20/01/11 0:00
TW
0

Un matí, Buddha es passejava pels cels, a la riba del llac de la Flor de Loto, pensatiu, sota la carícia càlida del sol. Es va inclinar sobre les aigües del llac i va veure, en les profunditats de Naraka (l'infern) un home que es debatia furiosament i que semblava que demanva ajuda. Buddha el va reconèixer tot d'una. Era un home anomenat Kantuka, un lladre, un assassí abominable amb qui s'havia trobat durant el seu pas per la terra. Buddha és la compassió infinita. Va recordar que una vegada en la seva vida, aquell home havia mostrat un poc de bondat. Una aranya enorme s'havia posat damunt la seva sandàlia i ell, en comptes d'aixafar-la, li havia perdonat la vida i havia seguit el seu camí.

L'ajudaré, va pensar Buddha, per aquell gest de compassió. Qui sap? Tal vegada hi queda una espurna de generositat en aquest infeliç. Llavors, va agafar un fil d'aranya i el va fer baixar pel llac en direcció a Kantuka. El fil es va transformar en corda de plata i Kantuka s'hi va agafar sòlidament. Va començar a pujar. L'ascensió era dura. Kantuka hi feia feina amb totes les seves forces. Amb les mans, amb els peus, els genolls, suant i esbrufant. Prest va distingir un recó de cel blau damunt del seu cap. Redoblava els esforços quan va mirar cap avall. Quin horror! Una desena d'antics companys seus s'aferraven a la corda de plata i s'esforçaven per ascendir també.

Aquesta corda corre el perill de no ser prou sòlida per sostenir-nos a tots, es va dir Kantuka. Va recordar que encara portava en una butxaca secreta un guinavet dels seus temps d'assassí. "Tallaré la corda – va pensar- i me'n desfaré d'ells·" Just havent formulat el seu pensament es va rompre la corda per damunt d'ell i va caure de nou per sempre a les profunditats de Naraka.


(Extret del llibre "Los más bellos cuentos Zen" de Henri Brunel)