Ara va de de bo

S'ha demostrat que encara eren pitjors que ell, perquè especulaven i robaven amb diners públics i es protegien amb la credibilitat de la democràcia. Però també més ases, perquè els han enxampat, no a tots però sí a uns quants...

També s'ha de dir que si una cosa així hagués succeït a Estats Units, poca gent tornaria a votar el partit en què s'emparaven. Aquí, en canvi, les enquestes diven que els tornarien a votar amb els ulls clucs. Serà que agrada, aquesta manera de governar.

Però tornem allà per on anava. En J. R. em va telefonar ahir de matinada, a l'hora que ho fa sempre, acabat d'aixecar i estrenant el seu primer got de bourbon amb gel, que és una manera com una altra de berenar.

– Bonu, ja era hora –va exclamar quan vaig despenjar el telèfon–. Ara sabran vostès què vol dir afrontar una crisi.

– No l'entenc –li vaig respondre–. Si ja fa un parell d'anys que l'arrossegam, la crisi, i tothom està molt trist i sense ànima.

– Vostès encara no ho saben, què vol dir crisi –em va amollar com si em renyàs–. Els pobres que s'han quedat sense feina i no en tenen una altra de més a més, ben segur que ho saben, però els altres...

– Comença a ser molt ofensiu, açò que diu –li vaig respondre des de la meva posició políticament correcta.

– Tampoc no mos posarem a discutir, ara –va replicar mentre m'arribava la renou d'un glop de bourbon–. Però ja ho veu, allò que no s'atrevien a dir ni el seu alegre president ni el seu ufanós cap de l'oposició, per por de perdre vots, ara ho ha dit Europa...

– I què és que ha dit, Europa? –vaig respondre sense poder dissimular la meva escassa informació més enllà de les copes europees de futbol i de bàsquet.

– Que ha decidit intervenir en l'economia del seu país. Que s'ha acabat la broma, amic meu –va respondre ell triomfant–. Què vostès són com els altres i que ja és hora que visquin amb més senzillesa.

– Que vol dir que no hi vivim?

– Amic meu –va fer ell mentre meditava la resposta–. Que no ho sap que són el país d'Europa amb més cases noves, més segones residències, més piscines particulars i més 4x4 per fardar?

– Ah! –vaig fer sense saber què respondre.

– I que no ho sap que són el país on més es berena al bar i es dina al restaurant? I amb les ràtios més baixes a les escoles i amb la sanitat pública més completa? I amb la universitat més barata?

– Ah! –vaig tornar a fer.

– I mentre vivien com si anassin per davant dels altres i en comptes de produir especulaven –va rematar en J. R.–, tots aquests anys encara han continuat rebent l'almoina d'Europa sense cap vergonya.

– Ah! –vaig fer per tercera vegada.

– Aquestes coses només les podem fer els quatre especuladors com jo –va insistir en J.R.–, que per alguna cosa tenim tant mala fama. Però vostès, tot el dia bufant la cullera freda, que vol dir estirant més el braç que la mànega... Havien d'acabar malament per força.

– Així que troba –li vaig respondre conciliador–, que ara anarem pel bon camí?

– Com a mínim en tindran un de marcat, que vol dir que sabran d'una vegada que l'euro va car i que per anar bé s'han de fer un parell de forats més al cinturó –va sentenciar en J. R.–. I si els impostos pugen, callin, que podria ser pitjor.

– Però si aquí tothom sap que a Alemanya els davallen –vaig protestar, pensant que l'exemple de la senyora Merkel, que és de dretes, podia servir.

– Que a Alemanya davallen els impostos? –va respondre ell–. Qui li ha dit aquestes mentides? Potser els mateixos que volen fer creure que les autonomies tenen la culpa de la crisi? Quins disbarats! –I va penjar indignat, perquè en J. R. és un especulador, però no un ase.