Josep Manguán: «La Conquesta fa possible l’inici d’una nova societat menorquina»

Manguán és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat Central de Barcelona, llicenciat en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya i amb màster de postgrau en cultura i literatura bíbliques a Jerusalem. D’ençà 1973, ha exercit de professor d’Història i d’altres matèries de lletres als instituts públics Joan Maragall de Barcelona, Josep M. Quadrado de Ciutadella i Joan Ramis i Ramis de Maó. Ha estat membre de la junta directiva de l’Ateneu de Maó i responsable de la Revista de Menorca.

Fou ordenat prevere diocesà l’any 1978. Successivament, rector del Roser des Castell, Santa Maria de Maó i La Catedral de Ciutadella, on actualment exerceix el seu ministeri pastoral, consiliari del Centre Catequístic Sant Miquel i de Mans Unides.

Serà el tercer pregó que pronunciï, dos d'ells en l'acte institucional del Consell. Aquesta dissertació suposa un repte per a vostè?
—En dues ocasions el president del Consell Insular m’ha demanat pronunciar el pregó del seu acte institucional de sant Antoni, a Maó. Ara m’ho demana l’alcalde de Ciutadella i no tenc motius per negar-m’hi. He mirat de respondre sempre, també com a rector de La Catedral, a les diverses col·laboracions culturals que l’Ajuntament m’ha sol·licitat, sempre que m’ho demani amb un cert temps d’anticipació per poder preparar-ho, sense interferir el ritme habitual del meu servei pastoral. Aquesta conferència suposa, senzillament, compartir la reflexió i fer memòria crítica d’uns fets històrics que determinen el nostre present. Es tracta d’una xerrada divulgativa i pedagògica. En aquest cas, d’alguna manera, la present circumstància em treu vint anys de damunt i em transporta, de nou, a les aules.

Quin serà el fil conductor de la dissertació?
—A partir d’una significativa anècdota històrica -un simple recurs pedagògic- plantejaré allò tan assenyat que va afirmar, fa ja més de cent anys, el catedràtic universitari i investigador Cosme Parpal i Marquès, en relació amb la Conquesta de 1287: «s’han de corregir moltes coses de les narracions que fins al dia d’avui han passat com a certes i, com a tals, les hem cregudes». Parlaré de la veritat històrica de les cròniques medievals, del context de la Conquesta i de les conseqüències per al present. Evidentment, d’ençà de la recerca de Parpal i Marquès s’ha fet molt de camí en el camp de l’estudi històric. En una segona part oferiré una reflexió sobre la importància de la memòria històrica, el concepte evolutiu de cultura, la llengua, la fe cristiana en la civilització occidental i el patrimoni arquitectònic.

La festa de Sant Antoni té un fort bagatge cristià, amb la Catedral com a centre neuràlgic i lloc de culte del qual és vostè rector. Imagin que en aquest acte s'uneixen dues baules importants de la seva vida: religió i història.
—Hi havia, històricament, dos rituals festius amb moltes semblances a Ciutadella i a Maó, que seguien el mateix patró: la festa de Sant Joan i la festa de Sant Antoni. La missa solemne amb el sermó de la Conquesta, la sortida en processó amb la imatge del Sant i l’entrada pel portal d’accés a la ciutat, amb el cant del Te Deum d’acció de gràcies eren idèntics. A Ciutadella s’entrava i entra pel portal de Maó; i a Maó s’entrava pel portal de Mar. També les dues processons, que seguien a la missa major, accedien fins a l’església dedicada a Sant Antoni. La de Ciutadella, situada entre el carrer Sant Antoni i Santa Clara (avui, un espai cultural); i la de Maó, a s’Arraval. La influència liberal va fer que desaparegués la festa de Sant Joan a Maó, en el primer terç del segle XIX. I, en els anys seixanta del segle passat, es va suprimir la processó de Sant Antoni a Maó. A Ciutadella, molt més tradicional, perviuen les dues festes amb una gran participació i popularitat. Evidentment, la Catedral és un espai arquitectònic vinculat a la Conquesta i té un protagonisme especial perquè s’hi celebra l’eucaristia solemne de la festa. Les catedrals medievals són les construccions arquitectòniques més significatives de la civilització occidental.

No hi ha dubte que conèixer la història és transcendental per a la vida d'un poble. Els menorquins som prou coneixedors de què va suposar la Conquesta?
—S’ha de fer pedagogia. Tan sols es valora i estima allò que es coneix. Pens que és necessari desmitificar la batalla, que durant segles s’ha magnificat, i destacar la incorporació de Menorca a un dels regnes més desenvolupats i, a través d’ell, a la cultura occidental. La festa de sant Antoni assenyala una data transcendental que fa possible el començament d’una nova societat menorquina, que es manté essencialment encara avui, i que s’estructura d’acord amb les característiques polítiques, culturals, lingüístiques, administratives, econòmiques, religioses, de distribució de la població, etc. de la Corona d’Aragó.

El nostre rallar en pla és, possiblement, el tret més fonamental de la nostra essència.
—La llengua és un dels elements diferenciadors que més configura una comunitat humana. No l’únic. El català que es parla a Menorca té el seu origen com a conseqüència de la Conquesta. Amb les variants dialectals pròpies, amb els diversos registres que són possibles en l’ús de la llengua, que es trien d’acord amb la situació comunicativa (més col·loquial o formal), però, des de la necessària consciència d’unitat lingüística i acceptació del model estàndard normatiu. És tasca de tots el coneixement, estima i conreu de la llengua pròpia. Al meu entendre, polititzar-la i convertir-la en arma d’enfrontament ideològic és un error.

I hem de continuar parlant de cultura occidental cristiana?
—El cristianisme s’ha entrellaçat amb la història i societat occidentals. S’ha fet cultura i constitueix un patrimoni de tots i del conjunt de la societat. No és, de cap manera, propietat exclusiva dels creients. En el procés evolutiu, però, hi ha hagut un salt qualitatiu: la secularització de la societat i la no confessionalitat. Avui la societat és laica, plenament autònoma i lliure en les decisions i conjunt de valors que professa. La qual cosa no vol dir que sigui laïcista. El laïcisme nega el sentiment religiós i la seva manifestació pública. Des del respecte i diàleg amb les altres confessions religioses, ideologies i comportaments plurals, avui els creients volem ser fidels a l’Evangeli, acollint i agraint l’herència religiosa rebuda, que ens connecta amb un univers de símbols, valors i referents ètics, estètics, socials i espirituals que dibuixen la fesomia històrica del nostre poble.