En quin món deuen viure?

– Idò que esperin –va respondre l'autoritat, que en aquell moment s'estava mirant amb molt d'interès la punta de les sabates.

– Ja fa bé de fer-los esperar –va dir des de la seva taula na Socorro de sa Pobla, assessora, que s'estava allisant la cabellera, a la moda del nou règim–. Que tenguin clar que quan venen a l'Illa Grossa han de fer coa.

– Mem –li va respondre el conseller–, bona gent ho són. Mai no mos discuteixen res i sempre estan disposats a obeir. Però jo he de mantenir el principi d'autoritat, que és un valor que no hem de perdre. Que esperin una estona.
Na Nataixa, ara degradada a auxiliar de tercera, va posar cara de pòquer, va tornar a la seva taula i es va asseure a la cadira mentre bufava de tan avorrida que estava.

– És que açò de no fer res en tot el dia, és molt mal d'aguantar –li va dir a na Socorro mentre començava un altre sudoku, en castellà per ordre de la casa–. Al manco amb l'altra govern repartíem subvencions...

– Paciència, Nataixa –li va respondre l'assessora–, que és qüestió de dies. Ara hem d'esperar que el Gran Kefe decideixi per on hem de prendre i quan el facin president, ja ho veuràs si en farem de feina! I venga crear "empleu"!

– Això sí que és ver –va respondre el conseller, que les sentia des de dins del seu despatx–. El Gran Kefe ara està agafant forces, però d'aquí quatre dies començarà a salvar el país com un desesperat.

– A jo més bé me sembla que no piula de tant espantat que està –es va atrevir a dir na Nataixa mentre dedicava una mirada al nostro espia, que, amb la seva disfressa de 20% d'IVA s'havia penjat d'un llum de s'esperiment per passar desapercebut.

– Quines coses de dir! –va replicar na Socorro–. Ja el veuràs quan s'hi posi. En un santiamèn aquest país no el reconeixerà ni sa mare.

–D'açò sí que n'estic ben segura –va respondre na Nataixa–. Per salvar el capital és capaç de ser més bèstia que na Merkel i en Sarkosy junts.

– Mem –va exclamar na Socorro–. Molt de romanticisme, hi ha hagut fins ara. I són turistes, el que hem de menester. Ja ho veuràs quan davalli l'IVA dels hotelers al 4%.

Quan va dir açò, va succeir un autèntic desastre i és que al nostro espia li va agafar un atac de riure i va anar a caure just damunt la taula de na Socorro, que només de veure aquell 20% d'IVA que prest pagarem tots, li va agafar un cobriment de cor.

– Bono –va exclamar el conseller, que es veu que no se n'havia entemut de res–, ja pots fer passar els miniconsellers de l'Illa de les Vaques, Nataixa. Vam que mos vénen a pidolar, avui, aquests de la sucursal.

Els nouvinguts, que eren tres, es van posar ben drets davant la taula del conseller, en posició de presentin armes, com si tinguessin pràctica de fer instrucció militar.

– Senyor –va començar el primer–, ja hem entès que no mos poden delegar la promoció turística perquè vostès anirien curts de doblers.

– I que si mos manen que engeguem la dessaladora –va continuar el segon–, ho haurem de fer... i pagar.

– I que si els doblers de la seu de la Reserva de la Biosfera s'han perdut –va continuar el tercer–, mala sort i a callar.

– Però hi ha una cosa –hi va tornar el primer– que sí que mos han de concedir, que és la il·lusió de la nostra vida.

– Pensi –va continuar el segon–, que ja mos la va prometre don Manuel (volien dir en Fraga) quan era ministre d'en Franco, que tindríem un Parador Turístic. I si no el feim ara, quan el farem?

– I perquè puguin triar al seu gust i "antoju" –va acabar el tercer– aquí té un catàleg d'edificis per triar aquell que més els agradi. Primer en vam posar tres, però ara ja n'hi ha setanta quatre, que mos ha semblat un bon nombre perquè puguin anar remenant.

– Mem –va respondre el conseller quan va aconseguir tancar la boca–. És que precisament ara no ho sé, si na Merkel i en Sarkposy ho voldran, que mos endeutem amb un altre parador públic...

Na Nataixa i l'espia, de tantes rialles de sentir els miniconsellers, van haver de córrer que em pix. Na Socorro no, perquè continuava en terra, estabornida amb el 20% d'IVA.