Salvador Espriu

Noces i Serpent són dos capítols que no ens vénen presentats en aquest ordre de forma gratuïta. Ni tan sols els títols són fortuïts! Especialment en el segon, el fet que Quelot reprengui el pensament d'anomenar Laia pel nom de "serpent", remet la protagonista cap una naturalesa de la qual no pogué escapar en la seva infància, ni n'ha pogut escapar quan les coses podrien semblar que milloren (les núpcies), ni en podrà escapar a partir d'ara (el naixement del fill deformat, la mort del fill, la relació amb l'Esteve i la mort del mateix, la incitació al suïcidi d'Anton). Aquest capítol i el darrer, doncs, esdevenen un exemple perfecte –al llarg de la novel·la en trobem molts més– d'aquell simbolisme espriuà que es condensa en la figura de Laia; un simbolisme que fa que, d'una manera fatalista, la dona esdevingui un objecte enigmàtic del mal, del qual és alhora la víctima i el botxí.

Un cop situats i introduïts els capítols que seran a partir d'ara el nostre objecte d'anàlisi, anem a parlar de com es desenvolupa l'elocució dels fets a partir de la veu del narrador. Abans, però, convé que aclarim que, ja que aquests dos capítols comparteixen algunes qüestions formals comunes, treballarem els aspectes pertinents cenyint-nos en el primer o el segon, però poques vegades als dos alhora. Com anàvem dient, Espriu aplicarà a Laia una tècnica narrativa ben nova i que s'introduí a Catalunya, per influència europea, amb el Modernisme: el discurs indirecte lliure. Aquest discurs no és ni imitat ni narrativitzat, tal com passa amb el discurs directe i l'indirecte sol, sinó que estem parlant d'un discurs el text del qual deixa percebre dues veus inextricablement lligades: la del narrador i la del personatge.

Un bon exemple de discurs indirecte és el que trobem al penúltim paràgraf del capítol Noces, quan mossèn Gaspar acaba de citar un fragment bíblic de les benaurances i el narrador continua: "El rector pregava. Senyor, no era de justícia el que demanava? Oh camp! Quan el reviuria?". Aquest nou sistema narratiu permet a Espriu evitar un excés abusiu del diàleg entre els personatges. Així mateix, es tracta d'un recurs molt interessant des del punt de vista que la influència de la novel·la psicològica incidirà sobre Laia. L'estil indirecte lliure potencia el subjectivisme i la introspecció en el món interior dels personatges, fet que permet fusionar els pensaments de cada caràcter amb el relat del narrador. Endemés, aquest mitjà condiciona més subtilment que altres sistemes de narració la interacció entre el lector i el narrador per tal d'encaminar-lo en la interpretació dels pensaments de cada personatge.

I parlant precisament dels personatges, per entendre els de la novel·la espriuana Laia convé que tinguem en compte les paraules que ens brindava el mateix autor al pròleg de la segona edició de la mateixa novel·la, en destacar la presència del nou subtítol que afegia: "L'única cosa introduïda ara que té importància és el subtítol: 'Retaule de siluetes d'arran del mar'. Com un retaule de siluetes vaig concebre 'Laia'. Com un retaule de siluetes marineres i grotesques, ressò d'ambients i paisatges d'un món estimat i ja desaparegut...". L'obra que ens ocupa, doncs, no pretén ser una novel·la psicològica centrada únicament en la figura de Laia i la seva vida, sinó que, tal com diu Espriu en el seu pròleg, i com expliquen després Gavagnin i Martínez-Gil al llibre Salvador Espriu: algunes cartes i estudis sobre la seva obra, editat l'any 1995 a les Publicacions de l'Abadia de Montserrat (pàg. 73); Laia "sembla prendre sovint la història de la seva protagonista com a excusa per enganxar-hi un retaule de personatges i situacions".

D'aquesta manera, en el capítol Noces hi trobem una trama únicament centrada en la protagonista, concretament en el seu casament. Tot gira al voltant d'aquest fet: Laia es prepara per a les noces; el poble comenta el dia del seu casament ("Avui és un mal dia per a casoris. La Laia tindrà un mal dia avui"), o bé comenta alhora el seu vestit blanc i el seu estat pàl·lid ("Mireu la Laia, que blanca! Diríeu que li han xuclat la sang"); Laia i Quelot són casats a l'altar pel mossèn Gaspar; després el convit a casa dels nuvis; i finalment, la frívola escena dels nuvis sols, amb Laia asseguda, contemplant l'espessor de la boira per la finestra, se suposa que ignorant el seu marit situat al seu darrere. En canvi, en el capítol Serpent, la trama desvia l'atenció cap a un altre lloc: la descripció d'uns personatges que reflecteixen un ambient degenerat en el qual els pescadors s'afanyen per sobreviure.

Una de les imatges que més bé il·lustra aquesta degradació de la qual hem parlat al paràgraf anterior és la que obre el capítol IX: "una espessa tenebra de fum de caliquenya, pols i deixalles d'estossecs, regnava arreu i ho palpava tot amb l'esgarrifança dels seus tentacles". Observem, també, el contrast entre foscor i claror que se'ns fa a les primeres línies, tret alhora típicament dels modernistes: "Un petit llum lluitava contra la fosca i feia una claror vacil·lant". Un altre recurs descriptiu per distorsionar la imatge humana dels personatges i que és molt freqüent en la narrativa espriuana és el procés d'animalització, tal com veiem al tercer paràgraf del mateix capítol: "Crani de be, mobilitat de sargantana: Ventura el sagristà". Tant el Sacerdot, com Ventura el sagristà, Quim Fuster, Cebrià i el Sant Pare traspuen una figura desviada i parlen i gesticulen de forma grotesca. Amb tot això, podem dir que Salvador Espriu es movia en dos àmbits que queden perfectament reflectits en els capítols que ens ocupen: en primer lloc, la psicologia dels personatges principals, la qual els fa actuar com si fossin autèntics caràcters autosuficients, autònoms (és el cas de Laia); i en segon lloc, aquells personatges mancats d'alè anímic que exterioritzen els sentiments a través del gest o la veu, com si de titelles es tractés (és el cas dels tavernistes).

Deixant ara de banda els personatges, no podem passar per alt l'important paper que juguen els símbols a Laia, i més en concret en el capítol IX, Serpent. La simbologia d'Espriu no és pas ni hermètica ni homogènia. Sovint, un mateix símbol pot indicar diversos significats que varien segons el gènere i el context. La pluja, per exemple, pot significar una premonició de la mort immediata o, simplement, un auguri de mala maror. No és pas casual, doncs, que el capítol Noces comenci de la següent manera: "Novembre. Tristesa d'una matinada humida [...]. Sota la pluja, totes les coses empal·lidien i s'esborraven...". Dins del mateix capítol, no és un accident, tampoc, que l'autor esculli per a mossèn Gaspar, en començar l'Evangeli per a les noces, una cita bíblica que faci referència al mar i a la muntanya al mateix temps; ja que mossèn Gaspar mai s'havia acostumat a viure a mar i preferia tornar a la muntanya d'on va marxar de jove: "'En veure Crist aquella gentada, pujà en una muntanya'. [...] Muntanya propera al Genasaret: ell la veia. Mar de Galilea" (penúltim paràgraf).

Però si d'alguna referència simbòlica hem de parlar quan es tracta de la novel·la Laia, aquesta és la referència que fa al·lusió al mite bíblic de la dona com a portadora del mal i la seva relació amb la serp. Laia presenta una visió humana que suscita compassió: estima i ajuda els altres i el seu fill. I d'altra banda, una visió més obscura que, tal com diu Agustí Espriu Malagelada al seu pròleg a l'edició de Laia d'Edicions 62 (El cangur), la remet a una mena de monstre, "barreja d'Eva i de la serp demoníaca", i que "exerceix damunt dels homes una seducció hipnòtica que els embruixa, els anul·la la capacitat de raonar i els arrossega al suïcidi o a l'assassinat". No és gens estrany, per tant, que Espriu hagi volgut emfasitzar aquest paper de Laia al capítol Serpent, fent que li surti un fill malnat a causa d'una malformació a la medul·la. La commiseració que contraresta aquest detall rau en el fet que, malgrat que el marit la maltracti i el fill li hagi nascut malament, ella continua traient forces per estimar la criatura i no defallir.

És ben sabut que Salvador Espriu, d'una manera deliberada, no tenia cap mena d'interès per marcar on comença i on acaba la frontera entre un gènere i l'altre. I Laia serà, precisament, una novel·la en què preconitzarà aquesta amalgama. Hom podria pensar que aquest fet resta mèrit al sentit unitari de la novel·la, però no és veritat: malgrat la pluralitat de gèneres i personatges diversos, tot plegat comparteix un únic entramat que gira al voltant de la moral de l'home més grotesca, amb paraules d'Espriu. Així doncs, tant a Noces com a Serpent hi trobem elements narratius ben sòlids (no cal oblidar que es tracta d'una novel·la), però també un predomini del diàleg que complementa la trama amb un aire més dramàtic, tal com s'esdevé amb la conversa que mantenen els tavernaris en el capítol IX. D'altra banda, no podem negar que l'últim paràgraf de Serpent no es tracta d'una prosa que a estones assaja el mateix estil que el gènere poètic: "Quan arribés la pluja, les noies pujarien als terrats i s'oferirien, nues, a les llances de l'aigua".

I en darrer terme, si s'hagués de definir d'alguna manera el llenguatge que Espriu empra en la seva novel·la, podríem dir que el seu estil, en principi, és auster i s'entén prou bé. Ara bé, de tant en tant, presenta algunes dificultats lingüístiques que no sempre són fàcils de resoldre. En el cas dels capítols que ens ocupen, Espriu fa servir un vocabulari molt popular quan parlen els tavernaris (Serpent), per exemple: "m'hi escanyo una pela", "t'esquerdo", "entre les parts i la paret", "la pròpia m'espera"... Així mateix, també trobem algunes simplificacions sintàctiques per qüestions d'economia lingüística, especialment en descripcions. Aquest és el cas de la supressió d'alguns verbs que trobem a Noces, la qual cosa recorda les acotacions pròpies del gènere teatral quan es descriu l'escena: "Altar de Sant Elm. Or barroc, columnes salomòniques, raïms i penjolls de braços i cames, ofrenes d'anhels i miracles".

Tal com s'ha observat, només amb l'anàlisi dels capítols VIII i IX de Laia, hem estat capaços d'obtenir un petit mostrari de l'univers literari que Espriu concebia dins les seves obres: estructura, punts de vista, influències, simbologia, llenguatge... En conclusió, podem garantir afirmacions com que el fet que l'autor empri amb tant de domini l'ús de l'estil indirecte lliure, demostra que era un escriptor perfectament assabentat de les últimes novetats estilístiques, cosa que el feia hàbil i competent davant d'altres escriptors de la mateixa època. També, podem dir que la pràctica que dugué a terme a partir de l'amalgama de diferents gèneres en la construcció d'una sola unitat el convertí en un autor, si bé arriscat, del tot innovador. I, finalment, la seva capacitat per dominar els diferents mecanismes psicològics i d'acció dins la trama dels personatges (Laia i els tavernaires), i també la seva capacitat simbòlica, evidencien que Salvador Espriu era una persona d'una cultura i una imaginació creativa extraordinàries.

BIBLIOGRAFIA
- BATISTA, Antoni (1985); Salvador Espriu: itinerari personal. Barcelona: Empúries.
- CASTELLES, Josep M. (1971); Iniciació a la poesia de Salvador Espriu. Barcelona: Edicions 62.
- ESPRIU MALAGELADA, Agustí (1996); pròleg a l'edició de Laia dins "El Cangur". Barcelona: Edicions 62.
- ESPRIU, Salvador (1996); Laia. Barcelona: Edicions 62. Col·lecció "El Cangur".
- ESPRIU, Salvador (1992); Laia. Edició crítica i anotada amb estudi introductori a cura de Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil. Barcelona: Edicions 62 / Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu. Pàg.: 3.
- MIRALLES, Carles (1987); "Salvador Espriu", dins Joaquim Molas (dir.), Història de la literatura catalana, vol. 10, p. 389-446. Barcelona: Editorial Ariel.
- GAVAGNIN, G. i MARTINEZ-GIL, V. (1995); "Laia o la tensió entre el conflicte psicològic i l'espectacle grotesc", dins Salvador Espriu: algunes cartes o estudis sobre la seva obra. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Pàg.: 71-105.