Steve Carrell és Michael Scott, de professió patètic gerent regional…

Ara, sèries televisives com 'The Office', en la seva versió americana i britànica, o l'espanyola 'Camera Café', defensen la idea que en les misèries quotidianes de les feines administratives s'amaga la mateixa grandesa i èpica que la pròpia vida… Una nova perspectiva s'imposa sobre l'escenari laboral: l'oficina ressorgeix com a tema i descobreix les mil i una cares del grup i els seus membres, les angoixes i alegries que s'amaguen entre els departamentets de pladur i les màquines de cafè… Era evident… Les estranyes estructures, els missatges codificats, les reunions a porta tancada, les estructures de poder, la competició i les animositats personals necessitaven d'una cura humorística... una mena d'estil de comèdia terapèuticament saludable per a un alt percentatge de la societat estructurada actual…

Els despatxos són llocs abonats a converses de tota mena, xafarderies i 'camarilles'… Un terreny fèrtil també per a la crueltat i l'infantilisme… Els nostres pitjors instints floreixen a l'escola… és un tipus de crueltat molt primària… Tant a l'escola com a la feina surten de manera quasi natural… El pensament de grup pot ser cruel i degradant, el contrapunt abismal de qualsevol pensament individual… L'humor, les rialles, les penes i les tristeses compartides, en general totes les emocions a petita escala i sense gaires grandiloqüències guanyen força a la vida col·lectiva de l'oficina… Aquesta és, indubtablement, la clau de l'èxit de 'The Office'… i, conseqüentment, de l'èxit de les sèries al voltant d'aquesta temàtica de grapadora i llapissos sense punta…

Basada en la sèrie britànica del mateix nom, 'The Office' és una de les 'sitcoms' més divertides, intel·ligents i irreverents dels darrers anys… Protagonitzada per Steve Carrell, còmic de moda als EUA i guanyador d'un Globus d'Or per aquesta sèrie, s'apropa increïblement a aquesta hilaritat que demana la banalitat i la insatisfacció de l'oficinista mitjà… Carrell és Michael Scott, un despòtic gerent que es considera el millor amic dels seus empleats i al voltant del qual es succeeixen les rivalitats i els flirtejos propis del univers comunal de la oficina entre els propis personatges, encarnats per Rainn Wilson (Dwigth Schrute, l'etern aspirant), John Krasinski (Jim Alpert, el desmotivat venedor), Jenna Fisher (Pam Beesley, la patidora recepcionista) i B.J. Novak (Ryan Howard, becari executiu, sempre pasmat)… Un constant degoteig de gags descatxarrants i situacions que qualsevol que hagi treballat o treballi a una oficina trobarà molt familiars, deixen a 'The Office' com a hereva de les tradicionals situacions delirants i caòtiques de la comèdia, però amb la petita-gran transcendència d'una impressora sense folis…

La sèrie combina la fórmula de la 'sitcom' clàssica amb aspectes de telerrealidad (aspecte hiperbolitzat a la representació espanyola 'Camera Café', amb el pla únic de la màquina de cafès com a espectador privilegiat)… La perspectiva, al principi, resulta alienant, però després agafa la seva pròpia dimensió emocional… 'The Office' imita un ambient realista… D'alguna manera obliga a rebaixar les expectatives; s'han de reajustar… Si esperes grans emocions i drama, et trobes amb que no passa res… És avorrida i divertida de la mateixa manera que treballar a la oficina ho és…of course…

Els nous guionistes han descobert, molt encertadament, que a qualsevol oficina moderna hi ha una versió a escal del món, amb les seves alegries i misèries humanes… Al territori gris dels despatxos hi ha un catàleg meravellós de xafardeig i falsedat, un matxembrat d'enveges tapades i l'enrevolt constant i perpetuat de la vesa… Les històries d'oficina són la cara amagada de les trames ostentoses… Potser l'espectador modern està una mica cansat dels grans herois catòdics, aquells que tenen un ofici obsessiu que els hi depara constants aventures (Jack Bauer, el Dr. House, Grissom…)… No sé si salvar la vida de un nen petit amb lupus pot ser tan èpic com suportat al pesat de recursos humans… O si descobrir a l'assassí gràcies a una simple pestanya tingui la mateixa gràcia que morrejar-se a la secretària sobre la fotocopiadora… Però una qüestió és completament certa: desactivar una bomba al darrer segon no és més heroic que aixecar-se a les set del matí i marcar amb la targeta…

I la tele sembla enfocar, per fi, a aquest altre heroi… Aquell que avui, probablement comença les seves vacances d'agost… Fins la setmana que ve, incrèduls!!