Besar tus labios quisiera

"Qué bonitos ojos tienes debajo de esas dos cejas. Ellos me quieren mirar, pero si tú no los dejas ni siquiera parpadear." Tenc el record que, de petit, estrafeia la lletra d'aquesta cançó. "Qué bonitos ojos tienes debajo de las orejas, debajo de las orejas qué bonitos ojos tienes", cantava a la meva mare i a les meves germanes. Ara, que sóc gran, ho seguesc fent, però als meus néts i a na Montserrat, la meva dona.

Avui he dinat tot sol. Una companya de feina de na Montserrat es jubila i l'empresa li fa un dinar de comiat. Ara, ben tranquil i ben assegut, després d'haver-me pres un cafetó, escolt Los Panchos, i tenc ben a prop un gotet d'un conegut aiguardent menorquí –hola, Rita–. Si els sembla bé, senyors lectors, podríem 'escoltar' junts unes quantes de les cançons interpretades per aquest simpàtic conjunt musical. Ens partirem la feina: jo els aniré copiant trossos de les cançons; vostès hauran de fer l'esforç de recordar-ne la música.

"Ese lunar que tienes, cielito lindo, junto a la boca, no se lo des a nadie, cielito lindo, que mí me toca. Ay, ay, ay, ay, canta y no llores, porque cantando se alegran, cielito lindo, los corazones." Que bé, començam amb una música i una lletra que posen de bon humor. Seguim 'escoltant'?

"Allá en el rancho Grande, allá donde vivía, había una rancherita que alegre me decía: 'Te voy a hacer unos calzones como los que usa el ranchero. Te los comienzo de lana; te los acabo de cuero.'" Un dels primers records de la meva infantesa és aquesta cançó interpretada pel meu oncle i padrí, en Rafel Saura, electricista ara jubilat que havia estat músic, molts anys enrere, del famós Trocadero maonès. En Rafel és actualment un personatge cada vegada més popular a la seva ciutat, Maó, i als prop de noranta anys té la saviesa –i la sort– de continuar assaborint la vida. Quan jo era molt petit i ell encara fadrí, m'ensenyava a cantar "Allà en el rancho Grande" a ca els seus pares, els meus avis paterns, on hi havia i segueix havent-hi la botiga de can Saura, as camí des Castell. Si no vaig errat, aquesta cançó l'havia popularitzada entre els menorquins Jorge Negrete, l'actor i cantant –tan elegant i tan home– de qui la meva àvia materna estava enamorada. En aquella època, els duríssims quarantes, la meva àvia, vídua prematura d'un dels sabaters menorquins que havien provat fortuna a l'Havana, sobrevivia gràcies a la seva feina de gallinaire 'davall sa plaça' de Maó, amb l'ajut econòmic de les seves filles, que treballaven en tallers de sabateria i bijuteria. Els moments d'oci de la meva família materna l'omplien novel·les sentimentals 'de duro' –costaven cinc pessetes– i pel·lícules al cinema Victòria, a més de la ràdio, és clar, tan important en uns anys en què encara no havia arribat la televisió.

Fa un moment parlava de Jorge Negrete. Probablement els lectors més joves no saben que els menorquins l'anomenàvem 'en Jalisco'. La creativitat humana –que tan clarament podem valorar en l'obra de pintors, arquitectes, músics, inventors, humoristes, etc.– es manifesta de maneres molt diverses en el camp del llenguatge, tant el parlat com l'escrit. Els menorquins d'aquells anys vam rebatejar Jorge Negrete amb el nom de la pel·lícula que li havia donat més fama, "Jalisco", de la mateixa manera que ho vam fer amb l'actriu cinematogràfica Rita Hayworth, coneguda entre nosaltres com 'na Gilda'. La pel·lícula "Gilda", protagonitzada per aquesta actriu i l'actor Glenn Ford, va fer furor a l'Espanya de l'època, una Espanya mancada de llibertats i sotmesa a una censura extremadament rigorosa. Hi havia gent que es pensava –erròniament– que la famosa escena en què 'na Gilda' es treu parsimoniosament el guant era el començament d'un striptease que els censors havien suprimit del film.

Ara los Panchos canten "Que se quede el infinito sin estrellas, o que pierda el ancho mar su inmensidad, pero el negro de tus ojos que no muera, y el canela de tu piel se quede igual. Si perdiere el arco iris su belleza, y las flores su perfume y su color, no sería tan inmensa mi tristeza como aquella de quedarme sin tu amor."
Els lectors interessats per la literatura deuen haver observat que freqüentment les lletres de les cançons –de Los Panchos, dels tangos argentins, del gran Leonard Cohen, etc.– assoleixen una qualitat literària mereixedora de ser tinguda en compte. Per altra banda, quan la música, sigui del tipus que sigui, va acompanyada de lletra, si no entenem o no tenim present el que aquesta lletra diu, la nostra percepció de la composició musical s'empobreix –i disminueix, per tant, el grau de satisfacció que ens procura–, tant si es tracta d'una òpera italiana, d'una cantata de Bach, d'una cançó napolitana o d'un fandango flamenc.

"Caminito que el tiempo ha borrado. (...) Caminito, que entonces estabas bordado de trébol y juncos en flor, una sombra ya pronto serás, una sombra lo mismo que yo."

"No, ya no debo pensar que te amé. Es preferible olvidar que sufrí. No, no concibo que todo acabó, que este sueño de amor terminó, que la vida nos separó..."

El gotet d'aiguardent segueix al meu costat, però buit. La música de Los Panchos continua.

"Amor es el pan de la vida."

"Ansiedad de tenerte en mis brazos musitando palabras de amor. Ansiedad de tener tus encantos, y en la boca volverte a besar. (...) Tal vez estés llorando al recordarme, y estreches mi retrato con frenesí..."

"Mujer, si puedes tú con Dios hablar, pregúntale si yo alguna vez te he dejado de adorar."

"Cuando vuelva a tu lado, no me niegues tus besos".

"¿Por qué no han de saber que te amo, vida mía?"

"Ya no estás más a mi lado, corazón. En el alma sólo tengo soledad (...) Y si Dios me hizo quererte (...) fue tan sólo para hacerme sufrir más."

"Uno busca lleno de esperanzas el camino que los sueños prometieron a sus ansias. (...) Uno va arrastrándose entre espinas, y en su afán de dar su amor, sufre y se destroza hasta entender que uno se ha 'quedao' sin corazón... Si yo tuviera el corazón, el mismo que perdí, y olvidara a la que ayer lo destrozó y pudiera amarte..."

"Mira cómo ando, mujer, por tu querer. Borracho y apasionado nomás por tu amor. Mira cómo ando, mi bien, tirado a la borra­chera y a la perdición."

"Yo la quise, muchachos, y la quiero, y jamás yo la podré olvidar. Yo me emborracho por ella. Ella, ¿quién sabe qué ara?"

"Yo siento en el alma tener que decirte que mi amor se extingue como una pavesa, y poquito a poco se queda sin luz".

Supòs que vostès, senyors lectors, si més no els de més edat, han fet bé la seva feina d'anar afegint la música a les lletres que han anat sortint al llarg de l'article. I que probablemenr més d'un s'ha posat -amb nostàlgia?- a cantar-les. Un 10 per a qui hagi pogut recordar la música de totes les lletres.

I ara, una altra mostra de bon humor: "María Cristina me quiere gobernar, y yo le sigo, le sigo la corriente, porque no quiero que diga la gente que María Cristina me quiere gobernar. (...) No, no, no, no, María Cristina, que no, que no, que no, que no..."

Los Panchos, infatigables, sempre cantant des de la meva prestatgeria, un escenari no gaire còmode, segueixen oferint-nos els seu repertori.

"Suave, que me estás matando, que estás acabando con mi juventud. (...) Eres como una espinita que se me ha clavado en el corazón. (...) Aunque yo quisiera, no podré olvidarte..."

Quina alegria que es desprèn d'algunes cançons d'aquest conjunt musical! Escoltin, escoltin: "Qué linda está la mañana en que vengo a saludarte. Venimos todos con gusto y placer a felicitarte. El día en que tú naciste nacieron todas las flores, y en la pila del bautismo cantaron los ruiseñores."

Però no sempre -com ja hauran pogut veure- les cançons de Los Panchos transpuen tanta alegria. Ens ho demostra el següent fragment de cançó, el protagonista de la qual, malalt d'amor, gemega i plora amargament, i ni tan sols de morir-se amb una mica d'assossec és capaç. "Dicen que no dormía, nomás se le iba en puro llorar. Cuentan que el mismo cielo se estremecía al oir su llanto. Cómo sufrió por ella... que hasta en su muerte la fue llamando."

Ara sent la porta del nostre pis, que s'obre. És na Montserrat que torna del dinar de comiat de la companya. Vaig a fer-li cas. Dispensin, senyors lectors, si no els dedic més atenció. En els temps que corren convé tractar molt bé la... dona, parella, companya sentimental...? -anomenin-la com vulguin-, si no volem que ens deixi plantats com una col.

Tanmateix, no els puc privar d'un dels moments més intensament romàntics d'aquest disc de Los Panchos. La consciència m'ho retreuria. Serà un instant afegir-lo a l'escrit.

"Quiéreme mucho, dulce amor mío, que amante siempre te adoraré. Yo con tus besos y tus caricias mis sufrimientos acallaré. Cuando se quiere de veras, como te quiero yo a ti, es imposible, mi cielo, tan separados vivir."