La concentració mental se’n va anar a fer punyetes per una intrusiva trucada comercial. Vaig clicar bloquejar amb el regust amarg del conformisme per haver-me d’empassar la sonsònia inoportuna d’una melodia de llauna telefònica que pessigava el silenci poètic i escumós de la tarda assolellada. Qui té les meves dades? Per què? Per a què?... Quina obvietat, oi?: Vivim sota la fèrula del capitalisme de la vigilància (Shoshana Zuboff).
Un munt de preguntes estèrils van saturar-me el cap de forma angoixant. El text d’aquest escrit corria el risc de convertir-se en un pou d’ecos repetitius, valgui la redundància, sense respostes. Massa seguretat ens fa més vulnerables; us adoneu? Estem venuts i cosificats per un sistema pervers. No controlem qui o què ens controla, malgrat que sabem que estem abduïts per una maquinària tecnològica al servei d’una màgia negra, que ens buida les butxaques, la ment, la vida.
Encara no m’havia passat mai estar escrivint quatre línies amb la sensació de ser espiat per xucladors de dades conductuals, els mercats i els seus titelles, els governs. Sempre m’han dit que som massa confiat, que els serveis de intel·ligència no han de ser massa intel·ligents per localitzar-me... Així les coses, és clar que tampoc us puc enviar un missatge codificat o criptogràfic de cal·ligrafia fingida; però sí puc fer, en un entrelínies, unes lletres invisibles per gaudir d’un silenci de neu, blanc, on no passi res i tot passi... la vida.
O sigui, escriuré paraules aparentment mudes en una freqüència infreqüent, és a dir, sons silenciosos amb vibracions de partícules analògiques disfressades, indetectables pels tafaners tecnològics. M’agradaria celebrar amb aquets mots muts, no, tan sols instints contestataris i rebels, sinó, a més, aquella percepció de l’absurd que fa florir en les fesomies humanes somriures abstractes entre intuïcions de bonhomia.
Aquestes lletres no us volen distreure, només us ho volen fer creure que esteu distrets. Tenim per endavant moltes coses a fer o no fer i les imprevistes. Tot dins el sac del temps dels dies que passen i que s’assemblen, però mai són iguals, com les aigües d’un riu, les onades de la mar o els pensaments de la ment, que mai són exactament les mateixos, a no ser que una o un estigui enrocat en la banalitat de tot plegat; mai se sap... o sí?
