Quan ens arriba la notícia de la mort de na Rosa Pallàs no puc deixar de recordar els moments intensos i apassionants en els que varem coincidir a l’ajuntament des Mercadal, intentant gestionar des d’una perspectiva progressista, un municipi complexe com era i és el nostre, amb un terme municipal extens, i amb dos pobles, Fornells i Es Mercadal, cadascú amb la seva història i amb problemes i projectes també diferenciats.
Dins aquells primers equips de govern de l’inici del segle XXI na Rosa sempre va encarnar la preocupació i la sensibilitat per tot allò que es relacionava amb el component social d’una gestió en la que, per començar, necessitavem aprendre tantes coses que, de vegades ens sentiem desbordats. Na Rosa va asumir, entre altres, la responsabilitat de fer-nos aterrar quan agafavem prou embalada projectant nous equipaments o intentant frenar el desenvolupament urbanistic pròpi del moment, posant l’èmfasi en la necessitat de posar la prioritat en les polítiques de suport als sectors socials amb més problemes dels dos pobles. Pensar en la gent, per damunt de tot, aquesta era la seva prioritat a l’hora d’el·laborar propostes i projectes.
La perseverància i la coherència en els plantejaments van estar sempre presents en el dia a dia de la seva gestió, conscient com era que, sols la constància a l’hora de perseguir un objectiu, fa posible obtenir rendiments a curt però també a llarg termini. He de confessar que en els moments en que el desànim o la sensació d’impotència en comprovar fins quin punt és difícil i lent el gestionar, les paraules i l’actitut positiva de na Rosa em van donar força per continuar.
Na Rosa va fer de la coherència un principi, fins el punt d’estar disposada a remar, si era precís, de manera valenta, contra corrent per difícil i complexe que pogués resultar, si amb açò es mantenia el respecte i la coherència respecte de les polítiques amb les que ens haviem compromès, davant els nostres electors, a impulsar i, en aquest sentit, les seves reflexions resultaven sempre enriquidores i ho vull agrair de manera especial avui, quan ens ha deixat. Gràcies, Rosa, per la teva coherència i per la teva sensibilitat i per la constància i valentia a l’hora de mantenir-les. I gràcies pel teu exemple que ens va donar tanta força fins el punt de fer-lo imprescindible.
Em ve ara a la memòria la seva mirada de legítim orgull quan, moltes vegades es creuava amb algún jovenet/eta que li regalaba un somriure i ella ens reconeixia que, feia anys, havien estat alumnes seus, conscient de la petjada que els bons docents saben deixar en els seus alumnes, idò el mateix va saber fer en la seva gestió municipal feta sempre des de la perspectiva de l’interés general.
Avui na Rosa se n’ha anat, pero als que varem tenir el privilegi de treballar amb ella i compartir projectes i il·lusions sempre ens quedarà el seu record i el seu exemple com a penyora. L’herència que deixa, en aquest sentit, al seu espòs i fills és d’una riquesa que no es pot mesurar, però que resulta prou visible.
