Invocant el poble

Invocar el poble constitueix, habitualment, una forma més o manco subtil de manipulació. I sol ser una manera de voler liquidar la capacitat de l'individu com a persona, la capacitat del ciutadà, de cada ésser individual (la suma del qual amb tots els altres hauria de constituir, precisament, el poble). El gran escriptor Stefan Zweig, enmig de la terbolesa de l'ascens dels feixismes per una banda i del comunisme per l'altra, va escriure: "A ningú hem d'estar més agraïts que, en un temps inhumà com el nostre, reforcen allò que hi ha d'humà en nosaltres, que ens aconsellen no cedir l'únic no perible que posseïm, el nostre "jo" més íntim. Perquè només aquell que es manté a si mateix lliure contra tot i contra tothom multiplica i preserva la llibertat del món". Davant els qui utilitzaven el poble, la invocació al poble, per portar a terme les barbaritats més grans que s'han produït en la Història de la Humanitat, Zweig apel·lava a la consciència de cadascú, a la capacitat de discerniment de cada persona humana, individual, concreta i irrepetible.
Per això, d'una manera molt menys elaborada que no la tenc ara, fa més de trenta anys, en plena transició a la democràcia, quan era estudiant a Barcelona, ja em posava nerviós aquell eslògan que resa, normalment en espanyol: "el pueblo unido jamás será vencido". I el problema el tenia no només en això de vencedors i vençuts, que també, sinó sobretot en el subjecte. Qui és, el poble?

Podem llegir-ne coses interessants a Herder, podem capbussar-nos en la teoria romàntica germànica del Volksgeist (que podríem traduir per geni o esperit del poble), podem anar a raure a teories polítiques de diversa casta i condició per intentar esbrinar-ne alguna definició. Però tindrem moltes dificultats quan intentem aplicar-la a allò que nosaltres coneixem, a allò amb què tractam. Què vol dir, avui, que el poble unit mai no serà vençut? Què vol dir, quan es crida això, en actes multitudinaris a Veneçuela? Què vol dir, cridat –en termes més o manco semblants- a la Plaça Tahir, a El Caire? Què vol dir, en boca dels indignats espanyols?

Si fa por la invocació al poble, també ens ha de fer una mica de recança l'ús del qualificatiu "popular". A l'any 1936, va guanyar les eleccions prèvies a la Guerra civil espanyola el Front Popular. Els "populars" eren els d'esquerres, una part dels quals demòcrates de convicció, però una part –important- partidaris de canviar la societat i de transformar-la per via revolucionària. És a dir, no democràtica (de fet, les "democràcies populars" que s'establiren a l'Est d'Europa eren, per definició, dictadures). Després, en irònica sal gruixuda de Lluís V. Aracil, "els populars varen ser els "nacionals". Vaja si varen ser "populars", aquests. Tant que, essent més destres en l'ús de la violència, guanyaren la guerra».

Ara se'ns diu que van contra l'interès «popular» les propostes polítiques d'un partit que duu el qualificatiu «popular» en el seu anagrama. I que, a les illes Balears i Pitiüses, no ho podem discutir, atenent al resultat de les últimes eleccions autonòmiques i municipals, és, entre nosaltres, el més popular de tots.

A partir d'aquí, hauríem d'intentar analitzar què significa això de l'»interès popular", i segur que no seria gaire més fàcil que continuar-nos endinsant en l'explicitació de què punyetes és això del poble. Però ho deixarem per un altre moment, perquè, al cap i a la fi, es tracta de figues d'un altre paner.