«M’agradaria morir-me». En Rafel tenia sis anys i amb certa freqüència proclamava així la seva amargor pel que vivia dia a dia. Massa contrarietats per un esperit tan tendre i sense aixopluc. El seu ànim es desgastava fins a l’abatiment enmig de l’excés de contratemps familiars, dificultats d’eficiència en els aprenentatges, escasses habilitats socials, etc.
Els infants són molt vulnerables als conflictes crònics, a les grans adversitats i als greus incidents familiars. Sense protecció l’ànim se’ls emmalalteix.
Alguns infants, engolits pel penar freqüent o desequilibrats enmig de relats preocupants, mostren símptomes de desengany primerenc. Amb freqüència evidencien desànim o tristor. Habitualment diuen estar cansats o tenen un tarannà trist. Mostren baixa autoestima i desinterès per quasi tot. Alguns també s’enfaden amb molta freqüència, denuncien ser rebutjats pels companys i moltes vegades esdevenen solitaris.
M’escarruf quan em trob nadons que han descobert la tristor abans d’hora i presenten quadres depressius: no somriuen, ni responen a estímuls, amb dificultats psicosomàtiques, etc.
M’impressiona escoltar els menuts quan, més enllà d’episodis ocasionals, repeteixen assíduament: «Estic cansat, no en tenc ganes». O aquell «Jo no sé aprendre». O el terrible «Ningú m’estima!». O quan amb freqüència ploren senzillament perquè «Tenc pena!». O es queixen de mals imaginaris, etc.
Llavors «com un peix que es mossega la cua» el desànim i l’aïllament llastren les capacitats reactives i el coneixement. Arriba el defalliment. Ocorre que la desil·lusió i la desesperança esdevenen ‘okupes’ habituals d’aquella ment. Estem parlant de quadres depressius o directament de depressió infantil, sempre que no es tracti d’altres problemes mèdics que cal descartar com l’anèmia.
L’OMS identifica la depressió com una de les causes més freqüents de malaltia greu a la infància. Les estadístiques mèdiques referencien entre un 3 per cent i 4 per cent la seva presència entre els infants. Unicef alerta de la necessitat de reaccionar davant els primers símptomes per evitar l’ensorrament personal que se’n deriva. D’altra banda, les dades evidencien que aquests estats d’ànim depressius amb freqüència, si no es reparen, acaben convertint-se en malalties mentals quan arriben a la joventut o edat adulta.
I que poc se’n parla a les escoles! És inusual destriar-lo del genèric «desmotivació», malgrat que aquell 3 per cent o 4 per cent d’infants també són alumnes.
També és cert que amb cinquanta anys de professió he acumulat molts relats d’infants que suren enmig l’adversitat perquè compten amb algun factor de protecció: algú amb qui sentir-se unit i que li evidencia amb seguretat la seva estimació, amb qui conversar serenament i riure amb freqüència, amb qui se sent protegit i és còmplice de les seves il·lusions. Algú amb qui satisfer la dosi bàsica d’abraçades intenses.
Habitualment se salven de l’ensorrament si compten (sigui familiar, vesí o docent) amb qui anar reinterpretant les indigestions de desassossec per trobar punts de llum i no perdre’s. No oblideu que sempre que hi ha sofriment guaita el sentiment de culpa. La majoria d’infants i adults, quan es senten refusats/menystinguts/negats/etc. tendeixen a sentir que són ells mateixos els culpables de no ser estimats. Llavors encara és més difícil surar.
Fins i tot alguns troben prou oxigen a la vida escolar, grups d’esplai o activitats esportives. Altres vegades la protecció es deriva de relacions d’amistat estable amb algun altre infant ben sostinguts que els encomana energia i pràctiques d’empatia, confraternitat i capacitat d’il·lusió. A vegades l’amistat és l’única experiència amorosa a què tenen accés. Tenir un bon amic per a qui ets important pot ser un bon salvavides!
A més de la depressió hi ha moltes altres patologies mentals a la infància que suposen, segons l’OMS, un 14 per cent d’infants amb significats problemes de salut mental.
Cal dir que la psicologia i la psiquiatria assoleixen habitualment uns bons resultats en les intervencions terapèutiques. En els casos de comorbilitat amb problemàtica social, necessiten garantir la cointervenció amb el treball social. Tanmateix, no són tractaments barats.
L’IB-Salut compta a Menorca amb un total de quatre psicòlegs i psiquiatres infantils.
A Menorca hi ha més de tretze mil infants menors de setze anys. D’ells més de quatre mil en risc de pobresa, quasi dos mil cinc-cents en situació de pobresa severa.
Com es poden curar els infants que la família no ho pot pagar?
