Els inicis de la gran època de la vinya de Maó

"El de Mahón es más estimado, siendo de un color amatista, suave al paladar y de suficiente fuerza para conservarlo en el país por varios años, y poderse enviar a Inglaterra."

Tanmateix, no és fàcil per saber exactament quanta vinya i quan de vi es feia a Maó. Armstrong ens dóna les dades del delme de raïms, però, pel que fa al vi només es refereix al total de Menorca. Així i tot, el fet que les Universitats de l'illa, i particularment la de Maó, fessin un control de la venda i els preus del vi, les va portar a recollir el volum de la producció. Part d'aquesta informació s'ha conservat en diversos expedients de l'Arxiu Històric de Maó, gràcies als quals he pogut estimar quina era la collita del terme. Cal fer l'advertiment de què llavors Sant Lluís formava part de Maó i per tant les dades es refereixen a la suma d'ambdós.

Com es veu, la producció de vi va experimentar un vigorós creixement fins a la dècada del 1760, que va permetre doblar la collita. A partir d'aquest moment, en canvi, el volum de vi elaborat es va estabilitzar, o més bé va marcar una lleugera tendència a la baixa. Aquests moviments devien tenir el seu origen en els preus. Aquests no eren lliures i eren aprovats per les autoritats. Van créixer fins a la dècada del 1740 i a partir d'aquest moment els preus es van anar reduint, situació que es va mantenir fins que a partir el 1793 es van iniciar una sèrie de guerres que van conduir a una situació d'escassetat davant la qual es van rompre tots els límits imposats al preu del vi, que va augmentar fortament.

Podem aconseguir perfilar millor el nostre coneixement sobre aquest conreu a través de l'extensió de les vinyes. Per fer-ho disposam dels Llibres de Manifest, que venien a ser com el cadastre de rústica i a on els particulars declaraven quines eren les seves propietats. Les Universitats (antics ajuntaments) valoraven aquests béns i els gravaven amb un impost conegut com la talla, similar a l'actual IBI.

He treballat sobre els llibres de Manifest del 1723 i 1773, per poder copsar l'evolució al llarg del temps de la superfície de vinya. El Manifest del 1773 ens dóna una informació més completa que el del 1723, ja que a més del valor de les terres a efectes fiscals, ofereix en molts casos el nombre de ceps. A partir d'aquest es pot obtenir l'extensió sembrada de vinyes, ja que la forma de plantació emprada a Menorca comportava que 12.000 ceps ocupessin una hectàrea.

Analitzant la relació entre nombre de ceps i valor de les terres es pot comprovar que els diferents tipus de vinya es valoraven de forma diversa: les vinyes velles i els vinyots a raó de 1.000 ceps per 1 lliura; en canvi les vinyes normals i les vinyes joves (malloles) eren valorades de forma variable als diferents termes municipals de l'illa. A Maó i Sant Lluís s'obté una mitjana de 700 ceps de vinya per lliura i 625 ceps de mallola per lliura. El motiu d'aquesta variació devia provenir de l'existència de diferents qualitats de les terres amb vinyes, tal i com es fa fer constar de forma expressa en les valoracions fetes el 1818 a Estadística de Casanello. Com s'observa, les vinyes amb una valoració més alta són les més joves, després les normals i per últim, les més velles i arruïnades. Utilitzant aquests valors podem es pot estimar l'extensió que ocupava la vinya en els Manifests de 1723 i 1773.

Així podem saber que el 1723 a l'actual terme de Maó la superfície ocupada per la vinya ja era de poc més de 160 hectàrees. El conreu es concentrava en uns pocs indrets, especialment del sud de la població: el paratge amb major quantitat de vinya era Alqueria Cremada (30%) i els següents punts eren la veïna població de Llucmaçanes (18,4%) i Malbúger (17%). A prop de la població de Maó únicament es trobava el vinyet de Gràcia, amb el 10%. En conjunt, aquestes quatre zones suposaven el 74,6% dels ceps del terme. El percentatge de vinyes noves (17%) superava en molt el de vinyes velles (5%), la qual cosa pot ser un indici en favor de què aquest conreu estava en expansió.

Aquesta extensió de vinya era propietat de 182 viticultors i la superfície mitjana era de 0,89 ha, la qual cosa, tot i que actualment pugui semblar reduïda, a l'època i en el context de l'illa era relativament elevada. La major part dels propietaris (56%) posseïen de mitja hectàrea a una hectàrea de vinya i només hi havia quatre viticultors amb més de dues hectàrees: Maria Mus Juanico, Francesc Saguí, Gabriel Sinallos i Joan Villalonga, tots amb pràcticament la mateixa extensió: 2,36 ha.