TW
0

De vegades és necessari i forçós/que un home mori per un poble/ però mai no ha de morir tot un poble/ per un home sol". Són paraules del poeta Salvador Espriu, escrites en ple franquisme. L'autor de La pell de brau resumia d'aquesta manera, succinta, sòbria i alhora severa, una idea subjacent molt més dràstica que la que es po­gués derivar del moment històric en què era pensada. D'alguna manera, marcava unes determinades relacions entre la persona i el col·lectiu, i n'indicava la direcció dels sacrificis.

En un context molt menys dramàtic que aquell en què Salvador Espriu va escriure la major part de la seua obra literària, les paraules del poeta guanyen en extensió, i no perden ni un bri d'intensitat. I avui poden ser capides en tota la seua dimensió i riquesa, fora de la immediatesa històrica i política. Perquè ja no cal parlar, assortadament, de com fer-ho per eliminar una dictadura ferotge, ni ens hi jugam la pell si posam la nostra opinió negre sobre blanc. Reconeixement l'esforç i el sacrifici de les persones que ens han permès avançar fins aquí, i que han fet possible que avui visquem en un món considerablement més civilitzat que no era fa unes dècades.

Però l'esquema roman imperdurable, com correspon a la profunditat en la idea del nostre poeta filòsof. Si una idea s'ho val, si un avanç per al conjunt de la societat ho requereix, una persona ha de ser capaç de llevar-se d'enmig. I ni la millor idea del món podrà tirar endavant si intenta portar-la-hi algú que no genera suficient consens. De vegades, fa falta enretirar-se perquè els projectes puguin prosperar.

Escric això pensant en un element que pot arribar a destorbar de manera brutal la vida política (i la vida en general): l'excés d'ego. Com ja se sabia a la Grècia clàssica, la justa mesura sol constituir l'àmbit de la virtut. I tant la manca com l'excés poden provocar problemes greus. Un ego diminut pot ser assimilat a una manca d'autoestima per part de la persona que el pateix. No tenir consciència de la pròpia vàlua, o directament menysvalorar-se, no permet fer res de bo. Una part important dels desajustaments psicològics vénen precisament per aquesta infravaloració de si mateixes que pateixen algunes persones. Però tan negativa com la infravaloració és la hipervaloració. Qui es considera el centre del món, qui pensa que tot ha de girar al seu voltant, qui es posa per damunt dels propis projectes i del conjunt dels seus conciutadans, no sol ser bona companyia. Ni bon actor per dur endavant projectes que puguin beneficiar el comú.

Per dedicar-se a la política, sigui com sigui, s'ha de tenir un cert ego. Els polítics, en general, segons la meua percepció particular, solen tenir un ego una mica superior al de la mitjana de la població, per dir-ho florentinament. La política genera una tipologia de personatge semblant a l'art: gent pagada d'ella mateixa, que necessita reconeixement i que el busca de manera de vegades fins i tot forassenyada.

Si un sap que aquest problema existeix (i existeix sempre), pot pensar a prendre les mesures necessàries per domesticar mínimament el propi ego. Pens que la gent que es dedica (que ens dedicam) a la política, hauria de gastar una part del temps a domesticar el propi ego. En aquest cas, estic del tot convençut que les coses funcionarien molt millor.

A més a més, l'ego hipertrofiat constitueix un gran handicap per dur endavant els propis projectes; és a dir, lastra allò que un pretén aconseguir. En Joan Fuster ho clavava, en un dels seus famosos aforismes: no desitgis res, no vulguis res, no aspiris a res, i seràs invencible.

Sabent que, després de sis anys i mig dedicat activament a la política, i més de trenta dedicat a escriure, dec patir una hipertròfia de l'ego bastant pronunciada, m'agradaria renunciar públicament a totes les bones idees que hagi pogut tenir i que estiguin anatemitzades precisament perquè són meues. Són obertes a tothom, i qui sigui en pot reivindicar la propietat. I juraré sobre una Bíblia ecumènica i sobre un Alcorà alhora que no tenen res a veure amb mi, si les persones amb qui compartesc un gruix important d'idees les poden fer servir per dur-les endavant. Perquè res amb futur no ha de morir perquè ho hagi tocat qui no tocava.