Amaniré aquest escrit amb un rajolí de paraules olioses de primera premsada en fred. No crec que siguin mots massa verges, però, sí que m’agradaria que tinguessin aquella untuositat daurada i llaminera per cobrir la llesca d’aquesta pàgina amb sabors de la terra. Un polsim de sal li donarà un toc mariner. Sense voler ser massa avinagrat, li afegiré un toc exòtic de vinagreta amb espècies aromàtiques per estimular les sensibilitats olfactives i digestives, sobretot, per entretenir el gust per una lectura assossegada.
M’assec davant el foc. Les flames abracen un tronc, apassionades, abrandadament, amb un amor d’aquells que cremen. Tanco els ulls, sento acaronaments d’escalfor fins més amunt del clatell i el so d’un vent calent que s’enlaira per la xemeneia. Brases roents treuen la llengua i comencen a crepitar, llençant gotetes de llum, focs d’artifici, que s’esvaeixen guspirejant com sospirs d’un foc que esdevindrà cendra o, invisiblement, s’esfumarà en la freda nit de les engires del poble que té els peus dins la foscúria del port.
Amb un moviment inesperat de la meva memòria, obro el calaix d’un record que vull compartir, una guspira mental. Segurament, moltes persones que encara tresquen pel poble des Castell ho recordaran millor que no pas jo, que en aquell temps era un marrec d’encara no deu anys. Si no ho recordo malament, a primera hora dels capvespres sonava el lacònic so trompeter d’una corneta que serpentejava pels aires per tal d’arriar aquella bandera del pollastre socarrat.
Enfilant-se pels teulats, esquivant les cantonades i ficant-se dins les orelles de la soldadesca de passeig, aquella musiqueta tenia un no sé què d’encanteri militar; doncs, els uniformats, com les ordenances ordenaven, festejant moltes vegades, s’havien de quedar quiets, posar-se tibats, erts com un pal i, alhora, saludar com les ordenances ordenaven.
Ensumant amb flaire patriòtica les notes flàccides que anunciaven el replec del drapeau nacional i un dia manco de mili, m’imagino que els soldats sovint es podien trobar en situacions incòmodes. Posats al cas, si en aquell moment estaven donant un petó, ¿s’havien de quedar a mitges i mossegar-se la llengua? Si algú, just en aquell moment, s’arriava els calçons per imperioses necessitats fisiològiques, ¿s’havia d’aixecar esverat del forat amb tot pengim-penjam?...
Potser penseu que això que dic són bestieses, però, en aquell temps d’arbitrarietats, es feien i es deien molts disbarats si no es complien a cremadent el que les ordenances ordenaven.
