Josep Portella publica la història del desterrament a la Mola de Lluís Companys i el Noi del Sucre

El llibre consta de quatre apartats: els dos primers expliquen el context social i polític a Catalunya i a Menorca, respectivament, el tercer és la crònica del tancament de Companys i els trenta-sis anarquistes i la seva repercussió en la política local, amb el revifament del moviment anarquista a l’Illa i la creació del periòdic «El Fructidor» que en certa manera dona continuïtat a «El Progreso del Obrero» i el quart ofereix unes breus notes biogràfiques dels empresonats a la fortalesa d’Isabel II.

L’origen de l’estudi històric es remunta a 7 o 8 anys enrere quan Josep Portella va fer una recerca sobre l’estada de Lluís Companys a la fortalesa de la Mola per a un documental de TV3 que, tot i que després no en va sortir cap referència, sí que va ser la llavor per estudiar aquest episodi històric, fer una primera redacció fa tres o quatre anys, fins que l’estiu passat va enllestir la redacció definitiva.

Josep Portella afirma que el llavors advocat Lluís Companys i els trenta-sis anarquistes que el 1920 van ser desterrats a Menorca ho van ser per ordre governativa, no judicial, i que després d’estar empresonats dos dies a Maó els van traslladar a la Mola custodiats per la Guàrdia Civil. «La figura de Lluís Companys, que no era anarquista, amaga una mica els altres personatges, la seva figura és la més coneguda. El 1920 Companys era un regidor a Barcelona, encara no tenia massa projecció política i a Menorca hi va fer poques setmanes empresonat, perquè el van elegir diputat a Sabadell i el van alliberar», afirma.

Període convuls

Portella assenyala que el període entre 1917 i 1923 és especialment convuls a Barcelona, en què després de la fallida posterior a la Setmana Tràgica, es fa palesa una reactivació del moviment obrer. A l’inici dels anys vint, una època de major activitat econòmica anima a la classe obrera a reclamar millores en les condicions laborals i socials, mentre que el clima d’efervescència social és present en tots els àmbits. Se succeeixen els atemptats d’un color i altre, mentre que creixen les organitzacions proletàries. «El 1919 s’havia produït la famosa vaga de La Canadenca, amb situació de conflictivitat social gran al carrer, l’actuació del Sindicat Lliure que cometia atemptats, aquells pistolers contractats per alguns patrons, no tots, no podem generalitzar, també hi havia part de l’anarquisme català que practicava l’acció directa, assalts de bancs, saquejos, atemptats. Van posar al general Severiano Martínez Anido per reconduir la situació i se li va ocórrer agafar una quarantena de dirigents anarquistes i enviar-los a la Mola, llevar-los d’enmig del carrer per evitar la seva acció amb els grups anarquistes».

El llibre permet al lector aproximar-se a la cronologia de l’estada entre 1920 i 1922 dels anarquistes a la Mola, en què no tots ells van estar durant la totalitat del període i altres que van poder sortir de les instal·lacions militars i relacionar-se amb la gent de Maó, a més de donar a conèixer sobre la seva condició social o professional. En aquest sentit, Portella assegura que «n’hi va haver que van fer dos anys llargs tancats i algun es va casar amb una maonesa. Tot d’una estaven a la Mola, però els van deixar sortir a la darrera part del desterrament, alguns es van relacionar amb gent de Maó. A més, dins del grup hi havia personatges bastant importants en el moviment obrer com Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Dionisi Eroles un dels cap de les tristement famoses patrulles de control anarquistes durant la Guerra Civil, Antoni Amador era periodista i novel·lista que es va casar amb la maonesa Catalina Carreras Vidal, el periodista, escriptor i director de Solidaritat Obrera Josep Viadiu, i Martí Barrera que era son pare d’Heribert Barrera el que va ser president del Parlament català, tots ells personatges importants, no només Companys», apunta.

Portella destaca que el grup d’anarquistes va tenir la sort que el cap de la Mola fos el coronel José Illán Salmerón, un republicà i maçó, tenia 61 anys, en certa manera era lliberal i simpatitzava una mica amb el lliurepensament i la maçoneria, «no vull dir que fos un revolucionari ni molt manco. Tanta sort van tenir que aproximadament al cap de mig any des de Barcelona el governador van fer ordres de retorn d’alguns d’aquests presos, perquè se’ls havia obert causa i havien de declarar a la Justícia, o estaven immersos en altres causes anteriors, era un moment que a Barcelona anava molt gros i ells van fer un front comú perquè no els tornassin a Barcelona, per quedar a la Mola on es sentien més segurs, aquest tema fins i tot va arribar al Congrés de Diputats», assenyala.

Biografies

La quarta part del llibre inclou els perfils biogràfics per orde alfabètic dels anarquistes empresonats amb la finalitat d’oferir una idea de qui eren i que l’autor ha confeccionat a partir de la consulta de les hemeroteques digitals de l’època, alguns diccionaris biogràfics, memòries de protagonistes que són accessibles per via electrònica i articles de premsa, entre altres. «Es tracta de biografies curtes, per almanco, donar una idea de qui són aquests personatges, hi ha anarquistes filòsofs, anarquistes romàntics, pensadors i també gent d’acció, terroristes que estan immersos en causes criminals, hi havia un poc de tot, no eren tots angelets, n’hi havia que defensaven la lluita pacífica i sindicalisme, però n’hi havia que no», subratlla.