Cria de les fures i estris de caça

Finalment, ressaltar el component més perdurable en el temps, la seva faceta de reforç dels vincles socials, era una de les poques distraccions col·lectives dels homes del camp, ajuntava pagesos i missatges dels llocs veïns, com a l'hora de tondre els bens o les mesurades del blat.
Entre les diferents espècies cinegètiques, algunes pràcticament desaparegudes, a Menorca ha destacat d'una manera especial el conill, caçat amb diferents tècniques. En aquesta ocasió ens interessam per la caça amb fura, de llarga tradició.

LA FURA
De nom científic "Putorius putorius furo", la fura és un mamífer de l'ordre dels carnívors fissípedes, englobat dins la família dels mustèlids, que inclou la llúdria, la mofeta o el teixó, i compta a Menorca amb dos representats salvatges, el mostel i el mart, aquest últim en clara expansió actualment; en canvi a la fura només se la coneix en estat domèstic. De cos llarg i estret, unes fures el tenen cobert d'un pelatge blanc, i d'altres més fosc –les "negres"–, però són de la mateixa raça. Tenen fama de fer una pesta considerable, deguda a unes glàndules anals odoríferes.

Si hem de fer cas a la llegenda recollida per l'arxiduc Lluís Salvador al "Die Balearen", les fures són presents a Menorca des de l'inici de la nostra era. Haurien estat importades per ordre de l'emperador romà August per acabar amb el gran nombre de conills que, com una plaga, assolaven els horts.

CRIA I ALIMENTACIÓ
Segons s'Arxiduc, dins el segle XIX la seva cria estava molt estesa a Menorca. Les joves costaven dos o tres duros, en canvi per una fura ben ensenyada es pagaven entre 5,6 i 12 duros.

Les fures crien damunt la primavera; el més normal és que tenguin entre 4 i 6 furons, encara que amb casos d'una ventrada de dotze o catorze cries. Al final n'hi deixen dues o tres. Segons els meus informadors, si es passa la fura amb el furot avui, l'endemà ja es coneix si ha plegat:té sa baldufa un poc esmorteïda. Als 42 dies neixen els furons, i al cap de 40 dies més aquests ja poden treure conills del cau, el cicle es completa en vuitanta dies tan sols.

Generalment viuen dins una gàbia de conills. Pel que fa a la seva alimentació, d'estona solien menjar "oliago de fura": sopes de pa amb aigua i oli, que no els agradava gaire però era bo per reblanir el coll, també entraven en el seu menú sopes de llet o ous crus, però sense oblidar que es carnívora. Menja tot tipus de carn, preferentment de pollastre, com fetges o carcasses. D'en primer també era capaç de menjar-se una tortuga aixafada.

Una altra "atenció" que els caçadors tenien amb les seves fures era tallar-les els claus, quesón com a tatxetes i fan matx en es conills. La seva tasca durant la caça és que facin sortir el conill, no que el matin.

En els àmbits urbans, i fora de la seva funció primigènia, actualment ha estat adoptada com animal de companyia, al mercat existeixen pinsos per aquestes fures, a les que treuen les glàndules odoríferes, per evitar la seva mala olor, i les esterilitzen per tal que no puguin criar.

CANASTRELLS I SENDERES
Tornam recórrer a l'arxiduc Lluís Salvador per saber com eren les gàbies o canastrells amb què es transportaven les fures a l'època. Tenien el fons de fusta i parets de corda entrellaçada, reixa de ferro a un cap i porta de ferro o fusta dura a l'altre. Es duien penjades a l'esquena amb una corretja.

Els caçadors contemporanis també han duit la fura penjada dins el canastrell: una gàbia de dimensions reduïdes feta d'espart, sola, fil de ferro o fusta, de diferents formes. Una consisteix en una post plana, amb tres o quatre voltes de fil de ferro que servien de bigues i van folrades de sola, a un cap té una reixa de ferro –per alenar la bestiola– i a l'altra la porta; aquest és molt semblant al descrit i dibuixat al "Die Balearen", si bé aleshores anava recoberta de corda entrellaçada.

Uns altres canastrells són d'espart, com una senalleta que es destapa de damunt, o bé cilíndric amb les bases de fusta, com el de la fotografia. A la península hi ha llocs que duen la fura dins un saquet de roba, però no és un sistema gaire segur, ja que si no queda ben tancat pot fugir.

El canastrell duu incorporada una bosseta pel picarol de la fura, que de vegades embolicaven amb un pedaç perquè no sonés quan la duien, motiu: la fura generalment ha estat il·legal. Li posen el picarol en el moment de caçar, per sentir-la dins el cau quan s'atraca.

Un altre estri relacionat amb la caça amb fura és la sendera, una xarxa en forma de mànega col·locada a la boca del cau o amagatall del conill. S'enganxa a les roques i es subjecta amb còdols que la mantenen alineada amb la sortida del cau. Actualment no estan permeses a Menorca, a les zones de la península que hi ha molts conills estan regulades.

De temps enrere les senderes també es feien servir per una altra modalitat de caça. Es col·locaven a les passadores de porc de les parets de les tanques, i així els conills hi topaven quan fugien dels cans. Fins i tot s'obrien passadores a posta per aquesta funció, les anomenadespassadores de conill. Aquesta modalitat solia ser practicada de nits pels caçadors furtius.

ELS CAUS
Les llodrigueres o caus són els amagatalls existents entre roques i parets de pedra, o excavats expressament a la terra, on crien i s'amaguen els conills. Poden ser un simple túnel, però el més habitual és que tenguin unes quantes boques i que facin revolts i diferents nivells. Dintre seu no hi tenen accés els cans ni els caçadors; són la raó de ser de la fura, que amb el seu cos prim i esmunyedís pot penetrar fins a l'últim racó.

L'existència d'un cau "dolent", en el qual es pot perdre la fura, es transmet d'una generació a l'altra de caçadors. El conill és molt àgil i no li és res fer un bot d'un metre, en canvi si una fura cau d'aquesta alçada i no troba com superar el desnivell ja no en pot sortir.

En Xisco Florit i Florit, nascut el desembre de 1929 a Binicalsitx (Ferreries), va estar amb son pare a Algendar Vell, i de pagès a Algendar Nou. Hi va fer més de vint anys entre els dos llocs, situats a la vora de l'antic Camí Reial que travessa el barranc d'Algendar. La seva llarga experiència li ha permès conèixer la majoria de caus d'Algendar Vell que, com les tanques i de vegades lligats a les mateixes, tots tenen nom, que em recita de memòria: cau de s'Ullastre, de sa Llevanya des Pi, de sa Vela des Carro, de davant es Verger, de sa Figuera borda, des Canaló, des Clot de sa Por, des Canal des Cerdà, de sa Beca, des Coster de sa Vinya.
–––
adsintes@telefonica.net