La gran reculada

De tal manera que es va vestir de cacic local i cap allà se'n va anar, ben tranquil perquè amb aquella disfressa no hi havia cap possibilitat que el rebessin malament. Al contrari, tenia assegurades les reverències de llepaculs.

I així va ser. El vigilant de la porta una mica més i es fon de satisfacció quan el va veure arribar. I el va acompanyar per dins la cova fins la sala principal on se celebrava la reunió. En aquell moment estava rallant el que semblava més principal, que es va aturar fascinat per aquella roba de cacic.

– Benvingut, excel·lència –va exclamar mentre inclinava el cap davant el nostro espia, que no va poder evitar de riure per davall el nas.

– Estava explicant –va continuar el principal– la nova estratègia per poder fer la gran reculada que hem estat esperant durant tants d'anys. Segur que li agradarà.

– A noltros mos està agradant molt –va intervenir un dels presents, que així de passada es feia notar. L'espia tot d'una el va reconèixer, perquè era l'amo d'un antic monopoli de l'Estat.

– La cosa és que tenim crisi per estona, i com que afecta tot Occident, poc podran fer per canviar-ho. Però és una ocasió única per carregar-mos tots els canvis que ha fet aquesta ditxosa democràcia.

– És que ja no es pot aguantar! –va exclamar un dels presents, que el nostro espia va reconèixer tot d'una perquè és l'amo d'un gran banc que es va fer d'or amb les promocions immobiliàries.

– Primer hem pensat en les autonomies –va continuar el principal–. No mos acaben d'agradar. Ja ho sé, que solament representen el 25% del deute del país, però tot és qüestió d'anar repetint que tenen la culpa de tot...

– I tant! Una, grande y libre! –va exclamar un altre dels presents, una dona, que el nostro espia va reconèixer tot d'una perquè dirigeix un partit insignificant, però que culetja molt.

– Ja ho sé –va continuar el principal–, que l'economia moderna està a favor de la descentralització i que a països com Alemanya les regions tenen més autonomia que aquí... Però els nostros conciutadans açò no ho saben...

– I no ho sabran mai, perquè noltros ho contarem al revés! –va exclamar un altre dels presents, que el nostro espia va reconèixer tot d'una perquè era l'amo d'una intercadena rància de teles i ràdios.

– Així és que quedam d'acord –va continuar el principal–. Les autonomies tenen la culpa de la crisi, i les hauríem d'anar desmantellant...

– Així es parla! –va exclamar un altre dels presents, que el nostro espia va reconèixer tot d'una perquè té una gran empresa d'obres–. Tan bé com anava abans, que m'aprovaven totes les obres a Madrit i quan arribava al territori i feia el que em donava la gana, no podien ni piular. Allò sí que era una festa!

– I posats a eliminar les autonomies –va continuar el principal–, declararem les corrides de toros la festa més festa de totes les festes. Ep, i obligatòria.

– Bravo! Açò esperava escoltar –va exclamar un altre dels presents que té un partit tan gros que li va gros–. És la cosa que més em preocupa, més que la crisi que tanmateix no entenc, la veritat.

– Mem! –va intervenir un que l'acompanyava i que feia olor d'haver menjat frit mallorquí–. A jo també m'agradaria una reculada en temes de llengua. És que me vull presentar a eleccions, i si es parla de llengua no es parlarà dels escàndols dels meus correligionaris.

– No t'apuris –va respondre el principal–. El tema de les llengües és el primer en què vam pensar. Serà la reculada més grossa de totes, i així podrem tornar a escampar els nostros funcionaris per tot, com abans. Farem ressuscitar en Franco, si és necessari.

– Bravo! –va tornar a exclamar la del partit insignificant que culetja molt.