Les eleccions del passat 20-N

Fa uns mesos –des de les passades eleccions municipals i autonòmiques-, un moviment espontani (tan descontrolat com vulgueu, però espontani i sincer) com el del 15-M, va denunciar el que tots intuíem però no volíem veure: la pobra qualitat del nostre sistema democràtic. Els partits se'n van adonar i digueren tot seguit que en prenien nota, però ben aviat han perdut els apunts.

Sembla que davant una realitat que ens desborda, els polítics haurien de ser els primers interessats a revitalitzar la democràcia, a fer-la progressar, seguint aquella màxima dita ja fa gairebé un segle per Theodore Roosevelt, d'acord amb la qual, si la democràcia no progressa deixa de ser gran. Però els aparells dels partits no cerquen el progrés del sistema i acaben essent estructures que es defensen per sobreviure, que lluiten perquè res no canviï i es resisteixen a una evolució que –això és el que temen- els acabaria debilitant.

La campanya
Convençut Rubalcaba que no tenia cap possibilitat d'èxit (¿com n'havia de tenir amb cinc milions d'aturats a la seva esquena i havent estat corresponsable del fracàs econòmic del govern de Zapatero?), ha dirigit totes les seves habilitats dialèctiques a destrossar l'adversari, sense acceptar mai la part de responsabilitat que ell -i els seus- tenien en el dramàtic panorama econòmic actual. Tota la seva campanya ha estat, doncs, un judici d'intencions sobre què farien o no farien els seus adversaris, convençut que era innecessari explicar-nos el que hauria de fer, si és que en sortia guanyador, perquè era conscient que no podia vèncer. Duia massa pes al propi sarró per a aquest duríssim viatge.

I què ha fet Rajoy? Doncs ben poca cosa, perquè tenint-se per guanyador de molt abans de l'escrutini, ningú ha pogut sentir de la seva boca quines mesures adoptarà de seguida que prengui el comandament del país. Ningú no sabia el passat 20-N –ni sap encara- quines seran les seves primeres decisions d'urgència.
Mariano Rajoy, sempre assossegat i prudent, ha deixat que s'escolés el temps sense assumir cap risc. Ell sabia que l'objectiu era de no cometre errors, convençut que, sense fer res, aquest cop veuria passar el cadàver de l'enemic per davant de casa seva. Però amb això no n'hi ha prou, perquè en fer-se càrrec del govern, Mariano Rajoy haurà d'assumir el lideratge d'un país que es troba sumit en una gran desconfiança. I aquest mal només es cura amb una gran dosi d'autoritat moral, és a dir, de credibilitat. Però, com ha escrit López Burniol, per creure en el nou president cal que aquest parli, que ens digui el que pensa, que procuri fer el que diu i que assumeixi riscos. Només obrant així es justificaran les expectatives que desperta. Dir –i això és l'únic que ha dit Mariano Rajoy- "sabemos lo que no hay que hacer" no és suficient. Com no ho és afirmar que "gobernaremos con sentido común..., con los mejores..., como Dios manda".

Hi ha marge per a la política?
Els il·lusionats joves del tardofranquisme crèiem en la política i criticàvem durament la filosofia dels qui, com Gonzalo Fernández de la Mora, proclamaven "El crepúsculo de las ideologías", una obra publicada el 1965 en la qual l'exministre de Franco considerava les ideologies com a formes primitives de racionalitat, culpables del camuflament i falsejament de la realitat. Aleshores predeia que serien substituïdes per la racionalitat plena, simbolitzada en la tecnocràcia, i per la racionalitat científica, pròpies ambdues de la societat del benestar que ja s'encetava a Espanya, immersa en l'anomenat "desenvolupament".

I si l'estat de benestar, edificat a partir dels acords entre els dos grans corrents ideològics sortits de la Segona Guerra mundial (el socialdemòcrata i el cristianodemòcrata), comença a fer aigües, cosa que no predeia Fernández de la Mora, el recurs a la tecnocràcia com a última raó de la política sembla que li doni la raó. Nogensmenys, acabem de veure com un govern format exclusivament de tecnòcrates assumia el poder a Itàlia i com un govern d'unitat nacional, presidit també per un exbanquer, l'assumia a Grècia.

Com apuntava Jordi Barbeta, Europa s'ha instal·lat en la consigna hobbesiana del "primum vivere, deinde philosophare", i d'aquí no la mourà ni Superman fins que no quedi rastre de la tempesta. El problema és que, de moment, els profetes de l'FMI, del BCE, de l'OCDE i fins del Banc d'Espanya no fan més que competir en endevinar la magnitud de la tragèdia, però ningú veu a l'horitzó indicis que la tempesta amaini a curt o a mitjà termini.

Zapatero va assolir el crepuscle de la seva ideologia (el que el va dur a fer del matrimoni gai, de la llei de dependència, del diàleg de civilitzacions i de la Memòria històrica l'eix del seu univers ideològic) fins que, un bon dia de maig de 2010, de sobte es va veure forçat a canviar la seva política com qui gira un calcetí.
Tanmateix, ho va fer, que no és poc, en observar, també, ell, la magnitud de la tragèdia. I ho féu sense cap suport –també cal dir-ho, això- d'aquest Mariano Rajoy que, en campanya, ha proclamat que no acceptarà que "Europa li marqui el pas". Una frase fora de context i molt preocupant, perquè dóna a entendre que no ha copsat encara de quin peu calça Europa.

Perquè no ens enganyem: no serà ell qui dirigirà pròpiament la política econòmica del país. Avui és el Banc Central Europeu el qui, amb permís d'Angela Merkel, dicta les lleis a uns parlaments de titelles. Avui són els inversors (els famosos "mercats") els qui decideixen cap on girarà el món; no són els polítics. I per a mostra un botó: tots sabien que Mariano Rajoy guanyaria les eleccions per majoria absoluta, com així ha estat. Però ni aquella tendència ni un resultat tan inapel·lable com l'obtingut per la dreta ha calmat aquests inversors. La Borsa segueix baixant i la prima de risc continua mostrant-se disparada. Sembla que hagi mort la política i visquem sotmesos a la dictadura dels mercats.