Nil Riudavets, premi Ramon Llull 2025: «Crec més en el treball que no en el talent innat»

L’1 de maig de 2019 va patir un xoc frontal a gran velocitat contra un altre triatleta en un triatló per equips al Prat de Llobregat. S’havia trencat la clavícula, l’artèria subclàvia i el plexe braquial del braç dret. La lesió del plexe és la que li va deixar la paràlisi permanent al braç.

Tenia 23 anys i la gestió del dol que li va tocar fer va ser molt complicada. En el moment de l’accident estava instal·lat a Barcelona, havia acabat el Màster en Urgències i es volia menjar el món. L’accident, però, el va aturar en sec i li va demostrar que la vida pot canviar en un segon.

Aleshores es va centrar a donar el màxim en la seva rehabilitació per aconseguir recuperar-se. Preparà a consciència una mitja marató de muntanya al Camí de Cavalls de Menorca que es feia el novembre de 2021 i quan la va completar va tornar a sentir què era l’esport per a ell. Aleshores va decidir posar-se com a objectiu intentar participar en els Jocs Paralímpics de París 2024.

Aquesta participació va ser complir un somni, i guanyar la medalla de bronze després d’un agònic esprint a 200 metres de la meta va ser una emoció indescriptible. Actualment compagina la seva professió com a infermer amb l’entrenament necessari per poder assolir una forma òptima per als reptes futurs, sempre amb la mirada posada en els Jocs Paralímpics de Los Angeles 2028.

Quants de premis li han donat des de la medalla de Paris?

—Crec que uns 5 premis. Sempre fa il·lusió rebre el reconeixement del teu poble, illa, comunitat o entitats del món esportiu.

Quina de les felicitacions que ha rebut li ha sorprès més?

—Per sorpresa, al no conèixer-los personalment, la de Sergio Llull i Albert Torres, dos autèntics referents dins l’esport menorquí. Es van mostrar molt propers i feliços de que aconseguís la medalla als jocs.

Encara somia amb la cursa que va fer a Paris o ha passat pàgina?

—He passat pàgina. Mai he estat molt de viure aferrat al passat, el meu present és prou entretingut. Evidentment mirar enrere i veure imatges de la cursa de París, sempre és una font de motivació.

On té penjada la medalla de bronze del triatló paralímpic?

—Està guardada dins la caixa al menjador de casa.

Creu que als propers Jocs Paralímpics pot aconseguir la plata o l’or?

—Sempre estarà dins el meu cap voler un millor resultat al propers jocs i sobretot es somia amb una victòria. Però més que creure en una posició o resultat, crec en una millora del meu rendiment i de gaudir del procés d’aconseguir-ho.

Què ha baratat en la seva vida després de París?

—La veritat que poques coses, segueixo treballant a l’hospital com infermer i entrenant tot el que puc al meu dia a dia. Intent passar més temps que mai amb família i amics, intentant que aquest temps sigui de màxima qualitat.

Què ha baratat en la seva trajectòria professional esportiva després de París?

—A nivell professional segueix-ho de la mateixa manera. Si més no, és veritat que per haver aconseguit millors resultats, existeix un major suport institucional i privat.

Pot explicar quin és ara el seu pla d’entrenament?

—El meu entrenador em va passant el pla d’entrenaments cada dues setmanes. Actualment estem treballant molta base aeròbica, entren entre 15 i 20 hores setmanals.

Quina de les tres especialitats del triatló li resulta més complicada?

—Complicada en si mateix, cap. Al final faig moltes hores entrenant cada sector i em sent molt còmode en els tres esports. Igual el que més em costa «patir» és la natació. Per aquest motiu he començat a entrenar 2 dies per setmana amb els màsters del Club Natació Maó. Està sent molt motivador tornar a fer sessions amb un vell entrenador de la meva infantesa, en Toni Vidal.

D’on li ve la passió per l’esquí?

—De quan era petit i pujàvem cada any a esquiar a Andorra amb les meves cosines.

Creu que aconseguirà anar als jocs paralímpics d’hivern a Milán-Cortina d’Ampezzo el 2026?

—Es tracte d’una pregunta complicada. Ara mateix estic fora dels jocs, per molt pocs punts. Ara bé, va ser un projecte que vaig agafar amb molta il·lusió, però l’estructura y el recolzament federatiu, ha esta gairebé 0. Si és veritat que el Comitè Paralímpic va impulsar molt bé el programa, però el treball de camp per part de la Federació, no s’ha realitzat com tocava. El període ja està.

Veu opcions de medalla com visualitzava abans de Paris?

—No, ni fer-hi prop. Crec que amb entrenador y moltes hores de neu, igual es podria haver somiat amb un diploma, però mai una medalla. Estem lluny la veritat, al no haver disposat mai ni d’entrenador ni de moltes hores de neu. Al final es tractava d’una inversió i una estructura, encara que es tracti d’un esport individual, sense medis i equip, estàs totalment perdut. A les copes del món d’esquí, em vaig donar compte de la diferencia que hi havia amb els atletes d’altres països. Per comparar esquís i cotxes, ells portaven un formula 1 i jo un 4x4 dels anys 80.

La seva parella Anna Mauri ha tornat a escriure a la llibreta on cada dia reflectia que aconseguiria medalla a Paris? Què posa ara?

—I tant que ha tornat a escriure. Portava uns mesos escrivint que aconseguiria la plaça fixe d’infermeria a l’hospital de Menorca, que estava encara pendent de resoldre. Fa una setmana va sortir al BOIB que l’havia aconseguida.

Què pensa avui del que ha significat l’accident que va patir el 2019 i que li va deixar el braç dret inmobilitzat?

—Pens que va ser una autèntica putada que em passes això als 23 anys i m’hagi deixat aquesta seqüela física de per vida. Però, tot i aquet fet, he refet la meva vida i estic gaudint-la al màxim fent les coses que em fan feliç i compartint-la amb les personeamb les que vull estar.

Amb quin adjectiu definiria la seva forma física actual?

—Molt bona, pel moment de la temporada a la que em trob.

Amb quin adjectiu definiria la seva forma mental actual?

—També bona. És veritat que fa uns mesos estava una mica esgotat, però som conscient de que és normal tenir moments millors i pitjors durant l’any. No crec que sigui positiu estar sempre al màxim nivell, ni mental ni físic.

Quin atleta admira i per què?

—Admiro a molts atletes, crec que la mentalitat dels millors esportistes, és un del valors més grans que tenim com a societat. Som molt més fan del treball que del talent innat. Diré uns quants: Rafael Nadal, Sergio Lllull, Ona Carbonell, Lebron James, Michael Phelps, Tadej Pogacar...

Què representa i li aporta la seva parella Anna Mauri?

—Representa un suport emocional, una font d’inspiració, un riure constant i una llar de pau.

I els seus pares i la seva germana?

—Representen el que som jo com a persona i un suport incondicional pel que ha estat la meva vida fins ara.

I el seu entrenador Iván Muñoz?

—Un gran amic amb el que és un plaer treballar. Te una visió brutal de la millora del rendiment esportiu, sent molt conscient de que per construir de manera sòlida un gran estat físic i mental, no hi ha que saltar-se passos. A més puc parlar moltes coses amb ell, sempre és una font d’aprenentatge.

Un esportista d’èlit com vostè pot viure només de l’esport?

—Només de l’esport és complicat.  Si treballes per millorar la teva marca personal i trobes empreses privades que creguin amb els valors que transmets i amb el teu projecte esportiu, pues igual es pot fer. A nivell institucional també hi ha ajudes que et permeten desenvolupar-te de manera professional, però si no tens bons resultats o pateixes alguna lesió, aquestes poden desaparèixer.

Com es veu vostè en el futur en la professió d’infermer?

—De moment he consolidat la plaça a l’Hospital Mateu Orfila a través del darrer procés d’oposició fet per IB-Salut. M’agradaria poder estar vinculat sempre a la meva professió, ja que m’agrada molt el que faig. Però, és veritat que m’agradaria reduir-me una mica la jornada,    per poder entrenar més temps i amb major qualitat.

Li agradaria en el futur ser entrenador d’esportistes?

—En un futur, igual sí. Vaig estar col·laborant fa uns anys amb l’escola de triatló d’Artiem i va ser una experiència brutal. Crec que pots marcar molt a les persones que entrenes, fent-los veure que darrera l’esport hi ha molt més que un rendiment o canvi físic.

Si no hagués optat per l’atletisme quin esport li haguera agradar practicar professionalment?

—Si no hagués triat el triatló, suposo que hagués fet atletisme. El córrer és dels tres esports, el que més gaudeix-ho de fer, tant entrenant com competint.

Té temps per alguna altra affició? Quines?

—No tinc molt de temps. Però gaudeix-ho molt d’anar al menjar a restaurants o d’anar al cinema. Si això ho puc compartir amb l’Anna, la meva família o amb els amics, sa xalada és major.

Quina música escolta? A quin concert ha anat o li agradaria anar que l’impacti?

—Escolto un poc de tot. M’agradaria anar a un concert de Valeria Castro.

Ha llegit mai un llibre d’autoajuda que l’hagi ajudat?

—Durant el meu període d’acceptació de la lesió vaig llegir-ne molts. Sempre treus coses positives dels llibres d’autoajuda, encara que crec que la vida no és de color de rosa, moltes vegades venen mal donades i és normal estar malament en aquells moments. Lo important és tenir un pla y objectius per intentar recuperar la il·lusió. Un llibre que me va marcar molt va ser «L’home a la recerca de sentit» de Viktor Frankl.

Ens digui una obra literària o un autor que li hagi despertat alguna cosa?

—L’últim llibre que he llegit és «Els Pilars de la Terra» de Ken Follet i la veritat que l’he gaudit molt, sempre m’ha agradat la representació de l’època medieval.

És bon cuiner? Mos digui un plat que li surti bé i el seu secret?

—No soc res de l’altre món com a cuiner, m’agrada més menjar que cuinar. Faig bones truites.

Si un dia es perd a algún lloc del món on l’hauríem d’anar a cercar?

—Algun lloc del Pirineu.

Té la sensació d’haver ajudat a algú a superar una situació difícil, com va haver de fer vostè després de l’accident?

—Crec que a alguna persona hauré ajudat. El que te més valor de tot el que he fet fins ara, és el missatge que he anat deixant sense jo cercar-ho, sent jo mateix i fent el meu camí.

Vostè és un bon conferenciant, com s’ha vist en diferents events. Pensar impulsar aquesta activitat i la de coach?

—Gaudeix-ho molt fent xerrades, donant a conèixer la meva experiència i el meu camí de vida a més gent. Crec que surten d’aquestes xerrades amb ganes de treballar i lluitar pels seus somnis. També supós que conèixer una història com la meva et pot ajudar a relativitzar moltes de les coses que et passen al dia a dia. Si que m’agradaria impulsar-la perquè veig que aporta molt valor i a l’hora m’ajuda a créixer personalment, fent-me preguntes que igual mai m’hagués fet. Si per «coach» entenem a la funció d’ajudar a altres persones a impulsar un desenvolupament personal, sí, però amb matisos, ja que humilment ho faria des de la meva experiència fins el moment, no des de un coneixement acadèmic del que no disposo.

Per acabar. Té un lema, una frase que l’inspiri i que l’ajudi a arribat a les seves metes?

—Sempre dic la mateixa, però em va marcar molt al seu moment. Es tracte d’una cançó d’Izal, La buena sombra: «de las batallas ganar la guerra. De las heridas, mi fuerza».