Ja fa un any... Gràcies!

–Tiene un tumor en la médula.

Vam quedar astorats. Jo som talassèmic, però mai no havia tingut cap anèmia ni problemes de sang. Serens, malgrat les circumstàncies, la miràvem amb els ulls ben oberts, com demanant-li: "I ara què…?"

–Hay que confirmarlo, pero todo apunta a un mieloma múltiple.

Ens va explicar el procés previst per combatre la malaltia, protocol·litzat: sis sessions de quimioteràpia i un autotransplantament de medul·la. En sentir "autotransplante de médula, sí que me vaig escarrufar, jo ho crec!; però ara, ja passat el tràngol, veig que feien més por les paraules que no pas les accions "sofertes".

Ja ingressat a planta, me van trasfondre una tercera bossa de sang i, als pocs dies, amb una biòpsia de medul·la s'havia de confirmar el mieloma; la punció és molt senzilla, pràcticament indolora, i me va sorprendre el coloret de la meva medul·la. D'al·lot, quan ma mare feia brou per dinar, me barallava amb els meus germans, na Maria Àngels i en Biel, perquè tots tres volíem el moll d'os; aquell temps les vaques no es tornaven boges i el costum era posar un bocí de la seva espina al brou. Quan les dues doctores hematòlogues van acabar la punció, dins la xeringa no vaig descobrir aquella pasta fluïda, cremoseta com el moll d'os del meu record; més tost semblava un vinet rosat com a aigualit…

Confirmat el càncer, la doctora Galán ens va tranquil·litzar i encoratjar: "Después del autotransplante nos veremos un par de años para hacer el seguimiento"; llavors vaig veure el cel obert: "Què bé –li vaig dir–, m'assegura dos anys!", i va somriure.

Al vuitè dia me van davallar a l'hospital de dia per a la primera sessió de quimio. Fins i tot me va fer gràcia l'escena: després d'una estona de sèrum, aparegué una infermera joveneta amb una safra on hi duia uns paquetets de paper de plata: "Les presento la señora quimioterapia". Mentre la química m'anava envaïnt, una altra senyora –aquesta més veterana, però també amb amorosia– me demanà què volia per dinar; i vaig dinar mentre s'anaven buidant les bosses. El capvespre, abans d'enviar-me a casa, encara me tocà una altra bossa de sang.

Vaig passar les sis sessions i la quimioteràpia es va portar molt bé, me netejà la medul·la i boni bé s'oblidà dels efectes secundaris.
Aprovada la meva candidatura a l'autotransplantament, vaig anar a Palma, a l'hospital Son Dureta: implantament d'un catèter, tres sessions –una cada dia– de tres hores entubat a una màquina decantadora de cèl·lules progenitores –les "cèl·lules mare"– i ja tenim les tres bosses per congelar. Jo els vaig ben advertir: "Guardau-les bé, que me les heu de tornar posar!".

Al cap de poques setmanes, un dilluns –el dia de Maria Auxiliadora– torn a Son Dureta i m'ingressen a l'ala estèril.

El dijous migdia tenc la sessió de quimio –una bosseta que ha d'anar destruïnt-me la medul·la– i l'endemà és el torn de la infusió de les cèl·lules tot just acabades de descongelar –les encarregades de reconstruïr-me la medul·la–. Al fosquet, tot satisfet i ufanós, vaig enviar un missatge electrònic als familiars i amics: "Cèl·lules posades. Tot ha anat molt bé. Jo estic normal. Besades"; i prest fet van anar arribant les respostes d'alegria, des de la del meu rector –"Al·leluia!"– fins a la de na Catalina –"Enhorabona! Mai havia estat tan contenta de sentir que una persona està normal". Jo no sabia que els efectes secundaris de la quimioteràpia no apareixien fins als cinc dies, i llavors és quan vaig començar a sentir que m'anava cremant la gargamella i dificultava el pas del menjar, de cada panxó més; altra vegada, però, la quimio és condescendent i els seus efectes perniciosos són prou assumibles.

Als quinze dies de la infusió, el doctor Novo me comunica que el dilluns me'n podré anar cap a casa ("Caseta mia…!"); jo, com que ja m'esperava la bona nova, tenia l'iphone a punt i, sense deixar-lo acabar de parlar, el vaig engegar amb el cant gregorià "In Die Ressurrectionis: Alleluia".

I a ca nostra som. Vaig tornar amb mascareta, açò sí, però als pocs dies ja no fou necessària, com tampoc el catèter; i, pràcticament, l'única medicació receptada var ser que anàs fent vida normal. I aquí me teniu, dins la "normalitat" que jo puc anar conquerint, gràcies a:

La fisioterapeuta Ainhoa (Ars Fisioteràpia)

La doctora Florit (Asepeyo)

La doctora Galán, amb tot l'equip d'hematologia (H. Mateu Orfila)

La supervisora Moll i "sus muchachas" de l'hospital de dia (H. Mateu Orfila)

N'Isabel, infermera de l'hospital de dia (C. Canal Salat)

La doctora Salord i l'infermera Dora Marquès (C. Canal Salat)

Els doctors Galmés, Novo i Morey del gabinet d'Afèresi i de la unitat de Trasplantaments d'hematologia (H. Son Dureta)

Les infermeres i auxiliars de l'ala estèril (H. Son Dureta)

Aspanob, Adamob i l'Associació espanyola contra el Càncer

La meva família i els meus amics

Les tres mestres de Mallorca, n'Ignàsia, na Teresa i na Catalina

En Bosco –el meu rector– i la parròquia de Sant Esteve

Les germanes clarisses

Tants i tantes que s'han preocupat per jo durant aquest temps, pregant, demanant, oferint-se… (bona part m'eren desconeguts!)

I, per damunt de tots, la meva dona, n'Antonyita –t'estim!

____

Post data: En pocs dies s'acabaran els gínjols, el meu "elixir de joventut" –més tost d'infantesa–, però prest començaran a aparèixer els codonys…