«Quan s’atraca es dia des partit, i es nirvis comencen a aflorar… vull fer-vos una reflexió. Família, heu de pensar que els vostres comportaments són per jo un referent i un aprenentatge, per tant, mentre jo estic jugant i vos veig aprenc moltes coses.
Quan em demanau si jug de titular, i jo vos dic que aquest partit han posat el meu company o companya, me comentau que no ho enteneu, que jo «som més bo». Aquest comentari em mostra a ser egoista, a voler tenir jo el protagonisme i que no s’han de donar oportunitats a altres persones (i encara manco si els hi costa més que a jo).
Quan us sent cridar i enfadar-vos per la decisió que ha pres s’àrbit, aprenc a qüestionar sa seua autoritat, ja que per jo, voltros sempre teniu raó. I tal vegada, un dia també qüestionaré la vostra, la de la mestre o professor i més endavant a la meua vida, em costarà fer feina baix la responsabilitat d’un cap.
Quan em cridau que passi la pilota en el meu company o a la meua companya quan estic a prop de la porteria, pens que tal vegada no confiau prou amb jo perquè tiri a gol. I si no ho faig i em repreneu després del partit, crec que les meues decisions no són prou vàlides. Papà, mamà, en aquell moment he fet el que creia més convenient segons el que jo veia (que no és el mateix que veieu voltros) i el coratge que sentia que tenia per disparar a porteria.
Quan cridau al meu company perque passi la pilota o al meu entrenador quan fa un canvi, aprenc a enfadar-me si les altres persones no fan el que jo dic o prenen la decisió que jo crec que és correcte. Mostrau respecte cap les decisions del meu entrenador i companys perquè jo pugui aprendre a respectar les decisions de les altres persones encara que pensi que no són les millors, les més correctes, o les que jo hauria pres. Perquè cada persona té les seues raons per prendre les decisions que pren en cada moment.
Quan revisam junts una i una altra vegada les jugades del partit i em deis com ho hauria d’haver fet, sent que no som prou, que no som suficient per merèixer-me la vostra aprovació, per fer-vos contents amb les meues accions. Aprenc que perquè m’estimeu he de ser i fer les coses perfectes.
Quan criticau les jugades del meus companys i companyes aprenc a ser individualista, i tal vegada, més endavant em costarà fer feina en equip.
Quan pitau els gols de l’equip rival, aprenc a enfadar-me i sentir enveja quan a qualcú altre que no som jo li van bé les coses. Si els aplaudiu aprendria a alegrar-me pels èxits dels altres.
Quan acaba el partit, vull sentir que m’ho he passat bé, que he fet pinya amb els meus companys i que l’equip rival també ha disfrutat. No som futbolista professional i encara que ara ho digui no sé si ho seré mai. Per açò, per què no feim dels partits un moment per disfrutar, riure, aprendre el treball en equip i fer esport.
Mon pare, mo mare... Jo només vull jugar a futbol!» Aquesta carta la podria haver escrita en Joan, n’Aina, en Pere, na Marta, n’Óscar, na Júlia i tants i tantes fillets i filletes que cada cap de setmana juguen partits de futbol.
Només vull que serveixi de reflexió a qui correspongui: famílies, clubs, institucions… perquè l’esport hauria de ser un gaudir, un moment de salut i cura d’un mateix, una trobada entre amics, en fi, un joc, que és el que realment és.
