La col·leccionista de somriures

Ara, ja gran, vivia sola, divorciada i desenganyada, amb els fills escampats; la gran impartia classes d'història contemporània a una universitat dels Estats Units, la mitjana, artista i dissenyadora de telons del Circ du Soleil, vivia aparellada amb un francès negre, bohemi i equilibrista de circ, a unes golfes a les afores de Paris i el petit mai sabia ben bé on ni amb qui dormia, no parava de fer voltes pel món, pilotant avions comercials i canviava tan ràpid d'avió com de dona. Na Maria va trobar altre tema per reprendre la seva abandonada afició per les col·leccions. Tan estrany i tan personal com el del seu avi o el del seu pare

Desprès de diferents fracassos amorosos, ella que era una ferma defensora de l'amor i de l'entrega, de la confiança i la honestedat en la parella, havia arribat a la conclusió que, per un motiu que se li escapava per molt que ho pensés i moltes voltes que li donés, aquest era un camp que estava fora del seu abast, igual que li va passar al seu pare i al seu avi. Per un motiu o per un altre, no van aconseguir viure amb la persona que estimaven.

Malgrat intentar entregar-se al màxim, mai havia assolit el punt d'equilibri i estabilitat imprescindible en les seves relacions de parella. Sabia del cert que havia estat molt estimada i que ella havia estimat les seves parelles i encara les estimava amb tot el seu cor. Tal vegada, una resistència interna, desconeguda, primària, li impedia arribar al punt de honestedat i connexió vital amb ells. I al final, la ruptura sempre havia estat traumàtica i dolorosa per ambdues parts. Havia decidit, per tant, no tornar a cercar un impossible i gaudir intensament de la seva soledat i del silenci emocional que semblava la vida li oferia de manera tan persistent. Recordava com va viure l'amarga soledat del seu pare i del seu avi. Al contrari que en el cas d'ells, la seva va ser una decisió personal, conscient, acceptada i volguda. No tornaria a sentir-se responsable del dolor de la persona estimada i no volia sentir-se malferida per ningú. Per tant, va buscar altres maneres d'escampar i compartir l'amor i la bondat que sentia dins el seu cor amb el col·leccionisme

Quan es trobava amb algú, conegut o desconegut, li regalava un somriure, una paraula amable, un gest simpàtic, una mirada amiga. I recollia en una llibreta que sempre portava amb ella el somriure que pràcticament sempre aquella persona li retornava. Sobretot, si era un infant, el somriure era sincer, natural, espontani i venia del fons del cor. Amb els adults, a vegades notava na Maria que el somriure era forçat, més aviat un rictus, de compromís. Quan eren ja persones grans, el somriure tornava molts cops a ser sincer, simpàtic i còmplice

Anava anotant a la seva llibreta el nom de la persona si el sabia, o una característica personal si era un desconegut, i el moment i la situació en que li havia regalat el somriure. I com havia estat aquest, el que li havia arribat, fins i tot, s'imaginava i anotava les preocupacions o penes que na Maria havia captat. Moltes vegades, un comentari adient, respectuós i còmplice feia que la persona s'obrís i donava peu a una conversa sincera. En aquests casos, sempre, la persona marxava amb el cor més ample i una llum diferent al seus ulls

Era una altra manera de compartir l'amor i per na Maria aquesta era la seva manera de contribuir a un món millor, repartir i recollir somriures cada dia, a cada moment, fins i tot, de persones que semblaven a primera vista hostils o amargades. Si podia robar-los un somriure, estava segura que les seves vides i la de la gent que les envoltaven aquell dia seria un poc millor. I quan na Maria es sentia sola, tenia un dia gris o no trobava motius per aixecar-se del llit, agafava una llibreta del canterano i començava a llegir i a intentar recordar aquell somriure que havia recollit.... o fins i tot, el recreava en la seva imaginació, i, no sabia com, se li il·luminava la cara i la seva vida retrobava sentit. El seu cor era acaronat per l'agraïment d'aquella persona a qui havia donat un poc de llum amb la seva generositat. I el dia s'acoloria i sortia, esperitada, a recollir altres somriures per la seva col·lecció

Tenia el calaix del canterano de l'àvia ple de llibretes i la vida, malgrat la soledat i el silenci que l'envoltava, plena de somriures
–––
gaudimambcontes@gmail.com
http://gaudimambcontes.blogspot.com/