Ciudad Juárez, de l’horror a l’esperança

La caravana va partir de Cuernavaca (al sud de México D.F.) on va néixer el moviment de mobilització, per recórrer el que es coneix com la "ruta de l'horror" amb destí a Ciudad Juárez on, de manera metafòrica, intenten escombrar les cendres de la destrucció i avivar les brases de l'esperança.

El president Felipe Calderón va fer de Ciudad Juárez una mena de laboratori d'experimentació de la seva estratègia de seguretat. Segons les xifres oficials, d'ençà que, fa tres anys, la militarització de la regió ha esdevingut el principal instrument de lluita contra el crim organitzat, 250.000 persones han fugit de la ciutat, entorn de 7.000 han estat assassinades i 10.000 infants han esdevingut orfes. Només dins l'any 2010, 3.111 persones han mort de manera violent.

Del 2009 ençà, 10.000 militars i policies federals patrullen a Ciudad Juárez sense resultats aparents a l'hora d'avaluar el cessament de la violència. Ben al contrari, el nombre de demandes per violació dels drets humans s'ha multiplicat. Tot i que s'ha dut a terme una depuració dins la policia (la mexicana és una de les més corruptes de món) i que els nous elements que en formen part han rebut una formació militar, el nombre de morts continua creixent i les matances són quotidianes.

El paisatge urbà de Ciudad Juárez mostra la magnitud del fracàs: 100.000 vivendes han estat abandonades, els habitants que volen seguir-hi vivint bloquegen, ells mateixos, els carrers, les barreres d'accés als llocs públics s'han multiplicat, i els petits comerços s'han buidat o estan protegits per reixes de ferro. Encara més, els llocs públics de treball per a ensenyants i metges queden vacants perquè ningú no vol viure dins la inseguretat, tot i que els militars controlen les principals artèries.

Javier Sicília ha triat Ciutat Juárez per la signatura del pacte nacional perquè és, segons creu, "l'emblema d'aquest país trencat i el lloc on es concentren la majoria de les morts: Ciudad Juárez és una ciutat on el teixit social està desfet i dominat pel crim. És un símbol fort. I és alhora la imatge del que pot arribar a ser tot Mèxic".

Aquesta complicada realitat ha fet que els ciutadans de Ciudad Juárez s'organitzin per ells mateixos, i la major part de les associacions que ja existien s'han reorientat per donar ajut als sobrevivents d'aquesta guerra. "Hi ha molt de dolor, però també molt d'aprenentatge. Nosaltres ens estem reconstruint, nosaltres aprenem a viure, a construir xarxes, a teixir l'esperança", ha dit una religiosa de l'equip del pare Enríquez, un altre lluitador per la defensa dels més desfavorits.

Però el gran problema d'aquests desfavorits (especialment els de Ciudad Juárez) és que avui es mouen entre dos focs. El primer és, sens dubte, el dels càrtels de la droga que representen un veritable Estat dins l'Estat. Els càrtels són, de fet, uns poders que governen de manera efectiva vastos territoris, que dicten regles, que imposen taxes i que estableixen un "ordre públic" al seu servei. Ara bé, sembla que l'estratègia del govern del president Calderón per resoldre la impotència de l'Estat i la feblesa de les institucions de cara al flagell del narcotràfec no ha fet, sinó, encendre un altre foc. Aquest ha nascut de la decisió del govern mexicà de militaritzar els carrers i d'atorgar un poder sense precedents al ministeri de la Seguretat Pública (l'equivalent al nostre ministeri de l'Interior), i ha donat lloc a un fenomen que hauria d'inquietar seriosament a la presidència, perquè aquesta ha perdut, de fet, el control dels efectius policials i militars, que han esdevingut pletòrics de poder i s'han convertit en una força de representació pràcticament autònoma. Aquest és l'altre foc de què parlava, un nou problema afegit que hem de qualificar com a extremadament greu, ja que són molts els ciutadans innocents que, cada dia, són víctimes d'aquestes forces de l'ordre, per incompetència, per negligència o por abús de poder. El president de la República ha dit que es tracta de "danys col·laterals" o bé d'"accidents desgraciats", o fins de "casos isolats", però el cert és que les víctimes d'aquest segon foc van creixent dia rere dia.

Cal, doncs, veure en la crida del poeta Javier Sicília i en la "marxa per la pau" la reacció de ciutadans que se senten acorralats entre aquests dos focs: el dels narcos i el dels militars; una situació a la què el govern refusa de posar-hi fi. És per això que el moviment que encapçala Javier Sicília pretén dur a terme una pressió social que comporti també una pressió política adreçada clarament al poder federal, car aquest és el qui ha desplegat aquesta estratègia de repressió que, de moment, no ha aconseguit èxits sonors i, en canvi, ha agreujat la repressió en una societat clivellada pel crim i la violència.