MAH-BCN

Tres policies
xerren del fals passaport
a la duana.

Prega al camioner
2 2 6 7 i grega
baixi urgentment.

El policia
fa fotos de la ciutat
que han ocupat.

La gent no ho sap,
l'ànima fossilitza
amb el pas dels anys.

Veu el fotògraf
geometries canviants,
el cel que gira.

Tal vegada tu
mil quilòmetres enllà
vegis també el sol.

Una baldritja
-escuma efervescent-,
surt de les ones.

L'ombra dels ferros,
perspectiva d'un somni
buit en alta mar.

Un ocell negre
lluita en la immensitat
lluny de la costa.
No manca ningú,
no hi ha absències
a qui esperar.

El canvis subtils,
la mar no es repeteix
ni és sempre mar.

Senten veus al fons
davall les ximeneies;
empenyen la nau.

"Ho negaré tot
quan soni el telèfon
avui capvespre".

Un riu de lava
fonent-se poc poc
cap a la proa.

A les butaques
podries fer-te un lloc
davant la tele.

Fora del vaixell
només al·lots, fotos
i el capvespre.

Està inclinada
la línia d'horitzó;
s'enfonsen els ulls.

Allà enfora,
tan lluny com pots mirar,
s'estén el desert.

Mirant enrera
l'illa es veu encara
-s'ha tornat blava.

Es pot veure com
torna blanca la terra
i desapareix.
M'he quedat en blanc,
no sabia on em duu
el vaixell immens.

Aquest tremolor
i l'olor d'oli cremat:
època nova.

Segons la premsa
només pensen en guanyar
-no t'han vist els ulls.

S'enfosqueix l'aigua
-un vaixell de càrrega
brilla enfora.

El vaixell sura
en la mar, dins un bòtil
cercles concèntrics.

L'esguard de qui vol
abandonar tot, home
i família.

El ciutadà mig
no mira per la finestra;
està bé així.

Els hi demana
com es formen els núvols
la mare als fills.

La memòria
-un cel de microones-,
s'anirà fonent.

Arribant al port,
un projectil al cervell
pel televisor.

02/03/2010
Maó – Barcelona