Manuel Azaña i Francesc Carreras

Malgrat la importància dels personatges, tret del cas de Joan Comas, de cap dels altres cinc queda una mínima referència en la societat menorquina d'avui. Amb aquests "Llibres d'Exilis" el que intent no és altra cosa que recuperar aquests noms per a la historiografia local, per a que els menorquins d'avui puguem entendre la quantitat de personatges influents que l'Illa va donar durant les primeres dècades del segle XX en la cultura, l'economia, la política o la ciència, en una projecció que la guerra va trencar.

En ocasions, la importància d'un personatge la trobem en la seva relació amb altres personatges més coneguts: Liberto Callejas amb Buenaventura Durruti; Marçal Pascuchi amb Josep Tarradellas; Estanislau Ruiz amb Joan Comorera; Joan Comas Camps amb Eugene Pittard; Jordi Benejam amb Wenceslau Colomer; Francesc Carreras Reura amb Manuel Azaña. Sí, el farmacèutic maonès, nat al nombre cinc del carrer de Gràcia -estudiant i professor de l'Institut de Maó, diputat a Corts a les Illes Balears el 1931, fundador el 1934 d'Izquierda Republicana, impulsor del republicanisme progressista a Mallorca, Governador Civil de Balears i, després, de Madrid, Director General de Farmàcia durant la guerra-, era un dels dirigents més destacats del republicanisme espanyol de tall azanyista.
En el transcurs de la investigació he pogut localitzar el document que il·lustra aquest escrit, una carta personal i manuscrita del president Manuel Azaña pocs mesos abans de morir. Com un arqueòleg que localitza un objecte en una excavació, aquesta va ser la reacció que vaig tenir davant el document. La carta està escrita el 13 de març de 1939, pocs dies abans del final de la guerra civil. Azaña havia sortit de Catalunya el 7 de febrer, després d'uns dies a París, passà a Callonges-sous-Salève on, el 27 de febrer, va presentar la dimissió com a President de la República a Diego Martínez Barrio, llavors president de los Corts de la República Espanyola. Poc després d'aquesta carta, la guerra civil va acabar. La lletra d'Azaña està escrita a Callonges-sous-Salève i és una resposta a una carta de comiat de Carreras Reura. Carreras li comunica que se'n van a Colòmbia i Azaña s'acomiada d'ell amb afecte:

"Sr. D. Francisco Carreras
Mi querido amigo:
Le agradezco mucho su carta y sus invariables sentimientos de amistad, de los que siempre he estado seguro y a los que correspondo cordialmente. Por lo mismo, su despedida me causa mayor tristeza. ¡Cuántas cosas desaparecidas para siempre! ¡Y cuántos dignos de mejor suerte, expatriados y en la miseria! En premio de haber cumplido con su deber. Para esto han muerto tantos infelices. Y para ver a España aherrojada, cubierta además por una ola de estupidez. Espero que ustedes, los jóvenes, puedan ver, no el desquite (ya sabe usted que eso no entra en mis modos) sino la paz verdadera en España para vivir libres en ella. Les deseo a ustedes mucha suerte en Colombia. Yo no sé aún lo que haré, ni a donde iré. Me gustaría saber de ustedes alguna vez. Lola les envía sus saludos más afectuosos y con los míos para Carmela le manda un abrazo".

De la lectura podem deduir l'estat anímic del President de la República i la percepció del final d'una època, el dolor i la tristesa. També queda clara l'amistat dels dos matrimonis i el requeriment d'una comunicació futura. Segurament l'amistat havia eixit a través del germà major de Francesc, Mateu Carreras Reura, també polític d'IR, directiu de l'Ateneo de Madrid en els temps ateneístics de Valle Inclán, i metge personal del propi Manuel Azaña.

Dies després d'aquesta carta, Azaña arribà a Paris on es dedicà a escriure "La velada de Benicarló", que va ser una espècie de testament polític i una reflexió sobre Espanya, i Carreras Reura marxà a Colòmbia. A Colòmbia, el govern del liberal Eduardo Santos ja l'esperava per fer-se càrrec de l'equip que havia d'estudiar els efectes del cultiu i del tràfic de la fulla de coca entre les masses indígenes.

Els informes de Carreras Reura van ser pioners en molts aspectes i van permetre traçar les primeres línies d'actuació del govern en la matèria. Després de quatre anys a Bogotà, Carreras saltarà fins a Mèxic i allà serà elegit secretari de l'Ateneo Salmerón, llavors presidit per Alvárez-Ugena, que havia estat ministre, i serà designat director del periòdic Izquierda Republicana, que és l'òrgan oficial del partit del mateix nom. El 1950, ja molt malalt, el govern de Franco el deixà tornà a Espanya, malgrat que pesava sobre ell una condemna de 12 anys i un dia de presó. A Madrid on va morir al cap de pocs mesos. A Menorca no ens quedà ni el rastre.

Només és una pinzellada per fer entrar al lector en gana, amb ganes de descobrir aquests personatges que, com Carreras Reura, van tenir prou importància en una determinada època de la història d'Espanya i que després van desaparèixer per complet del nostre propi coneixement, de la nostra estima.