TW
0

Na Maria també havia heretat l'afició pel col·leccionisme. Havia començat, de ben petita, pels cromos de plantes i flors que sortien a les xocolatines, que aviat va deixar per les monedes. Les primeres totes amb la cara del Generalíssim. Després ho va anar ampliant amb les que li donaven o les que bescanviava amb els turistes vinguts de llocs remots als hotels on feia feina com cambrera tots els estius mentre estava estudiant per ser mestra. Però amb el temps, va anar deixant de recollir monedes i les que havia acumulat en capsetes de molts colors, classificades per països, van quedar arraconades en un calaix del canterano de l'avia, sota la pipa de l'avi, a la caseta de Binillautí

Ara, ja gran, vivia sola, divorciada i desenganyada, amb els fills escampats; la gran impartia classes d'història contemporània a una universitat dels Estats Units, la mitjana, artista i dissenyadora de telons del Circ du Soleil, vivia aparellada amb un francès negre, bohemi i equilibrista de circ, a unes golfes a les afores de Paris i el petit mai sabia ben bé on ni amb qui dormia, no parava de fer voltes pel món, pilotant avions comercials i canviava tan ràpid d'avió com de dona. Na Maria va trobar altre tema per reprendre la seva abandonada afició per les col·leccions. Tan estrany i tan personal com el del seu avi o el del seu pare

Desprès de diferents fracassos amorosos, ella que era una ferma defensora de l'amor i de l'entrega, de la confiança i la honestedat en la parella, havia arribat a la conclusió que, per un motiu que se li escapava per molt que ho pensés i moltes voltes que li donés, aquest era un camp que estava fora del seu abast, igual que li va passar al seu pare i al seu avi. Per un motiu o per un altre, no van aconseguir viure amb la persona que estimaven.

Malgrat intentar entregar-se al màxim, mai havia assolit el punt d'equilibri i estabilitat imprescindible en les seves relacions de parella. Sabia del cert que havia estat molt estimada i que ella havia estimat les seves parelles i encara les estimava amb tot el seu cor. Tal vegada, una resistència interna, desconeguda, primària, li impedia arribar al punt de honestedat i connexió vital amb ells. I al final, la ruptura sempre havia estat traumàtica i dolorosa per ambdues parts. Havia decidit, per tant, no tornar a cercar un impossible i gaudir intensament de la seva soledat i del silenci emocional que semblava la vida li oferia de manera tan persistent. Recordava com va viure l'amarga soledat del seu pare i del seu avi. Al contrari que en el cas d'ells, la seva va ser una decisió personal, conscient, acceptada i volguda. No tornaria a sentir-se responsable del dolor de la persona estimada i no volia sentir-se malferida per ningú. Per tant, va buscar altres maneres d'escampar i compartir l'amor i la bondat que sentia dins el seu cor amb el col·leccionisme

Quan es trobava amb algú, conegut o desconegut, li regalava un somriure, una paraula amable, un gest simpàtic, una mirada amiga. I recollia en una llibreta que sempre portava amb ella el somriure que pràcticament sempre aquella persona li retornava. Sobretot, si era un infant, el somriure era sincer, natural, espontani i venia del fons del cor. Amb els adults, a vegades notava na Maria que el somriure era forçat, més aviat un rictus, de compromís. Quan eren ja persones grans, el somriure tornava molts cops a ser sincer, simpàtic i còmplice

Anava anotant a la seva llibreta el nom de la persona si el sabia, o una característica personal si era un desconegut, i el moment i la situació en que li havia regalat el somriure. I com havia estat aquest, el que li havia arribat, fins i tot, s'imaginava i anotava les preocupacions o penes que na Maria havia captat. Moltes vegades, un comentari adient, respectuós i còmplice feia que la persona s'obrís i donava peu a una conversa sincera. En aquests casos, sempre, la persona marxava amb el cor més ample i una llum diferent al seus ulls

Era una altra manera de compartir l'amor i per na Maria aquesta era la seva manera de contribuir a un món millor, repartir i recollir somriures cada dia, a cada moment, fins i tot, de persones que semblaven a primera vista hostils o amargades. Si podia robar-los un somriure, estava segura que les seves vides i la de la gent que les envoltaven aquell dia seria un poc millor. I quan na Maria es sentia sola, tenia un dia gris o no trobava motius per aixecar-se del llit, agafava una llibreta del canterano i començava a llegir i a intentar recordar aquell somriure que havia recollit.... o fins i tot, el recreava en la seva imaginació, i, no sabia com, se li il·luminava la cara i la seva vida retrobava sentit. El seu cor era acaronat per l'agraïment d'aquella persona a qui havia donat un poc de llum amb la seva generositat. I el dia s'acoloria i sortia, esperitada, a recollir altres somriures per la seva col·lecció

Tenia el calaix del canterano de l'àvia ple de llibretes i la vida, malgrat la soledat i el silenci que l'envoltava, plena de somriures
–––
gaudimambcontes@gmail.com
http://gaudimambcontes.blogspot.com/