Qui no risca no pisca

El més prudent, en Joaquim Molins, que va abordar el tema a partir de conceptes econòmics generalitzables i sense voler entrar en polèmiques locals. El més convincent, en Jaime Mairata, que s'ha atrevit a invertir a l'illa i alguna cosa ha après. Els que tenien més picarol, n'Iñaki Gabilondo i en Carlos Sebastián, auxiliats per na Mercedes Milà, que naturalment havia de dir la seva. I el més sorprenent, en Miguel Aguiló, que no domina la interpretació de les estadístiques dels vols aeris, tot i que tanmateix no són altra cosa que estadístiques.

No qüestionarem, Déu mos en guard, que són gent preparada i amb grans coneixements de l'assignatura que dominen, encara que l'optativa "Menorca" era evident que no és el seu fort. "L'han vista per un forat", com dirien a Barcelona. I no per aquest motiu la seva opinió i el seu saber perden interès. Tot al contrari, aporten una informació valuosa de com mos veuen els forasters, després d'entrar en contacte amb els indígenes, i d'una visió econòmica general que per força hem de tenir en compte.

I com els agrada l'òpera, a aquesta gent! Quins elogis feien del Principal quan inventariaven les singularitats locals! Però potser no reparen l'esforç econòmic que representa mantenir-la a una illa que, per les seves dimensions, no pot aspirar al low cost aeri ni a les llargues temporades. Si a Barcelona i a Madrid l'òpera sobreviu gràcies a les subvencions, què ha de succeir a Menorca. Amb el turisme operístic que proposaven, me sembla que es compliria aquella vella dita de "mos ha costat més la salsa que el peix".

És evident que tots ells estan enamorats del paisatge menorquí, les costes verges i el camp humanitzat, però, per la manera com en parlaven, tot fa pensar que desconeixen la sang, la suor i les llàgrimes que ha costat mantenir aquesta riquesa. Perquè no és el resultat de la inspiració divina ni de la indolència de "los lugareños", sinó d'una voluntat proteccionista que ha estat qüestionada des del primer dia, però que s'ha imposat gràcies al vot majoritari dels menorquins.

I quan fan l'elogi del camí de cavalls i els estranya que no s'aprofiti més, obliden segurament que ha costat prop de vint anys d'enfrontaments i plets, solament superats per una voluntat tan ferma que invalida qualsevol estereotip sobre la passivitat de "los isleños". Ja en parlarem, d'aquí a deu anys, del camí de cavalls!

Per fortuna dels que hi viven, Menorca és encara una societat complexa amb diversitat d'interessos i diversitat econòmica. El turisme s'ha anat imposant com era inevitable i segurament recomanable, però no s'ha de perdre de vista allò que va dir en Guillem López en el mateix escenari de l'Illa del Rei fa un any: que si desaparegués el que queda de l'economia tradicional de Menorca, el turisme no tindria prou capacitat per suplir-ho.

I una altra cosa que els il·lustres ponents, pel que van dir potser també desconeixen, que aquesta illa fa més de cent anys que va superar l'economia "rural". Fins i tot va tenir capacitat per fer la seva particular revolució industrial a l'època aquella que la feia Europa, no Espanya. I no ho dic amb cap ànim xovinista, sinó perquè les diferències me sembla que vénen precisament d'aquell temps.

I podria ser que els problemes que ara té Menorca, i la desorientació que manifesten els seus habitants, també arranquessin d'aquest fet diferencial. Aquí mos havíem mal acostumat que el capital ha de tenir iniciativa. I capacitat de moure's en les circumstàncies més difícils. I de crear riquesa col·lectiva. I també de lamentar-se permanentment, perquè açò formava part del joc.

Però el que ara toca patir és una altra cosa, les conseqüències del disbarat d'aquests darrers anys, dirigits per un altre capital que en comptes de crear riquesa, es dedicava a l'especulació immobiliària i a sobrepoblar l'illa amb mà d'obra barata per poder construir apartaments com a desesperats.

L'amo de l'illa del Rei (en termes de lloc) ja va fer dies abans una crida a la mobilització de la iniciativa privada, i coincidesc amb ell. Perquè en la meva opinió, aquesta és la mancança primera de la Menorca actual, la iniciativa privada, sense menystenir els esforços que fan molts d'empresaris. Sembla que s'hagi imposat la lamentació, la falta d'idees i d'iniciatives, la petició de subvencions i la culpabilització dels polítics. I açò no vol dir que no sigui ver que s'ha de simplificar la burocràcia, com van reclamar la majoria dels ponents.

Les potencialitats de Menorca són immenses i singulars. I açò és així gràcies a la voluntat dels menorquins que, amb el seu criteri i el seu vot, no han deixat destruir el paisatge. I de tants empresaris que, amb el seu esforç, han mantingut un teixit econòmic encara divers i complex. Ara hauria de ser l'hora d'impulsar noves iniciatives i d'aprofitar la crisi per crear i innovar, i construir el futur. Ja ho diu la dita popular: "Qui no risca no pisca".