"El missatge és que no només hem de mirar, també veure"

L'autora del relat, Montserrat Esbert, no podia articular paraula ahir, assegurava estar molt nerviosa alhora que molt satisfeta d'haver aconseguit aquest guardó. Però, curiosament un goig que no compartirà amb els seus fins avui, fins que la seva família no vegi la fotografia a "es Diari". Amb un somriure als llavis, Esbert explicava ahir que no havia desvetllat ni al seu marit, ni a les dues filles ni als seus pares que fos la guanyadora del certamen, tampoc sabien que el lliurament tingués lloc ahir, ni que ella s'hi hagués desplaçat per recollir el guardó. "Quan arribi a casa els hi diré que demà (per avui) es mirin el diari, ara ja puc esperar a contar-los-ho", assegurava.

Quin és el sentiment després de proclamar-se guanyadora d'aquest certamen?
No volia venir, perquè em feia molta vergonya, volia enviar alguna persona de confiança però al final he agafat forces i he vingut. És allò de, "ho he aconseguit". És una obra que m'he estimat molt perquè explica moltes emocions, molts records, parla dels meus viatges i la visita a la casa dels meus avis i oncles a aquest pis gran de Barcelona. Els personatges estan inspirats en persones properes, familiars. He utilitzat els meus records d'aquell pis per crear el relat però la història és inventada. Per a mi l'heroïna és la senyora gran que veu que a poc a poc va perdent la vida.

Quan s'interessa per la creació literària?
Em ve de jove. Però sempre m'he dedicat a escriure contes infantils. Feia feina a l'Associació Síndrome de Down i escrivia algunes històries per contar-les o perquè les poguessin representar. Respecte als relats curts, és el segon que escrit. Deu fer una vintena d'anys en vaig escriure un que vaig presentar a aquest certamen. Vaig quedar finalista. Però des de llavors, no havia fet res més. He de dir que la història se'm va ocórrer fa un any, quan vaig creure que podia ser una historia ben maca per fer un curtmetratge. I d'allà em vaig posar escriure i sortí un relat.

Què suposa haver guanyat aquest guardó d'entre 74 originals?
El premi en metàl·lic m'anirà molt bé perquè ara no treballo. Però diria que és una gratificació personal. A més, la història em sembla que és molt polida, estic molt satisfeta d'així com la vaig acabar. La va entregar una companya just el dia abans de finalitzar el període de presentació d'obres.

Pot fer cinc cèntims de l'obra?
Són quatre històries separades que en el darrer paràgraf s'ajunten. És una senyora que veu que es fa gran, que les coses canvien però no li sap greu. Viu sola i cada vegada va tancant sales del pis fins que acaba fent vida a una saleta. Després hi ha el seu fill, que compra un pis al costat de la mare, però només perquè l'interessa, de fet, ni tan sols se n'adona que van desapareixent coses del pis de la mare. Hi ha una altra persona gran, que és qui fa de missatge, qui l'ajuda. I finalment hi ha una al·lota que arriba del Marroc.

Quin és missatge que vol transmetre al seus lectors?
Que malgrat totes les dificultats, l'ésser humà té la capacitat per sobreviure i subsistir. La gent se sap enfrontar a la soledat, al pas del temps, als entrebancs de la vida. Ho veig amb ma mare que gaudeix amb allò que poc fer, malgrat sigui regar els geranis, per exemple. I respecte la història, és allò de dir jo ja he viscut aquesta vida, ara et dono allò meu perquè ho puguis viure tu. També diria que el missatge està en què s'ha de mirar i veure a l'altre. Hi ha moltes persones amb alguna discapacitat, immigrants o persones amb dificultats, que no les veiem. L'important és mirar i veure. Si no veus, no els pots ajudar.