Vam treballar quaranta-tres anys al despatx que teníem al carrer del Sant Crist, cap de cantó amb el carrer Nou. Un antic habitatge en un primer pis, molt mal distribuït, que havíem convertit en estudi d'arquitectura l'any 1977 i que estava bé damunt la llibreria de Can Manent, la qual feia molts d'anys que també estava situada sobre el soterrani on hi havia la impremta del mateix nom, amb entrada per una petita porta del mateix carrer, tot baixant uns escalons. L'antic habitatge era estret i llarg, tenia moltes finestres al carrer i era el resultat d'ajuntar els fons de quatre o cinc cases que s'havien enderrocat per poder ampliar l'antic carreró del Sant Crist.
l El paviment del carrer Nou el trepitjàvem cada dia per anar bé cap a l'ajuntament, per fer les eternes reunions i consultes urbanístiques, bé cap als bars dels voltants per berenar. Moltes vegades, anant cap al Pla de la Parròquia, quan passava per davant l'antiga farmàcia Valls, mirava les cases dels costats per veure d'ubicar l'antiga universitat (ajuntament) de Maó, la Sala Vella, que li deien, que ocupava un solar de trast que s'havia enderrocat l'any 1886 i que Francesc Hernández Sanz havia dibuixat en un gravat. Un dibuix en què es veu una façana amb un aspecte de casa de poble i defora, un empedrat, que devia ser el del carrer Nou, però que semblava més el d'un camí. El dibuix de l'edifici, si no fos per l'escut que hi havia sobre la finestra del primer pis, hauria passat per una casa ben normal. Era evident que quan l'ajuntament estava ubicat en aquesta casa del carrer Nou, molt abans del segle XVIII, Maó devia ser un poble ben petit.
Gravat de l'Ajuntament vell.
l A l’altra banda del carrer Nou, abans d'entrar a la plaça de s'Arravaleta (avui plaça Reial) i a mà esquerra, hi va haver molt de temps una de les torres que conformaven el Portal Nou, una sortida del Maó més antic cap a l'ermita de Gràcia, que els maonesos van tenir a la vista fins al seu enderroc l'any 1814. Aquest enderroc va facilitar les alineacions dels fronts de cases tal com avui les veim, a part de reconstruir el pont del passatge J.B. Sitges, ampliat l'any 1908 per l'arquitecte Femenias.
Tornant a l’inici el carrer Nou, la casa Sintes, que fa cap de cantó amb la Costa de sa Plaça, la va reformar l'arquitecte Josep Claret l'any 1940, amb la idea de situar-hi una joieria a la planta baixa, i va ser quan es va conformar el xamfrà endarrerit i cobert a nivell de carrer, i la columna al cap de cantó. Una proposta que era molt habitual a algunes botigues de Barcelona, segons afirma l'arquitecte a la memòria del dit projecte, solució que va repetir a la casa Sturla del carrer del Nord. El doctor Mateu Seguí, assegut a Es Dinaret, bé davant l'edifici, recordava una imatge, ben gravada a la seva bona memòria: l'arquitecte Claret dalt una bastida, dibuixant ell mateix els senzills i piadosos esgrafiats entre les finestres del primer pis, que encara avui podem observar. Ja sabem que Claret va ser un excel·lent dibuixant, habilitat ben demostrada en els dibuixos del seu llibre sobre els mobles d'estil anglès a Menorca (1945), i en diferents perspectives d'alguns dels edificis que va dissenyar.
Torre del Portal Nou.
l Però el primer bar on vam anar a berenar va ser El Turronero, just travessar el carrer Nou des del despatx. El local era conegut nostre d'antic quan hi anàvem a prendre una orxata de xufa, o per Nadal, a comprar els torrons. Quasi cada dia a mig matí, drets a la barra, xerràvem amb el torroner i la seva dona, els primers anys, amb les cambreres, i amb en José o na Montse, anys després, mentre preníem un cafè amb llet, fins i tot una orxata, i consolidàvem així l'hàbit de fer un breu descans abans de continuar dibuixant o projectant els nostres edificis.
El nostre despatx tenia un dels pocs boínders en cap de cantó de la ciutat, construït per l'arquitecte Femenias l'any 1914, després d'eixamplar el carrer del Sant Crist. La veritat era que la sala rere el boínder, que era l'espai on fèiem les reunions amb els clients, tenia un joc de vidrieres amb porticons per enfosquir (havia estat el dormitori principal de l'habitatge) que dificultaven l'ús de l'espai i la sortida al boínder. Així i tot, en sortir al mirador vidriat, podies gaudir de bones vistes en totes les direccions dels carrers que hi donaven.
L'antic American Bar.
L'altra cap de cantó amb el carrer del Sant Crist és una casa de dos trasts i mig que, en algunes fotografies antigues, mostra un boínder ben especial que dona al carrer Nou. Possiblement, és un boínder construït al segle XIX, del qual encara no en sabem gaire coses, igual que el que hi havia a la casa d'Andreu Valls de la plaça de la Miranda. Les seves formes ens recorden els originals britànics dels darreres de les cases d'Isabel II. Són uns volums de fusta que descansen sobre una base acabada en punta. També tenen una coberta amb una forma cònica, que fa que tot l'element ocupi molta façana.
l En tot cas, al carrer Nou s'hi mantenen dos o tres edificis construïts al segle XIX, amb unes façanes senzilles amb balcons i ben elegants: la casa que va ser l'antic Crèdit Mercantil de Menorca i després la seu de Banca Catalana; la casa Mercadal, on hi havia una sucursal de La Caixa, que durant molt de temps va tenir un boínder sobre de la base del balcó del primer pis. També la casa Tomàs, que havia estat molts d'anys una botiga on venien les màquines de cosir Singer. Però l'edifici que fa cap de cantó amb s'Arravaleta va ser durant molts d'anys una casa molt gran, on es va ubicar el primer American Bar. Inicialment, eren dues cases de trast, amb planta baixa i tres plantes. El primer pis tenia un balcó corregut, mentre que en el segon les obertures eren balcons individuals i la tercera planta es completava amb finestres.
l El mestre de cases Manuel de los Ríos, un mestre molt apreciat i amb molt de reconeixement per la seva extensa obra construïda al llarg de la segona meitat del segle XIX, va projectar, l'any 1900, una reforma de l'edifici per tal d'unificar l'estètica del conjunt. Més endavant, una altra obra de reforma més moderna va ampliar l'edifici amb una quarta planta, molt ben camuflada, ja que van aprofitar la mateixa barana antiga de la coberta, traslladada a dalt de tot.
Uns anys més tard, vam començar a anar a berenar a l'American Bar d’en Pito i els seus fills. Les grans vidrieres sobre la plaça eren un atractiu per veure la facècia del que passava al cor de la ciutat. Però jo, aquests anys, ja combinava aquest bar amb l'Andalucía, on fèiem la xerrada diària amb en Manolo Escalona. M'encantava comprar el diari i, assegut a una de les taules interiors, prendre el cafè amb llet, mig entrepà de xoriço i pegar una ullada ràpida als diaris nacionals. En Manolo es va jubilar i va partir cap al sud, a la seva terra. El negoci va passar a ser gestionat pel seu nebot, en Rafa, que va mantenir l'ambient i l'esperit d'un bar dedicat, tot l'any, als clients locals, amb un servei sempre atent i amable.
Però el carrer Nou va anar canviant a gran velocitat, i nosaltres també vam partir. La majoria de botigues tradicionals van ser ocupades per cadenes o comerços per a turistes: les immobiliàries van ocupar els locals en planta baixa; la temporada turística es va allargar i el carrer Nou va arribar a ser un dels llocs urbans més freqüentats pels visitants. El paviment blanc i vermell que els arquitectes Jordi i Taltavull havien dissenyat l'any 1972 continuava allà, inalterable, malgrat el riu d'aigua de pluja que ens deixava les sabates ben popes, aquells inoblidables dies d'hivern, quan travessàvem el carrer per anar a berenar als bars de l'entorn.
