Fa tot just quatre anys dia 8 de març eren centenars de milers de persones que sortien as carrers de ses principals ciutats espanyoles en defensa des feminisme. Però any darrere any es moviment s’ha anat desinflant. En es cas de Madrid es 8M s’havia convertit en una data consolidada en què sa protesta era massiva. Dissabte passat, en canvi, no s’hi van concentrar ni 25.000 assistents.
Es presumptes casos d’assetjament sexual i ses acusacions relacionades amb prostitució de tres figures polítiques molt concretes han tombat es relat. Íñigo Errejón, Juan Carlos Monedero i José Luis Ábalos haurien d’haver sortit as carrer dissabte. Però per demanar perdó, no per donar lliçons.
Sí, no estaria malament que s'esquerra demanés perdó pes seu cinisme i sa seva hipocresia, per haver insultat tot aquell que no pensava com ells, per haver abandonat moltes víctimes agredides sexualment, per haver posat en llibertat 1.400 violadors, per haver-mos enganat sistemàticament amb càrrec a s‘erari públic i per crispar ses relacions normals entre homos i dones, mentre ells toleraven ses conductes abjectes de depredadors sexuals a ses seves pròpies files.
As feminisme radical li ha caigut sa careta. Ses dones no l’importen com a dones sinó com a instrument polític i propagandístic. Si sorgeix un cas que els perjudica, l'enterren, encara que per açò hagin de tapar sa boca a sa denunciant i, sobretot, atemptar contra es primer manament des seu credo; «jo sí que et crec, germana».
En realitat, només creuen a sa dona que els interessa creure. A sa que no, la ignoren, la silencien o la discriminen. Un favor pèssim per a sa causa.
Es líders des partit lila, en connivència amb es seus socis socialistes, van iniciar fa uns anys una vergonyosa campanya política per crear confrontació de gènere, criminalitzar s'homo, carregar-se sa seva presumpció d'innocència i impulsar un conjunt de lleis polítiques que donaven major valor a sa paraula de sa dona que a sa de s'homo. Darrere mil i una pancartes i proclames, es van enfartar de dir que ses dones no diuen mentides quan denuncien, que ses acusacions falses eren ínfimes i que era necessari denunciar qualsevol conducta que atemptés contra sa seva dignitat.
Paradoxalment, aquests líders estan sent víctimes de ses seves pròpies tesis populistes, intransigents i totalitàries. Ara els toca provar s'amarga medicina que tantes vegades han receptat a tots es homos assenyalats, només pes fet de ser-ho. Llevat d’aquells que formin part de sa seva mateixa família política. Llavors no dubten a silenciar es seus excessos i obviar es «jo sí que et crec, germana».
Es seus dirigents -entre ells n’Irene Montero, ministra d’Igualtat en es seu moment- sempre en van estar al corrent d’aquests comportaments, però tots van mirar cap a una altra banda. Es mateixos qui en nom d’aquest fals feminisme es van tirar a sa jugular den Rubiales per una besada en públic, van amagar a ses consciències de sa seva podrida i cínica moral es tocaments, es baveig i s’assetjament de qualcuns des seus mascles alfa. Acusaven de masclistes tots aquells que no recolzaven es seu idealisme extrem, mentre estojaven dins es calaix totes ses denúncies per agressions en es si de sa pròpia formació per no fer malbé sa imatge pública des partit des «només sí és sí».
Ara podem entendre a les clares com tantes dones s'esgargamellaven denunciant tots es homos del món com a violadors en potència. A s'entorn immediat en què es movien ses coses anaven així. Pensaven que sa societat era com sa pròpia cúpula des partits en què creien cegament i que abusava de sa confiança de totes elles prostituint sa causa de sa igualtat real i decent.
Aquells que han emprat es 8M durant es darrers anys per fer ideologia i enfrontar ses dones per ses seves conviccions polítiques, són es mateixos que han format part de governs des des quals s'han pagat serveis de prostitució amb doblers públics o que han tapat episodis d'abusos sexuals dins ses pròpies organitzacions, mentre exhibien pancartes amb lemes reivindicatius que ara arrosseguen per en terra.
Crear rivalitat entre gèneres en nom des feminisme no només és fals i injust, sinó també absolutament perjudicial pes moviment. És fonamental que tots siguem partícips des avenços que hi queden per aconseguir en matèria d'igualtat, en tost d’ofendre i atacar sistemàticament s’honorabilitat i integritat de s’homo, i reduir-lo a culpable de tot allò que sa dona no sigui capaç d’aconseguir.
Més que mai me reafirm en què aquest feminisme mal entès que anul·la ses dones i les fa submises a un sistema que les ha posat en un perill sense precedents en democràcia, no me representa. Es feminisme de ver creu que homos i dones tenen sa mateixa dignitat i considera ses diferències com a valuoses i complementàries, de sa mateixa manera que ses que existeixen entre cada un des individus.
