Aquí ningú no xista

Mentrestant, na Nataixa Rasputinova, que amb el canvi de govern havia perdut la direcció general de normalització lingüística (que es veu que ara no fa cap falta) i ha tornat a fer de secretària, insinuava que els nous amos de la cosa estan molt passats de moda.

Quan ahir matí va arribar a la conselleria, que està situada al pis de dalt d'una botiga de souvenirs frikis de la capital de l'illa Grossa, es va sorprendre perquè el conseller ja hi era, però estava entonat davant la foto del president del rinxolet sense fer brot.

També s'ha de dir que en un racó del despatx hi havia un observador valencià que, quiet i sense badar boca, ho mirava tot amb ulls panoràmics. Però com que ja feia dies que era allà i el consideraven com de la casa, ningú no li feia cas. El lector intel·ligent ja haurà afinat que era es nostro espia!

– Idò, conseller? –va dir la russa quan va arribar, disposada a començar bé el dia– Què hi fa aquí tan d'hora davant la foto?

– Pensava que aquest rinxolet des clotell és una cosa que no hi ha. Quina personalitat que li aporta al nostro mandatari! –va respondre l'home sortint de l'èxtasi– Per ventura trobes que qualque dia jo en podré tenir un d'igual?

– No li sabria dir, conseller –va replicar ella–, aquest està molt treballat. Però vol dir que vostè, en comptes d'estar aquí contemplant el rinxolet no s'hauria d'arremangar i començar a decidir coses? Que les legislatures duren quatre dies i vostès han promès molta ocupació!

– Ui, Nataixa –va fer el conseller–. La feina que tocava fer ara, ja l'he feta. Tu saps els càrrecs que he arribat a suprimir? Quatre o cinc. Així el poble ho sabrà si ho som noltros d'estalviadors.

– La xocolata del lloro, és el que han estalviat amb els càrrecs –va replicar ella. Que ja ho sabem que amb aquesta misèria de retallada no es va aumon. Pura demagògia. Mitja Europa s'esfondra ofegada pels deutes i vostès retallen quatre càrrecs!

– Nostra senyora des palauet d'en Matas! –va exclamar molt maleit el conseller–. Tu que ho trobes que ara seria moment de començar a fer retallades de ver, d'educació i de sanitat i de tot allò que pesa en el pressupost?

– Idò quan les pensen fer aquestes? –va respondre ella més fresca que una síndria de pou–. Quan na Merkel mos declari de nacionalitat grega?

– Mem! Hem d'esperar les eleccions generals, Nataixa –es va posar a cridar ell–. Tu no ho diguis a ningú, però és la consigna del kefe de Madrit: "A les autonomies meves, tots pies quietos fins que caiga el Tsapatero. A ver si empessamos a mostrar la potita i luego no nos votan".

– I açò què vol dir? –va exclamar na Nataixa amb la boca ben oberta i mentre s'aguantava la panxa de l'espant– Que no pensen posar en pràctica la seva política fins que passin les eleccions aquestes que no sabem si seran d'aquí quatre dies o nou mesos?

– Això mateix, Nataixa –va replicar el conseller, lluent com si s'hagués envelat un got de palo en dejú–. Noltros ben quietets i dissimulant, que ja arribarà l'hora de treure les tisores. Això sí, repetint cada dos dies que tot va molt malament...

– Ui que lleig que ho trob, açò –va respondre na Nataixa–. Els altres a fer la feina bruta i vostès sense xistar i amb la canya a punyat per veure quants vots pesquen...

– Però que no ho has vist, si mos hi ha anat de bé fins ara aquesta política? –va sentenciar el conseller mentre s'estirava al sofà a fer una becadeta.