia rere dia, ens marca la senyora Merkel i el seu implacable ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, no em sorprendria que s'arribés a prendre.

No cal ser antieuropeu (que no ho som) per afirmar que em sembla tràgic (i l'adjectiu és d'allò més pertinent si ens referim a la realitat grega) que l'UE hagi abandonat tota idea de solidaritat, de cohesió i d'igualtat entre els Estats membres. Avui, els països de la Unió més rics sembla que estiguin decidits a sotmetre els membres més pobres i a explotar-los per mitjà del mecanisme del deute. La idea d'Europa (almenys la que jo havia concebut) no pot estar més lluny.