Com he comentat en altres ocasions, l’anàlisi econòmica té, com la ceba, diverses capes. De manera que de la seva observació es fa difícil treure els referents que permetin saber el seu gust i qualitat. Les capes superficials són les que es veuen més, però de fet són les més prescindibles. Solen agafar el color de l’entorn en què s’han engendrat, poden enganyar i en tot cas tenen poca substància. No aguanten un bull. Així les diagnosis que es fan sobre l’economia tenen el mateix perill: quedar-se en la cosa superficial perquè és el que s’entreveu més fàcilment. La perspectiva de la ceba de l’economia que encetàvem pel 2023 era dolenta. Tots ens hi apuntàrem, si fa no fa, i no ho ha estat. O almenys no tant com s’havia dit. És quasi còmic veure ara com reputats economistes es refereixen a aquelles prediccions en clau impersonal, com si ells no fossin els qui haguessin vaticinat la crisi –’el cost de fer baixar la inflació és provocar una crisi’, deien- i, que simulant que foren altres els que s’equivocaren. L’Economia té això, tant de ciència com de comportament social: Ciència humil, lúgubre, que posa pes a les ales de la ingenuïtat. Agafeu el qualificatiu que més us agradi.
La meva tendència a l’hora de respondre a la pregunta del que passarà a l’economia en els pròxims temps, d’aquest 2024 en el que ens hem instal·lat, és la de npi. Sí: ‘Només Puc Intuir’. Com que això sol ser considerat poc cortès hom s’esforça per donar una resposta més detallada, amb utillatge més sofisticat, per no posar en evidència el caràcter peremptori de la nostra ciència. Hom acostuma a fer-ho sobre la base d’un conjunt d’escenaris, des de les hipòtesis de ‘si passa això és probable que passi això altre’ i fins, i tot assignant a vegades, temeràriament fins i tot, pesos de viabilitat a aquella hipòtesi de risc.
Val a dir que sigui quin sigui l’esforç de raonament, en els mitjans més populars aquesta aproximació a la (les) resposta (és) tampoc funciona massa. Els interlocutors acostumen, si se’ls deixa, a agafar les conclusions més agosarades, simplificant-les, o les que més convenen a la narrativa de l’editor, que fa seva contrastant sovint tres economistes per a tenir quatre opinions. Al·leguen en contra del que hom singularment pot raonar, allò de l’interès per trobar un economista d’una sola mà (per allò de ‘on one hand, but on the other hand’) i a vegades fent befa de la inutilitat de l’encert dels analistes econòmics, només quan conclouen ex post mirant pel retrovisor.
Una economia petita i bastant oberta com la nostra evolucionarà el 2024 com ho faci l’economia europea. Una obvietat. La Unió Europea és un clúster molt integrat en el que el comerç consolida importacions i exportacions més que altres àrees econòmiques. Es recuperarà l’economia alemanya?: npi. Les entrades de capital dependran de com es comportin les alternatives que observi la inversió estrangera i l’evolució del tipus de canvi de l’euro davant de la resta de divises. Quina serà l’evolució?: només puc intuir. Aquesta serà segons respongui la Xina al seu deute immobiliari, el seu creixement i com el govern xinès prioritzi les inversions -a dins o a fora del país -també a l’Àfrica-, o el consum intern dels xinesos -per la por que pugui representar la inflació. I continuo esmicolant l’anàlisi traient ‘capes’ i acabo pensant que tot acabarà depenent segons com es comportin els electors americans elegint un nou president.
Ja tot el que intueixo avui, com pot endevinar el lector, és relatiu a les nostres economies globalitzades. Certament, tenim problemes idiosincràtics en la productivitat, el model econòmic, en la inflació de costos unitaris... i a les Illes més que a altres llocs; però en el fons en el fons, si l’economia mundial millora, nosaltres també ho farem, per la dependència exterior (turisme, mercaderies, inversió de capitals forans, etc.). Tot com diem és relatiu: fins i tot podem intuir que com pitjor vagin els nostres competidors en inseguretat, inflació, aprovisionaments, millor pel turisme mediterrani, que puc veure un altre boom com ja han vist el 2023 les nostres cadenes hoteleres.
La resta del quadre macroeconòmic ens ve bastant donat: taxes d’interès dels diners bellugadís, més normalitzat ja entre el curt i el llarg, l’euríbor a la baixa al segon semestre s’espera del 2024, el tipus de canvi del dòlar amb una Administració friendlyshore o de ‘America first’, la balança de capital de la Xina i dels emergents... Però més enllà de situacions sofisticables amb xifres i dades, romandrà la incertesa geopolítica: el ve’s a saber quin vent bufarà sobre la papallona de la sort o de la catàstrofe; pot ser segons amb quin peu es llevi Putin o les agrures que siguin capaços de pair els Netanyahu de torn. Tot es desestabilitza avui tan fàcilment en un món global interdependent com el nostre, que es fa molt difícil la prognosi; ja sigui amb les collites que dona el clima, les crisis del transport o els drames humans que ens toqui viure.
De manera que si vaig prenent capes a la ceba del 2024 arribo com us deia a Trump!!. L’economia mundial, la democràcia parlamentària, els conflictes previsibles depenen avui d’aquest ‘cor de la tenebra’ que diria Joseph Conrad, que es diu Donald Trump. Un nucli de ceba, que deixi’m que digui, que fa mala olor.
Dit això, els comportaments dels agents que es juguen les plusvàlues que genera l’economia sol ser resilient: tot s’acabarà acomodant a les realitats de qui mani, als EE.UU. sobretot. Es deterioraran, certament, més o menys els fonaments del capitalisme democràtic (Martin Wolfson dixit), però l’economia s’ajustarà a curt termini, i la vida del planeta seguirà, sota i el tic-tac amenaçador del canvi climàtic en el qual ens hem instal·lat. Per això no hi haurà Trump que valgui.
Balears, sigui el que sigui finalment la conjuntura del moment, ha de recordar que som Illes amb un entorn tant daurat com limitat. Ha de conrear els jardinets que tenim fèrtils (els clústers competitius, l’aposta per la qualitat, no créixer en quantitats) i guarir que no es podreixin per falta de priorització, ja que són molt diversos els interessos presents i no tots compatibles amb l’interès comú. I aprofitar cada moment polític afavorint els pros (el respecte a la cultura pròpia i al medi ambient) i apaivagant els contres (els condicionants insulars). No hi ha més remei.l
