La «Pau Perpètua» kantiana está escrita des de la perspectiva que les exigències racionals pràctiques no només contenen una dimensió ética, sinó també jurídica i política. Aquestes exigències deriven d’una racionalitat «a priori» independent respecte d’allò que ens ve donat per la via de l’experiència, el coneixement de la qual -de l’experiència respecte del que els éssers humans realment fan, no pas del que haurien de fer- és més propi de l’home de poder, no pas de l’home de pensament. La relació entre ambdós es planteja a Kant en termes del que ell anomena «Idea regulativa» de la praxi moral, jurídica i política. Consisteix en el fet que les accions humanes -especialment les pròpies de l’home de poder- s’atenen en la pràctica al que podríem anomenar criteris de prudència, almanco en la seva immediatesa, però aprofitant les avinenteses favorables per a introduir reformes tendents a realitzar les exigències racionals tot i el seu caràcter ideal.
L’home de poder no és un filòsof, ni la seva moralitat és ideal, però ha de crear les condicions sota les quals el filòsof es pugui moure en el terreny de la llibertat de pensament i expressar públicament com a tal. Els criteris d’acció són encara prudencials, però el coneixement i la manifestació pública dels criteris «racionals» ha de permetre, donades les circumstàncies apropiades, introduir les reformes tendents a la realització d’aquell ideal.
La idea com a tal és irrealitzable -moral, jurídica i políticament- en termes absoluts, però genera transformacions -personals i històriques- que, tot i que de manera imperceptible, aproximen gradualment la realitat empírica a la Idea que regula la praxi humana racional, en un procés que malgrat les anades i vingudes, configura el sentit de la Història com a tal.
Que la Història sigui comprensible pressuposa que tingui sentit, i només en pot tenir si és racionalitzable, val a dir, «explicable» des dels principis de la racionalitat, i no pas d’aquelles inclinacions i passions que solen condicionar les accions humanes -incloses les dels homes de poder-. Això semblaria conduir a una paradoxa: el progrés històric es produeix, alhora, com a conseqüència de l’home i, al mateix temps, malgrat l’home. Això porta al famós postulat (de Hegel seguint a Kant i llegant-lo a Marx) de l’«astúcia de la raó», argument que portarà Kant a defensar la idea del «progrés històric» com a possibilitat que compta ja amb els errors humans i els entén com a mediació «necessària», les quals porten de totes maneres a formes de configuració cada cop més justes i emancipades.
La idea de progrés històric requereix d’unes referències conceptuals en virtut de les quals aquell progrés es pugui contrastar i avaluar. No ha de ser lineal, sinó que contempla la possibilitat de regressions i carrerons sense sortida. Resulta evident per a Kant que la Pau resulta inviable sense Justícia.
Les condicions per a la Justícia són l’establiment del que avui anomenem un Estat del Dret al si de les nacions i d’un Dret de Gents per a regular les relacions entre els pobles, així com una tendència progressiva entre ells a acordar el marc per a unes normes jurídiques universals que podríem anomenar «Dret Cosmopolita» -a la situació actual del tot irrealitzable, afirma Kant.
Pel que fa al Dret Estatal, Kant afirma que la raó des de si mateixa demanda l’establiment d’una República, caracteritzada per la fonamentació de la seva Constitució sobre els principis del reconeixement universal de la Llibertat i la Igualtat de tots els seus membres -ciutadans i no ja súbdits-. La República -si ha de ser justa- es constitueix sobre el reconeixement de la Voluntat General com a principi legitimador de les decisions, així com sobre la separació entre el Poder Legislatiu i el Poder Executiu -a la qual s’ha d’afegir la independència del Poder Judicial.
Les decisions del Poder Executiu -en el temps de Kant es tractava habitualment d’un monarca- es troben al marge de la subjectivitat i arbitrarietat del governant des del moment que les lleis -en tant que legítimes- són expressió de la «Voluntat General», i la seva validesa és universal i necessària, la garantia de la qual és el poder coactiu de l’Estat. Aquest poder coactiu ha requerit prèviament del consentiment del ciutadans en el que els Il·lustrats anomenaren el «Pacte Social», condició de possibilitat de la mateixa Justícia.
