Josep Mercadal Marquès, una altra víctima de la barbàrie

Palmira es posà en contacte amb l’historiador Tomeu Garí, que ha investigat la repressió a Mallorca, a través de Maria Muntaner, de l’editorial Lleonard Muntaner. La família de Pepe Mercadal es pensava que les restes eren a Palma, però, per les dates de la treta, febrer de 1937, Garí pensà que potser serien al cementeri de Porreres, i posà la família en contacte amb Aranzadi, responsable de les excavacions. En un viatge d’Almudena García, d’Aranzadi, a Madrid, ella va poder obtenir mostres de l’ADN del fill de la víctima, que van servir per a la identificació positiva. Per reconstruir aquesta història, he tingut l’oportunitat de parlat amb Palmira, la neta, i amb José, el fill, que té 92 anys i viu des de fa molt a Madrid.

Josep Mercadal Marquès

Josep (Pepe) Mercadal Marquès neix l’any 1891 a Ciutadella. És fill de Josep Mercadal Mascaró (Ciutadella, 1864) i Maria Marquès Mercadal (Ciutadella, 1867). Germans d’en Pepe són: Gabriel (1886), Antònia (1890), Maria (1892) i Florentina o Florencia (1902). Gabriel era casat amb Catalina Capó Mercadal (Ciutadella, 1892); Antònia era casada amb Pere Caules Anglada (Ciutadella, 1885); Maria era casada amb Joan Llufriu Marquès i Florentina, casada era amb Joaquim Cortés Gonyalons. Els avis paterns d’en Pepe són Gabriel Mercadal Cursach i Antònia Mascaró Carretero. En Gabriel era agent de duanes i, amb n’Antònia, van tenir quatre fills: Gabriel (1855); Rafel i Joan (1858), que eren bessons; el nostre Pepe (1864); i Martí (1866).

El petit, en Martí, treballa com a escrivent i, més endavant, posa una fàbrica de sabates al carrer Negrete primer, i al carrer del Rei, després. Entre 1888 i 1889, és secretari de la Junta Directiva del Cercle Artístic. Crític amb la línia catòlico-conservadora de l’entitat, en surt i esdevé cofundador i primer president del Casino 17 de gener. En serà president en els períodes 1889 a 1892 i 1894 a 1898. El 1900 segueix com a vicepresident. El 1893 entra com a regidor en una candidatura "unitària" a l’Ajuntament de Ciutadella, fins al 1897. El 14 de maig de 1899, torna a ser elegit regidor per la minoria republicana i renova el càrrec el 1902. Martí Mercadal actuarà en la comissió d’enllumenat públic i en el departament d’Intervenció. A partir de 1905 es decanta de l’activitat pública i es dedica a la professional, en la fabricació de calçat. Per aquesta època es casa amb Antònia Marquès Moll, amb la que té, almenys a: Martí (c. 1904), que serà sabater i posarà una botiga de bicicletes i reparació de bicicletes; Anna (1907), Josep (c. 1908), que farà de viatjant de calçat, i Rafel (c. 1911), que serà tallador. Després de molts anys fora de la primera línia política, ja amb 65 anys, Martí Mercadal es torna a presentar en les primeres eleccions després de la dictadura de Primo de Rivera, el 12 d’abril de 1931. Serà elegit regidor i viurà l’alegria de veure la proclamació de la Segona República. Serà designat 1r tinent de batle i assignat a la comissió d’Hisenda i Instrucció Pública. Morirà el mateix 1931, el dia 4 d’octubre, a 65 anys.

O sigui que el nostre Pepe Mercadal viu la joventut en aquest ambient republicà. El seu ofici, en el ram de la sabata, és ben particular, ja que és constructor de formes, aquelles peces de fusta que serveixen de motlle en la fabricació de sabates. Cap al 1923 rep una oferta d’un important fabricant i es muda a Palma, per treballar com a former per a la casa Salas. El mateix 1923 torna a Ciutadella per casar-se amb la seva enamorada, Antònia Casasnovas Florit, amb qui portava deu anys de nuviatge. Antònia era nada a Ciutadella el 1898, filla de Diego Casasnovas Bosch (Ciutadella, 1866) i Maria Florit Pons (Ciutadella, 1870). Antònia era germana de Martina (Ciutadella, 1903) i Diego (Ciutadella, c. 1905), que tornarem trobar en aquesta història. La parella té a la primera filla, Maria Mercadal, a Ciutadella, i després ja marxen per assentar-se a Palma, on Pepe és encarregat d’aquesta fàbrica de formes. No per açò deixen de visitar Ciutadella.

L’abril de 1931, en Pepe, que ja té quaranta anys, fa una d’aquestes visites, per celebrar la proclamació de la república i acompanyar al seu conco, Martí, 1r tinent de batlle de l’Ajuntament. Segons recorda el seu fill, Pepe participa en la manifestació de celebració portant una bandera republicana en primera línia. Aquell 1931, Pepe tindrà el seu segon fill, José. Ni a Ciutadella ni a Palma, Pepe havia tingut cap activitat partidista o d’acció política, només aquesta consciència republicana. A Palma, la família viu en una casa del carrer Lluís Martí; en la numeració d’aquells anys, la 114, cap a la meitat de la via. Quan els militars nacionals i els falangistes es fan amb el poder a Mallorca, el 19 de juliol de 1936, va començar la caça de republicans, socialistes, obreristes, etc. Segurament, ell hauria tingut alguna activitat, ja que el fill recorda que en les primeres setmanes després del cop, la família s’havia refugiat en una caseta als afores de Palma. Quan la vida va estar "normalitzada", tornen a ciutat. Unes setmanes després, el dia 30 d’agost de 1936, Pepe Mercadal és detingut i tancat al castell de Bellver. Què havia passat? Segons el fill, la denúncia va partir d’uns ciutadellencs que havien fugit de Menorca en barca, els primers dies de la guerra i que el van descobrir a Palma, quan en Pepe va anar a visitar a un altre ciutadellenc que estava ferit a l’hospital i que em tem que fos Sebastià Carretero Gornès, que també serà assassinat. La seva imatge amb la bandera republicana va ser suficient per "condemnar-lo". De fet, no el van condemnar, ja que no el van jutjar.

Com quasi cada dia, la dona, Antònia Casasnovas, l’anava a visitar a la presó del Castell. L’11 de febrer de 1937, li van dir que Pepe havia sortit en llibertat. Tot d’una va saber que l’havien mort. El primer que hauria fet el seu home és anar a casa, i ningú no sabia on era. Ella va saber des del primer moment que en Pepe havia estat assassinat en una d’aquelles tretes "controlades" que es feien aquells dies a Mallorca. Mare i fills es pensaven que el seu cos havia desaparegut en algun clot de Palma, per això el fill es va sorprendre en saber que l’havien tirat a una fossa comuna de Porreres. La viuda, aconsellada per un germà seu, gerent en una fàbrica de calçat, passà de Palma a Pollença, on hi ha les forces de la Legió Cóndor, i on es guanyarà la vida com podrà. A finals de 1939, Antònia i els dos fills es muden a Maó i viuen de lloguer a una casa de la plaça Espanya, davant la peixateria. Ella entra a fer feina a la fàbrica de sabates de can Rosquilla, dalt s’Arraval, on és encarregat un germà seu, Diego Casasnovas Florit, casat amb Joana Botella Sintes, una filla d’un dels homes forts del nou règim, de fet, aquest Diego Casasnovas muntaria la seva pròpia empresa uns anys més tard.

El dolor de la guerra no ha acabat, per la viuda de Pepe Mercadal. Cap al 1945, Antònia i la seva filla, Maria, són detingudes i tancades a la presó del partit, dalt l’antic convent del Carme, a la presó de dalt sa Plaça, acusades d’actuar contra el règim franquista. Antònia estarà tancada un any; la filla, un mes. La filla, Maria, festeja aquell temps amb un soldat madrileny, d’aquell servei militar de vuit anys, que estava destinat a Menorca, en Fernando Catalán González, també acusat en una d’aquelles denúncies falses que proliferaven aquells anys. Fernando va estar gairebé dos anys tancat a la Mola, entre 1945 i 1947, i, fins al 1955, al penal de Burgos. La parella es casa en sortir ell i tenen un fill. Poc després, Fernando Catalán fuig a França, deixant Maria i el fill a Ciutadella, on el jove mor als 18 anys.

José Mercadal Casasnovas

L’altre fill de Pepe i Antònia és José. José, que ha nascut a Palma l’any 1931, viu tota aquesta història essent un fillet: Palma, Pollença, Maó, on comença a fer feina a la CENS als dotze anys i mig, com a mosso d’enviats. I hi fa fins que sa mare i sa germana són empresonades i el llavors Delegat del Govern i Cap del Sindicat Vertical, Manuel Paredes Ramos, un franquista de primera categoria, fa que el treguin al carrer. L’any 1948, amb setze anys, José marxa a Barcelona. Després d’uns mesos de comprovar com és la vida en l’Espanya franquista, també decideix refugiar-se a França i s’exilia a París als disset anys. Viu com a refugiat i amb un passaport Nansen. Just ha acabat la Segona Guerra Mundial i ell fa feina del que sigui per a sobreviure. Aquells anys, José entra a les Joventuts Socialistes Unificades i és un actiu militant de l’antifranquisme a França, dintre de la família comunista. Això no obstant, la crisi que es produeix al Berlín oriental, els fets de Budapest i de Praga, fa que perdi progressivament la confiança en els dirigents comunistes i, a partir de 1956, inicia un camí d’abandó del compromís amb els comunistes, que no és de cap manera un abandó de la lluita antifranquista. A poc a poc, s’assenta i, el 1960, es casa a París amb Concepción Sánchez, filla d’un exiliat, Juan Sánchez Martín.

Sánchez Martín (Portillo, Toledo) havia fet carrera militar als regulars d’Àfrica, arribant a sergent, abans de tornar a la vida civil. L’aixecament armat de Franco contra la República, l’estimula per tornar a l’exèrcit per combatre als sediciosos. Ho va fer a Madrid, com a soldat. Això no obstant, un oficial de regulars el reconeix i el nomena tinent, ingressant-lo en una unitat especial, que realitza operacions de risc. Juan Sánchez sempre contava l’operació secreta per alliberar Largo Caballero que havia estat retingut per uns anarquistes. Sánchez Martín acaba la guerra com a tinent coronel i passa a França. José i Concepción tenen a França dues filles: Palmira i Estrella, i un fill: José, que mor als 37 anys. Ja a Espanya tenen a Núria. Durant els anys seixanta, José treballa en diverses companyies immobiliàries fins que crea la seva pròpia empresa. Durant un espai de temps, sa mare va viure amb ells a París, fins que tornarà a Ciutadella, on s’està la germana de José, i mor el 1973.

L’any 1972, quan veu que s’acaba el franquisme i estan cansats de França, els Mercadal García decideixen tornar amb un modest capital i es radiquen a Madrid, on han pogut comprar un pis. Lloguen un immoble en el carrer de Fuencarral, on posen en marxa un hostal al qual bategen Núria. Entre altres, reben molts clients de Menorca, sobretot grups escolars salesians i d’escoles públiques de Ciutadella i Maó. Amb el temps, José pot comprar dos solars-edificis contigus al ‘Núria’ i participa en altres negocis hotelers, com el de la societat que explota l’hotel París, situat a la Porta del Sol. El 1990, pateix una primera crisi cardíaca que l’obliga a reduir la seva activitat. La crisi es reprodueix amb més força l’any 2000. Això el decideix a deixar a la seva filla, Estrella, a la gestió diària de l’hostal, encara que ell segueix la marxa del negoci a prop. La crisi de 2008 afecta greument l’activitat hotelera i ells se’n ressenten. Aquests mateixos anys, Rodríguez Zapatero posa en marxa el Pla E, per combatre la crisi, el qual serveix a l’alcalde Ruiz Gallardón per a dedicar Fuencarral exclusivament als vianants, de manera que els edificis i negocis es valoritzen i ell veu que és el moment de desfer-se del patrimoni i viure unes velleses tranquil·les. Ho seran fins el 2024, quan l’emoció esclata en saber que s’han localitzat les restes del seu pare a una fossa anònima de Porreres, excavada el 2021. A pesar del delicat estat de salut i dels seus 92 anys, José es desplaça l’abril de 2024 a Palma, on li fan lliurament de les despulles de Pepe Mercadal, d’una medalla i d’una bala, que van trobar entre els ossos, potser la bala assassina. El fill decideix llavors que el lloc de repòs de son pare és el tanatori de Palma, juntament amb els seus companys.

He fet l’escrit després d’una entrevista amb Josep Mercadal Casasnovas i les aportacions i fotografies de Palmira Mercadal Sánchez, a més d’informacions genealògiques diverses.