Arran de sa carta de «Rebuig a la proposta lingüística de Foment Cultural» que han publicat en aquest diari es professors de Llengua i Literatura catalanes de sis instituts de Menorca contra sa proposta de model de llengua que se recull en es llibre d'estil «Un model lingüístic per ses Illes Balears» (Ed. Fundació Jaume III, 2015), Foment Cultural voldria fer una sèrie de consideracions:
1. Quan s'ençata un debat, lo que un ha de procurar és respectar s'adversari i açò vol dir respondre a lo que diu, no a ses suposades intencions que té. És fals que es nostro model tengui «per intenció trencar la unitat de la llengua catalana», com diuen es mestres a sa carta referida. Foment Cultural no vol rompre s'unitat lingüística en absolut. Ni tampoc sa Fundació Jaume III que ha editat es llibre, com no mos hem cansat de repetir. De fet, limitar-se a dir que volem «rompre» s'unitat de sa llengua és s'excusa d'aquells que estan sempre a la defensiva per no haver de valorar sa nostra proposta. Noltros mai hem negat es tronc comú entre es català, es valencià i es balear. Senzillament creim que sa unitat lingüística no vol dir uniformitat i que una llengua tan fragmentada històricament com ha estat sa catalana i d'una normativització relativament tardana en comparació a d'altres llengües, ha d'admetre distints models de llengua territorials molt més acostats a sa llengua viva des carrer, com passa a València i a Catalunya, on sa llengua rep oficialment denominacions diferents (català/valencià) i té models lingüístics i entitats normatives (IEC i AVL) diferents.
2. Si ja és impropi de persones amb estudis acusar ets altres, no de ses seues opinions expressades públicament i obertament, sinó de ses seues intencions (se veu que tenen un do especial per ficar-se dins es cervellet dets altres), més ho és entrar en contradiccions tan flagrants com dir que un model que defensa es menorquí «no contribuirà a reforçar les formes dialectals pròpies del menorquí». Com també ho és afirmar que se vol prestigiar es menorquí quan ells mateixos reconeixen (quan diuen a sa seva carta, «de la mateixa manera que ens vestim d'acord amb la situació social, ens mudam lingüísticament…») que només s'ha d'utilisar en registres informals i àmbits restringits. Segons ells, es català estàndard seria lo que fa mudat, fa senyor, entost des menorquí.
3. A sa seua carta, es mestres de català miren de fer un ou de dos vermells quan mos volen fer creure que s'estàndar en res «perjudica la parla local». Açò no és cert. Tots es sociolingüistes reconeixen que sa implantació d'un registre estàndard implica un cost –que no és altre que acotar sa variació dialectal, o sigui, sa seua uniformització. Entenem que, per aquests mestres, pesin més ets avantatges de tenir un estàndard que no es sacrificis que comporta, emperò, açò, en qualsevol cas, ja és opinable. Anàlogament, un estàndard té una funció que li és inherent per definició: servir de referència perquè s'hi vagi acostant sa llengua viva des carrer. Sa tendència és, naturalment, caminar cap a una llengua oral més limitada i uniforme, lo que fa que soni molt més ortopèdica i artificiosa. Que s'estàndard que s'ensenya a ses escoles, se llig a ses instàncies de s'Administració i se sent en es mitjans de comunicació públics influeix damunt sa manera de xerrar és evident. Basta veure com xerren es fillets ara i com xerraven fa només trenta anys es seus pares i avis. Per afegitó, ¿quin menorquí rallaran tots aquells fillets castellanoparlants que l'han après a s'escola? ¿Es menorquí de sempre, una mescladissa o una espècie de barceloní? No se pot negar sa realitat.
4.- A sa seua carta, es mestres de català apel·len a sa «tradició literària» per rebutjar es nostro model lingüístic. Se tracta d'una veritat a mitges. No tota sa tradició literària menorquina és en català fabrià, basta llegir sa «Ciutadella Veia» de Mestre Joan Benejam o ses «Novel·letes Menorquines» d'Àngel Ruiz i Pablo per entemer-se'n que també existeix una «tradició literària» en menorquí. Per altra banda, sa «tradició literària» fa estona que va deixar de ser es criteri principal per elaborar un model lingüístic; i ho va deixar de ser quan sa literatura va donar pas an es mitjans de comunicació de masses (TV3, C33, Catalunya Ràdio, Diari de Barcelona, Canal 9, IB3) com a principal referent d'expressió formal en català. Açò va provocar un canvi de paradigma. A mitjan dets anys vuitanta, es catalans van triar un nou model d'estàndard de base local barcelonina, molt més acostat «al català que es parla» que a sa «tradició literària» associada a sa mítica Reinaxença, es criteri al qual se segueixen aferrant es nostros anacrònics mestres d'escola. Es valencians, per cert, van fer lo mateix amb Canal 9, construint un estàndar molt més pròxim a sa seva manera xerrar. Aquí, a Balears, hem fet tot lo contrari que valencians i catalans: assumir per mímesi s'estàndard que mos ha arribat a través de TV3, un estàndar basat en es «català col·loquial, localista i acastellanat» de Barcelona, com han reconegut sense embuts professors de Filologia Catalana de sa UIB com Jaume Corbera.
5.- «Un model lingüístic per ses Illes Balears» és un llibre d'estil que, en un 99 per cent, no se desvia de sa normativa de s'Institut d'Estudis Catalans. Es seu redactor ha estat Xavier Pericay, filòleg de llengua catalana i amb una llarga trajectòria com a redactor de llibres d'estil. Senzillament se tracta d'un model que, en lloc de tenir com a referència tot es domini lingüístic, té com a principal –no única, perquè és perfectament intel·ligible per valencians i catalans– referència ses Illes Balears i, en particular, Menorca. Foment Cultural és partidari d'un model d'estàndards autònoms ja que entenem, tal com han entès valencians i catalans, que, a fi de preservar s'ús de sa nostra llengua a tots es nivells i sentir-mos-hi reconeguts, es parlants s'han d'identificar amb aquest estàndard, cosa que avui, al manco per bona part des menorquins, no succeeix.
6. Es nostro model va dirigit an es poders públics que tenen s'obligació per llei de vetlar pes menorquí reconegut a s'article 35 de s'Estatut d'Autonomia. Fins ara, aquesta defensa ha estat més retòrica que efectiva. Per açò els hi reclamam una rectificació perquè es model de llengua utilitzat sigui molt més pròxim a sa llengua viva des carrer. Estam convençuts que aquesta identificació, lluny de perjudicar es menorquí, l'ajudarà a sobreviure i a dignificar-lo.
7. Foment Cultural vol estendre sa mà a tots es mestres, es de català i també es que fan altres assignatures, per arribar a acords i a punts de trobada. Sa nostra intenció no és generar cap enfrontament, sinó conscienciar sa societat menorquina que es nostro deure ha de ser formalitzar sa llengua viva des menorquins perquè aquest tresor filològic no se perdi. Deixin ses consignes ideològiques, aparquin es fantasma des secessionisme lingüístic que no se creu ningú, deixin de banda es judicis d'intencions i se limitin a escoltar es qui no opinen igual que vostès sense tergiversar ni manipular ses paraules dets altres. Simplement tenim punts de vista diferents de com podem i en què consisteix dignificar sa nostra llengua. En açò consisteix es diàleg i sa pluralitat democràtica, en res més.
Joan D. Pons Torres
Foment Cultural de Menorca
NOTA DEL DIRECTOR: De forma excepcional es publica aquesta carta en les formes dialectals, perquè el tema és l'ús de les modalitats locals.
