La culpa és dels polítics?

Quan es va aconseguir aturar aquell disbarat, i pens que va ser una victòria de consciència col·lectiva dels menorquins, l'empresa promotora va incitar els seus treballadors perquè es manifestassin en contra de la interrupció. "Quantes famílies quedaran sense feina –deien– per culpa d'aquesta decisió?". "Què és més important, salvar quatre pardals o que hi hagi feina?"

El record de tota aquella demagògia casposa m'ha vingut al cap escoltant aquells que ara es volen carregar el Pla Territorial Insular, el PTI, en nom de la necessitat de donar feina als aturats, "d'animar la construcció i fer venir turistes", diuen. Perquè igual que als anys 60, prediquen una gran mentida.

I una de dues, o són uns passerells que no hi entenen ni fava d'economia ni de per on camina el món futur, o són uns interessats que intenten aprofitar el mal moment per posar en valor interessos particulars, ja sigui un solar o un lloc sencer, "pescadores de río revuelto", com diuen en castellà.

I mentre n'hi ha uns quants que prediquen aquests disbarats sense que els caigui la cara de vergonya, la realitat es manifesta tan tossuda com sempre. En aquesta illa s'han fet prou cases perquè hi habitin fins a 200.000 persones, més del doble de les que hi ha ara, i el sòl urbanitzable encara permetria construir-ne per a 50.000 habitants més. Habitacions d'hotels, a part.

Amb aquestes xifres per davant, qualcú es pot creure que encara es pot continuar vivint de la construcció massiva? "I tant –responen els espavilats– perquè segur que hi ha un públic disposat edificar allà on ara està protegit". I a partir d'aquí carreguen contra uns polítics que tindran tants de defectes com les altres persones, però que han estat fidels a la voluntat de salvar la fesomia i el paisatge de l'illa dissenyant un instrument legal reconegut arreu: el PTI.

Naturalment que es pot mantenir el discurs del creixement que no s'acabarà mai i que tots aquells que no el prediquen mos volen dur a la misèria. No fa falta ni tenir arguments. N'hi ha prou amb emprar grans paraules o introduir comentaris friquis com els que proliferen als diaris digitals, que cerquen la complaença d'aquell que no sap res i està disposat a creure-s'ho tot.

De vegades penses que la mentalitat d'aquest país ha sofert una gran reculada. Que tots aquests anys de llibertat d'informació, que vol dir que tothom diu el que li interessa però que tu tries el que és més raonable, no ha servit per aprendre res. Al contrari, ha servit per deixar-nos sense memòria i sense esperit crític davant la demagògia i el populisme cridaner. Quin oi!