Evocant la memòria col·lectiva, amb freqüència acudim als antics viatgers i la seva particular visió de la nostra illa, però ja fa més de mig segle que uns altres viatgers més convencionals són entre nosaltres: els turistes. Avui recordam un visionari de la indústria turística a Menorca, activitat tan insòlita a l'època com mancada de les més mínimes infraestructures, Antoni Parpal Massa.
PRECEDENTS FAMILIARS
Per comprendre la visió innovadora d'Antoni Parpal farem una referència als seus antecessors. Son pare, Manuel Parpal, era un mallorquí establert amb la seva família a Menorca a la primeria del segle XX.
Pels anys trenta, Manuel Parpal posseïa una barcassa dedicada a la recuperació de metalls de vaixells submergits, com el francès Général Chanzy naufragat l'any 1910 a prop de la punta d'en Nati, Ciutadella. El producte més rendible era el plom, que venia a 15 cèntims (de pesseta) el quilo. També van extreure planxes de ferro, que tallaven amb bufadors damunt els llisers de les platges rocoses. Abans s'havien d'hissar del fons marí, tasca amb què participà el seu fill Antoni que, com els bussos de l'època, feia servir el sistema de maneta giratòria per respirar davall l'aigua, però només hi baixava si era el seu pare qui manxava dalt coberta.
Aquesta barcassa també va transportar troncs de pi de les platges de la costa sud fins al port de Maó. El punt de destí era la seva fàbrica situada darrera l'actual cantonada de la carretera de Ciutadella amb el carrer Vives Llull. De la fusta de pi en feien caixes per embarcar el formatge de El Caserío, servien llenya a les cuines d'Intendència militar, i fabricaven mobles, venuts a un altre establiment familiar, la botiga Can Parpal, regentada avui per Julián Parpal, fill de n'Antoni; situada a la Costa de sa Plaça de Maó, davant l'antic hotel Sevilla, edifici que també va absorbir quan la família Borràs inaugurà el restaurat Rocamar, capdavanter de la gastronomia menorquina.
Un estimador mercadalenc posava preu als pins. Prèviament l'inspector havia decidit quins es podien tallar. Els troncs recorrien la singladura marcada estibats a bord de la barcassa, tret d'una vegada que, a conseqüència d'una tramuntanada, aquesta anà a parar a Porto Cristo. Entre la tripulació hi havia el santlluïser i pescador d'Alcalfar en Xec de Son Ferro. A Mallorca es van trobar sense cap cèntim, fins que n'hi van enviar per les necessitats més peremptòries. Passats els dies i la ventada, van poder tornar.
ELS INICIS A ALCALFAR
L'establiment d'Alcalfar va tenir un inici ben modest. Tres amics amb una clara afició per la bona menja i fer alguna vega, Antoni Parpal, Rafel Roselló i Serafí Alzina, van aixecar un petit edifici al costat de l'arenal, un "berenador" amb un arc que donava entrada al menjador i una terrassa superior coberta de bruc, magnífica atalaia damunt la caleta protegida per l'illot des Torm.
Comptaven amb el cuiner en "Lluïsot", i entre les delícies gastronòmiques que li donaren fama no hi mancaven anfossos i llagostes obtinguts per un pescador a compte seu, com tot l'ormeig: barca, cova i viver, construït a la vora del "Moll d'en Parpal", amb un compartiment per closques (cranques, cigales, llagostes) i un altre per peix, que arribava dels caladors dins el viver de la barca.
Els inicis del restaurant són de la dècada dels quaranta. Josep Pla en parla a la voluminosa Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza, publicada el 1950, però signada l'any 1948. A més de destacar que Alcalfar era "la major creació turística de l'illa", també es feia ressò del "restaurant Xuroy".
Segons el diccionari Alcover-Moll, la paraula XOROI significa "mancat d'una orella o d'un tros d'orella". D'aquí vindria la llegenda de la Cova d'en Xoroi.
Deslligat Rafel Roselló de la societat, els altres dos socis van comprar sa Punta Prima, on van fer unes salines, amb escassa fortuna. Sigui pel propi terreny o els materials utilitzats, l'aigua marina filtrava en lloc d'evaporar-se i deixar la seva catifa de sal. Llavors Antoni Parpal es quedà l'incipient hostal, que anava guanyant capacitat d'allotjament; a canvi Serafí Alzina es quedà tot Punta Prima, inclòs l'arenal de l'Aire –actual platja de Punta Prima– on els pagesos anaven a recollir "alga" pagant un peatge en passar les barreres amb el carro.
PRIMERS TURISTES
A diferència de Mallorca, el turisme era boni inexistent a Menorca. Es pot dir que el Xuroy i el Santandria van ser els primers hotels de platja. També va ser ben primerenc Can Burdó, a Fornells.
Els primers turistes anglesos hi van arribar damunt l'any 1954 gràcies als contractes signats per Antoni Parpal amb les agències See Spain i Oliver's Travel. Els diumenges aterraven els bimotors provinents de Londres, prèvia escala a Lió (França) per repostar combustible i a Palma per passar duanes. La seva arribada era tota una novetat, els diumenges la gent anava en bicicleta al camp d'aviació de Sant Lluís per veure l'avió anglès.
Per al transport dels clients, en Parpal muntà una espècie de microbús de dos components, amb un xassís que li va vendre en Mica, del taller de davant el camp del Menorca. A més de desplaçar els turistes, els diumenges aquest vehicle oferia un servei que sortia davant la Murada (plaça Bastió) per la gent de Maó que volgués passar el dia a Alcalfar i dinar a l'Hosteria Xuroy.
No disposaven d'electricitat, la produïen amb un generador i unes bateries grans de corrent contínua. Hi arribà passats uns anys, quan Gómez de Tejada, resident a Alcalfar, va ser cap de Gesa. L'establiment disposava de bar, salonet i cambra de bany a cada habitació, tot un luxe a l'època.
CONSOLIDACIÓ
Antoni Parpal va morir als 59 anys, casualment el 1956, el mateix any que a Maó obria les portes l'hotel Port-Mahón. Llavors la seva viuda llogà el Xuroy a M. Antònia Poch Lleonart, una catalana que més endavant muntaria un altre local mític d'Alcalfar, el Piccolo Mundo.
L'any 1963 recuperà les regnes del negoci un fill de n'Antoni, en Manolo Parpal Bennasar, qui el 1966 es casà amb Joana Carretero, que va ser un ferm estaló de l'empresa. D'aquí dos anys en farà cinquanta que el fill del precursor regenta l'hotel. El relleu generacional està assegurat, ja que la seva filla, Cati, i el seu gendre hi estan plenament implicats.
L'any 1973 es construí el pont de darrera l'arenal i s'obriren amples vials amb la intenció d'urbanitzar l'altra banda de la cala, però el propietari no va obtenir el permís per trobar-se la zona dins el camp de tir de les bateries de Biniancolla. La preservació de la marina de l'altre costat, així com la presència de barques de pesca, la torre de defensa o el Camí de Cavalls fan d'aquesta cala un racó on el pas del temps sembla més pausat, mentre que l'existència del Xuroy, de 45 habitacions i sense grans estridències, li confereix un aire familiar agraït pels seus clients, continuadors d'aquells que hi van arribar per primera vegada fa una seixantena d'anys.
–––
adsintes@telefonica.net
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.