Tots som ciutadans. Cap persona sense llar

Les coses no són tan simples. Una llar no només té a veure amb el sostre, sinó sobretot, amb un espai que proporciona intimitat, protecció, on ningú pot entrar arbitràriament, on es guarden els records i es fabriquen els somnis i els projectes. I també, és on es guarden els béns personals, siguin molts o pocs. Així, llar és un espai on es construeix la persona, on es viu amb qualitat i dignitat.

També la Constitució espanyola estableix que l'habitatge és un dret social que l'Estat ha de garantir als ciutadans espanyols (art.47), i estrangers (art.13). La realitat, però, no és aquesta ja que cada vegada hi ha més persones que no poden gaudir d'un dret essencial.

Tanmateix, en moments com l'actual, en el qual la crisi econòmica global i globalitzada sacseja amb força les economies familiars, té com una de les primeres conseqüències la precarització de l'habitatge perquè no poden accedir a una llar pròpia (ni de lloguer ni de compra). Persones que tot i comptar amb uns ingressos fixos, no poden afrontar el pagament del seu pis, bé perquè compartien les despeses i ara les han d'assumir en solitari per mor a una situació de divorci o separació, o bé, famílies que tenen algun o més d'un membre que s'ha quedat a l'atur i han vist disminuir els ingressos.

No poder gaudir d'un habitatge digne i adequat a les necessitats de cada persona o família, pot ser un desencadenant de l'exclusió social. Les condicions físiques, l'accessibilitat, el context... poden esdevenir situacions que tenen en comú l'existència d'un sostre, però que es dóna en condicions molt precàries.

Hi ha gent que té autèntics maldecaps per poder pagar un habitatge, ja sigui de propietat o de lloguer, havent-hi de destinar una gran quantitat dels seus ingressos. Els joves, que a l'hora d'emancipar-se es topen amb els preus d'un mercat immobiliari que no va d'acord amb les feines precàries i inestables que solen realitzar. Un altre dels col·lectius vulnerables és la gent gran perquè viuen en immobles mal conservats i que no estan adaptats a les necessitats d'una persona amb dificultats de mobilitat. Les persones immigrades són també un col·lectiu amb moltes dificultats per accedir a un habitatge digne. En aquest cas, hi ha situacions de persones que habiten en pisos que no compleixen els requisits mínims i que no compten amb la cèdula d'habitabilitat. També, en pisos sobreocupats, quan un gran nombre de persones conviu en el mateix immoble.

El canvi de context econòmic ha significat per a un emergent volum de persones veure perillar el dret a l'habitatge. Són les persones que no poden pagar les quotes hipotecàries al no poder afrontar el seu deute i que corren el risc de viure un procés d'execució hipotecària del pis si no troben una alternativa. Una situació que provoca que es quedin al carrer però mantenint el deute.

Segons les dades de Caritas, les respostes en l'àmbit de l'habitatge han augmentat. Des d'ajudes econòmiques per al manteniment i adequació, passant pel pagament d'alguns subministraments bàsics (llum, aigua), i en poques ocasions, aportant una quantitat econòmica per tal de fer front a part del pagament del lloguer o de la hipoteca.

Aquestes dades tenen centenars de noms, estan referits a persones: dones, homes, infants i joves que han vist com "el somni d'una llar" s'esvaeix i s'uneix a la situació de pèrdua de la seva ocupació i la impossibilitat de vida en béns de primera necessitat: aliment, medicines, vestuari, educació, etc.

A més, cal considerar sobretot que no tenir feina, no tenir diners, compartir pis amb persones estranyes o no estar segur amb qui deixes els infants quan estàs sola i has d'anar a cercar feina, són factors estressants. Totes aquestes situacions poden repercutir directament en la salut mental i en malalties orgàniques provocades per una malnutrició o per no dormir bé.

Totes aquestes persones no se senten protegides, incloses i, sobretot, no se senten visibles als ulls de la societat perquè viuen de forma extrema i quotidiana la pobresa i per açò són discriminades i excloses. Discriminació que els limita l'accés als drets bàsics i socials. El seu aspecte o forma de comportar-se són una barrera per a la resta de la societat que no se n'adona ni és conscient de la seva situació social i del seu sofriment.

Davant aquestes realitats a les que la majoria dels ciutadans ens hem acostumat i hem acceptat com a normals, fins a l'extrem de fer invisibles a aquests altres ciutadans de ple dret, Caritas i totes les xarxes socials involucrades en la campanya d'aquest any, volem reivindicar que responsables polítics, empresaris, banquers, interlocutors d'organitzacions, mitjans de comunicació, individus..., treballem amb responsabilitat per evitar la seva estigmatització i en la tasca de sensibilització i prevenció davant aquesta greu problemàtica social.

Sabem que en aquesta lluita no estem sols, però hem de ser més, molts més, per salvaguardar els drets de les persones sense llar i perquè aprehenguem que no es tracten de drets per a nosaltres i regals per a les persones en situació de pobresa. Tots som éssers humans i, per tant, titulars de drets.