La fi de les caixes d'estalvi com a símptoma (I)

Tot aquest procés implica, per tant, la pràctica desaparició de les Caixes d'Estalvi tal i com fins ara les coneixíem, unes entitats que complien una funció social caracteritzada tradicionalment per la captació de l'estalvi dels petits inversors, la qual destinaven a finançar la petita empresa. Els beneficis de la seva activitat no es repartien com a dividends, ja que no tenien socis, sinó que es destinaven a l'obra social. Per tant podem afirmar que s'han perdut unes institucions que van portar a la pràctica la responsabilitat social i una certa idea del capitalisme amb rostre humà, que volia superar els excessos del mercantilisme. La qüestió que emergeix és: era tot això necessari? La resposta a aquesta pregunta té dues parts; la primera ens situa al moment més immediat, al curt termini, mentre que la segona implica una visió més en perspectiva.

Així ara mateix, la desaparició de les Caixes era inevitable perquè l'acumulació de riscos en què havien incorregut la majoria d'aquestes entitats –i de forma més marcada les 11 caixes intervingudes- en el sector immobiliari havia provocat que s'haguessin hagut de quedar una quantitat de propietats tan gran que posava en perill la seva existència, tant per manca de liquidesa per proporcionar crèdits com, especialment per la manca de solvència per fer front a una cada vegada més probable retirada de fons dels seus clients. D'aquesta manera, atès que el funcionament dels bancs es basa en la confiança dels clients, s'estava posant en risc a la resta de caixes i, per elevació, la totalitat del sistema bancari. És possible que aquest perill sembli als lectors exagerat, però hi ha multitud d'exemples històrics, llunyans i propers, en altres països i a Espanya, que demostren que és una possibilitat molt real. A Menorca enguany recordam que fa cent anys els dubtes sobre la solvència del Banc de Maó van provocar la seva fallida, la qual va arrossegar la major part de les entitats bancàries de l'illa, que van haver de ser salvades (amb el nom de Banc de Menorca) per la Banca Arnús de Barcelona.

És evident que la crisi immobiliària, que ha deixat multitud de promocions sense vendre i ha causat l'execució de molts crèdits hipotecaris, és la causa de la pèrdua de solvència de les entitats financeres, però hi ha raons per considerar a caixes i bancs no com a víctimes sinó com a part culpable de la crisi. En efecte, la construcció accelerada d'immobles que s'ha fet els darrers anys no hauria estat possible sense el finançament bancari. Ja en altres ocasions he insistit en que en aquest procés el sistema bancari havia incomplert el seu paper en la canalització de l'estalvi cap a la inversió. Bancs i caixes són les responsables d'analitzar la solvència de tots aquells que demanen crèdit i han de donar els diners als projectes que ofereixin garanties de viabilitat. És opinió unànime que durant el boom immobiliari els crèdits s'han concedit amb excessiva lleugeresa.

Així han sortit a la llum les pressions de les direccions d'algunes caixes i bancs –les que més crèdits a la construcció van concedir- a les seves oficines perquè donessin crèdit i complissin uns objectius cada cop més ambiciosos. També han transcendit casos de directors d'oficina que es van negar a rebaixar les exigències als demandants de crèdit. No complien els objectius i estaven mal considerats per la direcció. Lògicament ara són les oficines amb menors índexs de morositat. També és clar que els bancs que no van donar facilitats extraordinàries als clients, com les hipoteques que finançaven el 100% de l'operació o la sobretaxació dels immobles, estan en millor situació que les que més es van distingir en aquestes pràctiques, tan alienes a la prudència que tradicionalment s'ha exigit en l'activitat bancària. Actualment sembla que s'ha girat la truita i moltes entitats bancàries no estan concedint crèdit a projectes amb garanties fundades de futur. La sortida de la crisi no s'aconseguirà fins que els bancs deixin de fer pagar les culpes dels pecadors als justos i recuperin la seva funció de canalitzar el crèdit amb una anàlisi coherent dels riscos, sense pecar ni per defecte ni per excés.