Declaració de principis

Diu que no voldria que ningú no el pogués associar amb una agència de detectius que s'ha fet famosa per la seva forma grollera de fer feina i per arribar sense cap escrúpol a les conclusions que interessen al client que li paga.

El nostro espia mai no col·laboraria amb una agència com aquesta ni tampoc no acceptaria encàrrecs de segons quina casta de clients, ni perseguiria personalitats honestes i dedicades al servei públic, i encara menys manipularia informació de la seva família.

Més descansat després de fer aquesta declaració, l'espia se'n va tornar a la Capital dels Miracles, allà on conflueixen totes les autopistes gratuïtes de la "nación nación" i totes les vies de tren d'alta velocitat deficitàries i totes les línies aèries de més enfora, que tenen prohibit aterrar a qualsevol altre aeroport que no sigui el seu.

I després d'admirar la bandera de la mida d'una pista de bàsquet que tenen instal·lada al centre de la ciutat (sort que no són nacionalistes, per allà) es va dirigir al conegut Mesón de la Caspa, on dos personatges que el lector ja coneix discutien entre glopet i glopet d'estomacal en el rincó més fosc de la nacional taverna.

– És que no som ningú, Marianu –deia en Kossé Luí mentre s'afinava les celles–. Prepares un bon discurs polític, amb molta millora social, i venen les autoritats monetàries i te'l capolen.

– I de fora que venen, Kossé Luí, de fora... –va replicar en Marianu mentre es gratava la barba.

– Brinda amb jo –va continuar en Kossé Luí– perquè els sindicats m'aprovin l'allargamenta de la jubilació, que a tu també et convé...

– És que si no te l'aproven a tu, el dia que em toqui governar, ho serà un ball que tindré –va respondre en Marianu mentre alçava el gotet d'estomacal.

– Què haurem fet malament, Marianu, per tenir tants deutes? Perquè m'hauràs de reconèixer que tan responsable és el teu partit com el meu... –va dir el de les celles amb mirada penetrant.

– Ara que duc tres gotets, t'he de reconèixer que sí –va replicar el de la barba–. És que feia tants anys que vivíem del "cuentu" de la construcció per especular, que semblava que no s'havia d'acabar mai...

– I voltros gastàveu i gastàveu –va continuar el de les celles–, en trens d'alta velocitat i en autopistes i en aeroports que cap país sensat s'atreveix a fer.

– Però llavors vau arribar voltros –va continuar el de la barba–, i ben igual, la mateixa política de la disbauxa i 400 euros de propina.

– I per més que traspassàvem competències a les comunitats autònomes –va afegir el de les celles– noltros manteníem el mateix gasto, i així la Capital del Miracles no perdia ni un funcionari...

– És que era una manera de tenir content tothom –va reconèixer el de la barba–. A la perifèria perquè repartíem competències i al centre perquè tot seguia igual com si no en repartíssim.

– I ara tenim un dèficit espantós que se mos menja –va continuar el de les celles–. I a les autonomies, poca culpa els podem donar, que totes juntes no fan ni el vint per cent del deute que arrossegam.

– Haurem de reconèixer que l'Estat ha estat pitjor gestor que les autonomies –va sentenciar el de la barba mentre s'abocava una mica més d'estomacal.

– Bono, açò fa segles que és així en aquest país, que l'administració central és un desastre –va confirmar el de les celles mentre atracava el seu got al brot.

I en aquestes estaven quan es va sentir una renou molt grossa i del més profund del Mesón de la Caspa va aparèixer un àngel caigut, amb cara de venir de fer abdominals. Duia 200.000 euros d'Endesa en una mà i, a l'altra, l'àguila imperial aquella que va caure dels escuts.

I mentre es mirava en Marianu i en Kossé Luí com si fossin dos desgraciats, va exclamar mirant a aquell cel que havia güidat a tocar quan festejava amb en Bush:

– Però ases, que encara no ho sabeu com s'ha de comandar? Què vol dir, reconèixer els errors de l'Estat? Un bon cabdill ha de carregar sempre contra el més dèbil, contra el que manco es pot defensar, i fer prevaldre les raons d'Estat per damunt de qualsevol raó. Voleu un culpable de la crisi? Idò jo us el donaré: les autonomies i sobretot una!