«Si acaso doblares la vara de la justicia, no sea con el peso de la dádiva, sino con el de la misericordia». Don Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616), el príncipe de las letras.
Algú creu que totes les ofrenes, regals, dispensis, descomptes, quitacions i mil símils o sinònims més són a canvi de res? Per què hem de creure que a les condonacions uns se les mereixen més que els altres? O, quins mèrits han fet aquells a qui se’ls amnistia en més alt grau que a la resta? Com es determina qui és ciutadà de primera o de segona classe? La línia que separa la generositat de la culpabilitat, ho podeu ben creure, és tan fina que pràcticament no existeix i gairebé podríem dir que totes dues són una sola cosa. Per alguna raó ambdós casos són substantius abstractes; no existeix la casualitat, però sí la causalitat. Bituminós sí, però espereu...
Seria fàcil assenyalar qui pacta a porta tancada, davall taula o d'esquena a la ciutadania que els paga (tributs). O anomenar-ne les sigles i les polièdriques ubicacions. Fins i tot quines bastardes raons justifiquen que el pacificador es posi de part de l’agressor. Però cada cop em demano més sovint: Per què? Per què si al final l'opacitat ha sigut declarada ètica i democràtica encara que aquesta manta fosca abrigui els pactes més sinistres i immorals? Per què, si l’interès personal ja és més important que el general? Per què si la filosofia beneïda és la llei del més fort? Així que no dirigiré avui el dit cap als caça-lirons de sempre. Avui no. Total, el món acaba en el 2032, no? Però, per si de cas, comencem amb les metàfores que avui vull deslliurar-vos.
Per això em dirigiré, més enfutimat, però alhora més humà, cap als miserables que mendiguen les sobres de l’amicícia, a aquells que, sense sang ni ànima, hipotequen la seva paraula a dins d’un sobre. Als que fan que em rebenti la sapiència de la cleda fatxenda i els pusil·lànimes. Als pàmfils desgraciats que saluden quan convé mentre van d’humils essent covards estruços. El seu ordre, els seus gestos i la seva veu reflecteixen carestia amical fins i tot a través del mirall opac del seu pulcre però buit existencialisme. Quant efímera és la bellesa que ja neix caduca! I no ho saben, mesquins!
No vull ser com ells, jo no vull que em regalin la llibertat que diuen representar, perquè la llibertat –posem pel cas de dir el que vulguis– no existeix si no és robada, tal que el destí. Tal que una ànima que li ha vessat ja la confiança en els homes-estruços. Per això, resolut, m’enerven els seus consellers impostors i m’emmalalteixen els col·lectius adoctrinats i sense cervell, puix han sigut masses les nits atrotinades que m’han exigit calma, i masses els matins que d’ells res no he trobat.
Alguns, amics, em batien furtiu en la divulgació i diuen que em rebolco en la brea... i tenen raó, però és que mentre passejo trepitjant l’espatlla d’aquesta ciutat adormida plena de lirons, sols puc escopir l’insuls sabor a res que no m’empasso embriagat d’ombres hipòcrites que voldrien ballar ja sobre la meva tomba. Tampoc no necessito ser generós, puix no soc culpable de res. No dec res a ningú. Potser, aquells a qui els seus prejudicis se'ls encavalquen amb la covardia i la por a la lleialtat i a l’honor, sí que siguin generosos, és clar, amb l'aliena dádiva de la que parlava el Quixot a Sancho; així és fàcil. Així tot està a l’abast, res no és espuri. Però em fan fàstic i em pentino els cabells canosos amb la seva repugnant nàusea votada, perquè resulta que es creuen fora de perill i intangibles dins la seva tèrbola urna postissa i d’artifici.
2 Ja els bufaran temps de derrota i solitud, i el vent no serà sord sinó tronador contra el neó avantguardista que parpelleja la rutina immoral de viure amb un cor que s’ha podrit de no bategar més que per ell. Els avui guanyadors, seran els vençuts de demà, o els suïcides, però els antifeixistes del present seran els feixistes del futur, i, tot i això, quan ocorri, en l’indissimulable tropell, encara ens mortificaran i ens crucificaran a aquells que hàgim volgut ser simples homes, simples poetes, simples versos solts. Ànimes lliures fora de la gàbia de l’insolent mercat fariseu.
Així que aparteu la mirada del seu reflex encegador, no els dediqueu ni mitja poesia, puix no us escoltaran i sols estareu parlant en estèril, quan ells, el que es mereixen, és ser ignorats des del moment que se us presenten amb la generositat com a salutació i amb la intenció de cobrar-vos l’únic que els importa. No et volen a tu, només el teu vot, el teu rèdit, el teu viàtic... I sí, ja ho sé, avui tampoc no he aconseguit abaixar el dit. Maleïts homes-estruços! Maleïts caça-lirons! Però... Qui és més fort: qui es venja o qui perdona?
«Els feixistes del futur es diran a si mateixos antifeixistes».
Frase erròniament atribuïda a Winston Churchill (1874-1965).
