Balls de carnaval en cotxo, plogui o bufi vent

Assabentava la premsa insular que «los faroles del alumbrado público han sufrido también las consecuencias del huracanado viento que reina, pues que ha roto cristales de varios de ellos, habiéndose además llevado el reverbero del que está colocado en la calle de San Nicolás [de Maó], esquina a la de Santa Teresa. Al mismo tiempo, esta mañana ha tronchado uno de los árboles más corpulentos del paseo de la Miranda y ha derribado el ángel que servía de veleta en la iglesia de San Antonio» [«El Liberal», 8-3-1890, 2.603].

No pararen aquí les destrosses d’aquell mal febrer. El sereno del barri 14 de la mateixa ciutat, trobant-se en el carrer de Santa Eulàlia, en el popular eixample urbà de ses Tanques del Carme, «fue arrojado por una fuerte ráfaga, causándose una herida en la cabeza y varias contusiones en el cuerpo».

L’Illa, en aquestes circumstàncies climatològiques tan hostils, hagué de travessar uns dies d’aïllament advers, amb els ports tancats i els vaixells fermats a terra sine die, com ara li succeïa al vapor correu «Puerto-Mahón», que esperava per fer la singladura a Barcelona des de feia quaranta-vuit hores, o més. «Ha sido tal la fuerza del viento durante la noche última [diumenge] que ha derribado varias chimeneas, entre ellas la de las casas consistoriales. El tránsito por las calles se hacía muy difícil y casi imposible en los puntos expuestos al norte. Las aguas del puerto se han visto alborotadas como pocas veces y la pescadería, completamente desierta» [«El Liberal», 10-3-1890, 2.604].

Com queda ben reflectit, idò, l’ambient gèlid i inhòspit no convidava a treure el nas pels carrers de Menorca, ben al contrari. Eren dies de cobro i braser roent. Certs lliurepensadors de la tombada oriental de Menorca, però, cregueren arribada l’oportunitat adient per plantar cara als moralistes (generalment de signe catòlic) que, un dia sí, un altre també, brandaven crítiques públiques pels costums dissoluts i pecaminosos que s’observaven durant el sagrat temps de l’abstinència, la mortificació i el dejuni.

Si el batle des Castell i el rector de la parròquia del Roser havien rebutjat —furibunds— els balls setmanals que feia el Casino d’Unió Artesana des Castell, aquest evitava de suspendre’ls a tota costa, fes pluja o fes tempesta. «Es tal el entusiasmo que reina en el casino […] que anoche [diumenge, 9 de març], en vista del mal tiempo que reinaba, los socios enviaron coches a domicilio de las familias que concurren al baile, a fin de que éste pudiera tener lugar. No quedaron defraudadas sus esperanzas, pues el baile fue lucidísimo […]. La banda de música de nuestro querido amigo D. Estaban Bagur, a quien el alcalde negó el permiso de tocar en la calle, lo hizo desde el balcón entre los aplausos de un buen número de villacarlinos. ¿Se va convenciendo el Sr. alcalde y el Sr. cura que ciertas medidas producen un efecto contraproducente?», demanava el cronista amb sorna descreguda i anticlerical. [«El Liberal», 10-3-1890, 2.604]. Està més que vist: alguns liberals decimonònics menorquins actuaven com a veritables tramuntanes contra les mentalitats més resclosides de l’època.

Repugnància als balls

Avui no podem fer-nos-en càrrec, de debò, del grau de repugnància i d’agressivitat incontenible i folla que produïa la mera idea del ball en determinades mentalitats del segle XIX. Quan arribaven els carnavals, la intolerància es disparava a nivells d’odi explícit. L’estat inquisidor d’aleshores es perllongava durant tota la quaresma amb una intensitat adurent terrible. Vet aquí un cas prou eloqüent.

El 8 de març de 1890 «El Liberal», hostil a la preservació dels costums beats i refractari i a una qualsevol mentalitat filocatòlica i filoconservadora, es feu ressò de l’afer següent, amb polsims de sordina àcida i displicent: «Villacarlos tiene un alcalde y un cura que no se los merece. Han de saber ustedes que uno de estos días el cura llamó a nuestro amigo D. Esteban Bagur para significarle que la banda que dirige no tocaría en las procesiones [de Setmana Santa, s’entén] que en aquella villa se celebran por haber cometido el enorme pecado de ir a tocar en cuaresma en un casino que está suscrito a «El Liberal» [que, dit sigui tot passant, havia estat excomunicat pel bisbe Mercader amb data del 18 d’octubre de 1889]. Y hete aquí —continua el diari progressista— que el Sr. alcalde no quiso ser menos que el señor cura, y sin razón ni motivo alguno ostensible prohibió a la citada banda que tocara frente al casino antes de la queda, cosa que no prohíben las ordenanzas municipales. Por supuesto, que a nuestro amigo le importan tres pitos, tanto la advertencia del cura como las prohibiciones del alcalde, pues a despecho de ambos continuará tocando en el casino Unión Artesana, y los socios del mismo bailando a más y mejor» [8-3-1890, 2.603].

En contrastat amb aquesta mentalitat, vegeu ara el comentari de premsa que, per aquelles mateixes calendes de carnaval i de quaresma de 1890, feu circular el bisetmanari catòlic «El Mahonés»: «Por la noche, empezarán en esta ciudad las saturnales de carnaval, o dígase los bailes de máscara. Por más que ciertos hombres educados a la moderna tengan el descaro y público atrevimiento de querer sancionar los bailes de máscaras como actos de costumbres y —¡vergüenza da decirlo! — como deberes de sociedad, lo cierto es que, entre todos los excesos y graves desórdenes de carnaval, ninguno hay más digno de reprobación que esos impúdicos, inmorales y escandalosos espectáculos, reprobados por la Iglesia y que la misma razón natural abomina» [8-2-1890, 116].

La realitat era, expressat en les paraules mateixes de la premsa confessional que «siempre los bailes de carnaval han sido condenados por la Iglesia como inmorales». Però, no acabava aquí el judici moral, per com els balls infantils representaven l’extrem espantós del problema, perquè «tienen una malicia más refinada y un grado de inmoralidad mucho más perniciosa. En ellos se abusa de un tierno ser que no puede defenderse, ni escoger entre el bien y el bien y el mal; se le ofrece el vicio y el placer como la más lícita de sus satisfacciones, con la apariencias todas de lo bueno y lo justo; se despiertan con diabólica intención pasiones que debieran estar dormides aún por muchos años; se rompe por fin el velo de candor que la Providencia ha puesto alrededor del niño en sus primeros años para que no vea más que lo que debe ver» [«El Grano de Arena», 28-2-1906, 896].

Posats, mutatis mutandis, en un semblant estat d’opinió, no hauríeu d’alçar-vos ni un pèl de les celles si us confirm les evidències. També per les mateixes dates, el periòdic de Ciutadella «El Vigía Católico», publicació sancionada per la jerarquia eclesial de Menorca, dedicà un prolix article de sis o set entregues a «demostrar» que els balls eren perjudicials per a les persones en general, fos quina fos la seva condició personal. «Claro que sí [...], y aún suponiendo que fuesen unas recreaciones que de suyo pudieran parecer inocentes, ¿quién no conoce que, por la malicia del diablo y la corrupción de nuestro siglo, han llegado a ser actualmente una de las diversiones más peligrosas, uno de los mayores incentivos de la concupiscencia y de los más funestos lazos que se pueden tender a la virtud?» [8-2-1890, 755].

A mil pessetes

Com a cloenda, us faré la ressenya (ara amb una càrrega política ben garbellada) del que va passar en un carnaval de 1932 a Ciutadella. Veiem-ho.

No és ja que els carnavals esdevenguin, com queda explicat a bastament, escenaris per a la crítica i per al sarcasme públics, sinó que també podien convertir-se en actes de rebel·lió política i de representació molt sentida, encara que camuflats sota la permissibilitat de les màscares i dels ardors ideològics d’allò més tibants. Podien esdevenir, en efecte, en la paròdia del que hom somnia dins el més íntim de la ment —i del cor que glateix de ràbia política.

És aquest, exactament, el cas punyent que li succeí a la distingida senyora de Ciutadella Agustina Mariño de Saura. Pertanyia, per vincles d’altar, a la nissaga ennoblida de Joan Saura Rével. Els fets tingueren lloc el febrer de 1932, en plena apoteosi dels primers carnavals que vivien els espanyols immergits de ple en el règim de la Segona República, que s’havia proclamat, com és tan sabut, el 14 d’abril anterior. No cal dir que totes aquelles franges doctrinals que vindicaven un Estat espanyol assentat en una constitució, com a requisit innegociable, de caràcter monàrquic, l’adveniment republicà els produí calfreds i mals de panxa —a banda d’una coïssor incurable al cervell. La intolerància que certs estaments sentiren contra el nou statu quo polític i institucional trobà ràpidament oportunitat d’expressió pública, tot aprofitant la propícia hora dels carnavals del 1932. També a Menorca; i en particular a Ciutadella, localitat en la qual una determinada festa de disfresses s’embrutí de mal gust i de simulacres delinqüents contra la figura de Manuel Azaña, qui aleshores ocupava la primera presidència del Govern republicà. Vegem el relat dels fets.

En una de les seves finques conjugals, la senyora Mariño tingué la pensada de celebrar-hi una festa de carnaval, si més no privada, però d’esfereïdor odi polític, el contingut de la qual transcendí ràpidament per tots els racons de la ciutat.

Aleshores, feu disfressar devers una dotzena d’al·lotes, dues d’elles amb vestits de mora, dues amb vestit d’home i la resta —vuit— amb la indumentària tradicional pagesa. A cadascuna d’aquestes últimes, a més, les hi va dotar d’una faja de paper representant els colors de la bandera espanyola monàrquica —la vermella i groga que provenia de Carles III, en el segle XVIII. Després, a una de les jovenetes li penjaren un cartell que proclamava: «¡Fuera Azaña!», mentre que a una de les dues que hi representava un paper d’home li adjudicaren una escopeta. A la primera, acte seguit, li embenaren els ulls talment com a un reu condemnat; i, esclar, situada l’una enfront de l’altra, simularen un afusellament de qui encarnava el paper de líder republicà.

Tota l’escena va discórrer per iniciativa personal protagonitzada per la senyora de la finca, l’esposa de Saura Rével. Moltes de les persones presents, però —envaïdes d’un pudor i un temor vívid—, hagueren de protestar, «diciéndole a doña Agustina que aquello no era cosa de hacerse, y dieron el asunto por terminado. La autoridad gubernativa entiende en el asunto. Este hecho merece una fuerte sanción, a fin de que no vuelvan a repetirse estas irrespetuosidades con ningún otro gobernante», escriví un redactor del diari pro republicà «La Voz de Menorca» [24-2-1932, 8596].

Dies més tard, la reacció del governador provincial no trigà massa: «Me he visto obligado a imponer una multa de mil pesetas a una señora de Ciudadela perteneciente a la llamada aristocracia, que organizó en una de sus propiedades cierta mascarada de mal gusto, sirviéndose de unas inocentes niñas. He de hacer resaltar, en cambio, la digna actitud de casi todas las damas que asistían a la fiesta que hicieron constar su protesta y amenazaron con retirarse, logrando así que no continuara la torpe farsa. Como la señora referida se ha hecho notar en varias ocasiones por sus desconsiderados ataques y sus burlas intolerables al régimen republicano, la he prevenido con objeto de evitarme el disgusto de solicitar del señor Ministro de la Gobernación que le sea aplicada la Ley de Defensa de la República».

No cal que recordem que el càrrec de governador civil de les Balears era el menorquí des Castell Joan Manent Victory (1897-1936), periodista director de «La Voz de Menorca», líder lerrouxista i cunyat que havia estat del gran novel·lista catòlic Àngel Ruiz i Pablo.

Mil pessetes —un bon pessic a les galtes inferiors— fou el preu d’aquella desmesura carnavalesca —d’un dia de «peludes», per emprar ara la paraula tan pròpia de Ciutadella. I açò no obstant, aprofitaré per remarcar que l’amenaça de brandar contra la noble senyora l’articulat de la Llei de Defensa de la República (de 21 d’octubre de 1931) estava suposant una de les més terribles i abusives armes legals del més detestable abús de poder, per ser palesament contrària, en alguns dels onze articles, als drets constitucionals bàsics que la República deia, a boca plena, garantir.

Va ser aquest, en efecte, el tràngol que s’hagué d’empassar la senyora de Ciutadella Agustina Mariño Codina de Saura (1885-1975), natural d’Alacant i que moriria nonagenària. Esposa, com dic, de Joan Saura Rével (1881-1957), el matrimoni s’havia casat el 15 de juny de 1904 a la parroquial de Sant Francesc. En el pic de la Dictadura de Primo de Ribera (1928), l’espòs fou nomenat pel governador civil, amb data del 2 d’agost, per ocupar el càrrec de primer tinent de batle, sota la presidència de Jaume Guitart Fornaris, mentre que el seu germà Gabriel Saura Rével ja havia ocupat l’Alcaldia entre 1909 i 1916, com també ho havia estat el conco comú Gaspar J. Saura i Carreras. La II República, però, s’encarregà d’apartar aquesta nissaga de la vida municipal.