Que no ho senti ningú, açò

A l'entrada de la gran casa el van tornar a aturar, però a la vista del capoll, l'alegria va ser general i entre palmades i visques, i sense demanar-li el DNI, el van fer passar i el van acompanyar fins a la sala principal, on n'hi havia dos d'asseguts que discutien acaloradament. Però que quan el van veure entrar, es van alçar d'una revolada i van quedar muts.

– Oh, ja ha arribat ! –va exclamar el que semblava l'amo de la casa, mentre se li il·luminaven els ulls i feia senyal perquè deixassin la soca enmig de la sala.

– Oh no, tan prest no! –va fer l'altre mentre les galtes se li tornaven vermelles de tanta contrarietat.

– Ja ho veus, amic Racoi –va dir l'amo de la casa, que era un tal Tsapatero–, és ver o no és ver que ja hi ha brots verds a ca nostra?

– A la vista d'aquest exemplar –va respondre el tal Racoi, que era allà de convidat–, hauré de reconèixer que sí que n'hi ha, i tan grossos que en comptes de brots ja semblen capolls.

– Ho veus, homo descregut –va continuar l'amo de la casa–, com esteim a punt de sortir de la crisi i que en conseqüència tu no tens res a pelar...

– No ho sé –va replicar en Racoi–. He d'acceptar que tenc poca vista per a les coses grosses, i potser li hauria de dir a na Doloris, la meva becària, que examinàs aquest brot verd.

– Però que no ho entens –va respondre eufòric el tal Tsapatero–, que si l'han duit fins aquí és perquè ja l'ha examinat la meva, de becària, na Pajina?

– Jo de tu no me'n fiï gens! –va exclamar en Racoi mentre es mirava la soca amb malfiança–, que no passa dia que no treguis un altre conill de dins el barret.

– Rallem amb franquesa, amic meu –va replicar en Tsapatero mentre li donava una palmadeta al convidat–, poca cosa podem fer tu i jo per l'economia, si no és discutir si els brots son verds o madurs.

– Sí –va reconèixer el convidat– no hi ha cap por que mos donin el Nobel d'Economia. I millor, perquè faríem un paperot allà davant, sense saber una paraula d'anglès. Hauríem de tirar de la lengua común.

– Així de dura és la vida –va continuar l'amo de la casa mentre feia capades–. L'economia mos la donen feta, i si no són els financers i les multinacionals que ho vulguin resoldre, noltros dos ho tenim ben magre.

– Però no ho podem dir en públic –va assentir en Racoi mentre es mirava els baixos dels calçons, que li anaven curts–, i fins a l'últim dia proclamaré que si va malament és per culpa teva.

– I jo que tu no saps el que et mangenques –li va clavar l'amo de la casa, que no es podia cordar l'americana d'estreta que li anava–, i que no tens programa ni res, i que la teva presidenta del xotis és una malparlada.

– Açò sí que és ver –va reconèixer el convidat– i a més de malparlada, mala pua. Però tu ja et pots començar a preparar, que amb el tema de la jubilació, jo no et deixaré viure. Jubilació als 67 anys, de cap manera. És una ignomínia!

– Però que no ho trobes bé, tu –li va respondre sorprès en Tspatero–, ara que la gent viu més anys i a l'Imserso i tot fan aeròbic?

– I tant –va replicar l'altre–. Si és la primera cosa que hauria de fer, si arribàs a governar (i Déu ho vulgui). I com pagaríem les pensions, si no? Però tantes vegades com tu ho proposis, jo diré que no.

– Jo en canvi –va respondre en Tsapatero–, no sé que t'he de criticar, perquè de propostes en fas ben poques, tret d'aquesta mania que ara li has agafat al català... Si tanmateix s'empara en la llei que van aprovar els teus...

– Calla, que no ho senti ningú, açò –va replicar en Racoi.