Un dia del passat estiu, me vaig entretenir a girar els fulls del tom VII d’«Els nostres arts i oficis d’antany», i a les primeres pàgines s’hi troba l’art dels herbolaris i els curanderos. Aquest tema està ambientat a Mallorca i dividit en dues parts, la qual cosa me va fer recordar un temps passat, que ja queda molt enfora, perquè quan era al·lot a Menorca també se’n parlava molt d’aquesta temàtica, però avui en dia és molta la gent que no n’ha sentit parlar mai. Per açò vaig pensar de treure'n un parell d’articles, perquè encara trobem molta gent major, que ho ben recorda, per tant val la pena fer-ne una comparació d’aquells antics medicaments del temps passat i comparar-los amb el present.
ELS PRIMERS HERBOLARIS I MESTRES DE LA SALUT. De bon començament, damunt la temàtica dels herbolaris, troben unes cites de l’apòstol Sant Joan, que venen con l’anell al dit. Estant desterrat, aquest apòstol, a l’illa de Pantmos, tingué una visió, que escrigué per a la posteritat: «Després me va mostrar l’àngel, de l'arbre de la vida, que fruita dotze vegades a l’any, cada mes dona el seu fruit, i les seves fulles, són d’ús medicinal per a les nacions...» No gaire diferent es pronunciava el profeta Ezequiel, prop de l’any 600 a. de C., quan escrivia: «I els seus fruits serviran d’aliment i les seves fruïtes de medicina...».
És aquesta una prova més de l’amor providencial de Déu, que creà i preparà tota casta d’herbes i arbres, perquè servissin tant d’aliment com de remei contra les malalties i les docències de l’home, que posteriorment havia d’entrar en escena en la magna epopeia de la creació. Bé ho comprengué la nostra gent quan deia: «Qui donà per néixer dona per créixer» i que «Els infants neixen amb un pa davall el braç», perquè la mateixa Providència ha preparat a la terra tot allò que és necessari per a la supervivència de l’home, com és primerament l’alimentació i en segon lloc aquelles substàncies curatives, que d’una manera o de l’altra serveixen per restablir la salut perduda.
I posats a fer distincions, podem afirmar que els primers herbolaris, els primers mestres de la salut, foren els animals salvatges que, enduits del seu savi instint, el potenciaren a màxim, ells ho sabien i saben triar aquells vegetals més apropiats, per curar una dolència o ferida determinada. Quantes vegades hem vist com els moixos cerquen gram per menjar-ne, quan volen gitar una menja que els ha caigut malament. O un ca, que es llepa constantment una ferida per desinfectar-la; una prova més la trobem en aquesta dita: «Si una ferida et vols curar, deixa que la llepi un ca».
Una prova més la tenim en els mostels, que quan es troben ferits, van a rebolcar-se en les herbes, prou conegudes i abundants de la nostra contrada, que es diuen plantatge. A terres llunyanes, ja fa un munt de segles, els aborígens es fixaren en els lleons, que acudien a menjar l’escorça de la quina, per curar la febre de les tercianes o quartanes.
Ara, per no allargar-nos massa en aquesta part dels herbolaris, sols hi afegirem les paraules d’un escriptor del segle XVIII, que diuen així: «Quereis saber cuán fácil es medicarse a sí mismo? Observar a todos los animales curarse por puro instinto de la naturaleza, Porque como quiere Catón ‘sua cuique natura est advivendum dux’», que en la nostra llengua resa així: per a cada un la pròpia naturalesa és la norma de viure.
És bo de creure que ben prest, pot ser en la mateixa albada de la humanitat, entre aquelles comunitats tribals primitives descollarien algunes persones dotades d’un alt esperit d’intuïció que, observant aquest fets, emprarien els mateixos remeis naturals i altres per l’estil per curar els malalts i ferits de la família. Serien els primers «curanderos» de d’humanitat. La dita diu: «A un país de cecs un tort és el rei».
En aquesta primera part, hi podríem afegir moltes coses més, però hi posaré el punt final amb aquesta cançó, que varen dur a Menorca aquells antics segadors mallorquins.
«Me vols dir cama rotgera/ quantes cames rotges dus?/ Jo duc cames rotges/ d’un pam i mig de caluix».
Esper haver estat encertat, en aquesta primera part, ara veurem la segona com sortirà.
Fins un altre dia.
