La política espanyola té una estranya tendència a anar a contrapel. Una capacitat envejable —i esgotadora— d’escollir justament la direcció equivocada quan la història comença a marcar el ritme. I si alguna cosa demostra aquesta tendència, és que no importa com de diferents semblin els protagonistes: els errors es repeteixen, es reciclen, es vesteixen d’actualitat... però són essencialment els mateixos.
Corria l’any 1986 quan Manuel Fraga, fundador d’Alianza Popular i ferm defensor de l’ordre, la disciplina i un Occident fort, es va despenjar amb un «No» a la permanència d’Espanya a l’OTAN. No perquè no cregués en l’Aliança Atlàntica —al contrari, la seva biografia ho deixava ben clar—, sinó perquè, en aquell moment, qui governava era Felipe González. I clar, si el PSOE defensava la permanència, el sensat (parlant en termes electorals) era oposar-s’hi. Que la seguretat nacional quedés en segon pla era un detall menor, gairebé anecdòtic.
2 L’argument de Fraga fou una mena de pirueta lògica: no era tant estar contra l’OTAN com contra «el referèndum» en si, perquè la política exterior s’havia de gestionar des del Parlament i no des de les urnes. Una cosa que, venint d’un senyor que durant dècades no va mostrar gaire entusiasme pels mecanismes democràtics, tenia el seu toc irònic. Però el cert és que aquell «No» va situar la dreta espanyola al mateix costat que el PCE, Izquierda Unida, sindicats pacifistes i una part considerable de l’esquerra alternativa. Coses que a la vida es veuen... de tant en tant.
Gairebé quatre dècades més tard, aquest mateix esperit d’oposició sistemàtica reapareix, aquesta vegada de la mà de Sumar. En ple 2025, amb una Rússia agressiva, invasora i obertament enemiga dels valors democràtics europeus, el partit liderat per Yolanda Díaz considera que la prioritat és sortir de l’OTAN i oposar-se al rearmament europeu. No importa que estiguem a les portes d’una redefinició geopolítica del continent. No importa que Ucraïna segueixi en guerra. Per a Sumar, l’important és que no s’inverteixi «ni un euro» en defensa.
Fa tot just deu dies, sense anar més lluny, Sumar va donar suport a una moció del BNG que instava el Govern a rebutjar la proposta d’Ursula von der Leyen de crear un fons europeu de 800.000 milions d’euros per reforçar la seguretat continental. Una proposta que no implica omplir Europa de tancs, sinó protegir infraestructures crítiques, ciberdefenses, capacitats tecnològiques i militars bàsiques perquè el continent no depengui eternament de Washington. Però en la lògica de Sumar, tot el que soni a defensa sona a imperialisme.
I aquí hi ha la contradicció més sagnant: Sumar forma part del Govern d’Espanya. No d’una ONG, no d’un grup activista de barri. És part de l’Executiu. Els seus ministres juren la Constitució, gestionen carteres i cobren del mateix pressupost que pretenen deixar desprotegit davant amenaces reals. Que votin a favor de la sortida d’Espanya de l’OTAN no és només un acte d’incoherència política, és una deslleialtat institucional, una bufetada als seus propis socis de govern i un missatge molt preocupant als nostres aliats internacionals.
Pedro Sánchez, fidel al seu estil, ha intentat rebaixar el conflicte al·ludint al «posat ideològic» dels seus socis. Una manera elegant de dir que Sumar encara no ha superat el trauma de la Guerra Freda. Perquè, efectivament, hi ha un sector de l’esquerra que es lleva cada matí com la mare de «Good Bye Lenin», convençut que el mur de Berlín segueix dempeus i que l’OTAN és poc més que un instrument del Pentàgon per bombardejar pobles innocents. I ningú —o gairebé ningú— s’atreveix a dir-los que el món ha canviat.
2 El problema no és ideològic. Ningú discuteix que l’esquerra tengui els seus debats sobre el model econòmic, el repartiment de la riquesa, o el paper d’Europa al món. El problema és que certs discursos semblen viure en una càpsula temporal, ancorats en una lectura romàntica del passat. Com si Putin no hagués envaït Geòrgia (2008) annexionant-se regions d’Abkhàzia i Ossètia del Sud; Ucraïna (2014) annexionant-se la península de Crimea; i novament Ucraïna (2022) ocupant il·legalment Donetsk, Lugansk, Zaporíjia i Kherson. Com si els països bàltics no visquessin sota una amenaça constant —pregunteu-li sinó a Kaja Kallas, l’actual vicepresidenta de la Comissió Europea—. Com si la defensa col·lectiva fos una excusa per no invertir en sanitat. Quan, en realitat, ambdues coses —estat del benestar i seguretat comuna— no només poden coexistir: han de fer-ho.
Europa s’enfronta a un repte històric. Si vol deixar de ser un apèndix dependent dels Estats Units, necessita autonomia estratègica. I això passa per tenir una defensa europea real. No és militarisme. És responsabilitat. No és militaritzar el continent. És no dependre exclusivament del caprici de l’inquilí de la Casa Blanca —i vaja quin inquilí, l’actual!—. I sí, això costa diners. Però ens en costarà molts més mirar cap a una altra banda mentre un país veí és bombardejat.
L’esquerra que no entén això no és només una esquerra equivocada. És una esquerra irresponsable. I el que és pitjor: és una esquerra que, com Fraga en el seu moment, s’oposa per reflex, no per convicció. Amb la diferència que Fraga, almenys, no era al Govern quan ho va fer. Sumar sí que en forma part. I quan els membres del teu gabinet no tenen clar qui són els aliats i qui són els enemics, el problema ja no és ideològic. És estructural. El problema és teu, benvolgut Pedro Sánchez. O més ben dit: és nostre.
