Cada any puntualment arriba el mes de març, també a mitjans d’aquest mes, entre dia 14 i 16 a Ciutadella, té lloc la celebració de la festa del Sant Crist; aquesta imatge, que el llarg del temps, s’ha conegut amb tres noms, «el Sant Crist dels Paraires», de «la Miraculosa suor» i del «Sant Crist de Ciutadella», com se’l coneix i anomena actualment; també té església pròpia i una antiga i llarga història.
Així idò, tal i com vaig prometre al rector d’aquesta església, el Pvre. Pere Salord Comella, pocs anys abans de la seva mort, què Déu el tingui a la Glòria. Quan ell me va demanar si cada any pensaria a escriuria un articlet, en memòria de la dita festa, fent referència a la història d’aquest Sant Crist. Però perquè no m’oblidés me va regalar el llibret de l’antiga història del Sant del Sant Crist de Ciutadella.
L’autor d’aquesta obreta fou el Pvre. Rafel Bosch i Ferrer, i es va imprimir a la impremta Massanet l’any 1928. De primer moment se’n va fer una tirada molt reduïda, que per diferents causes no va arribar a les mans de públic. Després, una vegada mort assassinat durant la guerra Civil, 15 anys després, es va publicar. Així idò, per complir amb la meva promesa enguany, he recopilat i traduït un retall d’aquesta antiga història, perquè està en castellà, si no en aquell temps no l’haurien deixada publicar.
L’antiga història del Sant Crist té molts de punts curiosos, un dels tants fou arran de la miraculosa suor del dia 15, però açò no va alterar les rogatives públiques, quan el Sant Crist fou traslladat en processó de la casa dels pellaires a la Catedral. En dit temple el Sant Crucifix fou molt visitat i inspeccionat. Varen bastar dues o tres gotes, que dia 16 li varen sortir al peu dret. El doctor Carreres, que havia estat avisat per un particular, hi va anar allà; entorn de la imatge hi havia molta gent, però ell al cap d’un moment va veure que una gota havia regalimat.
Restablert l’ordre, el Sant Crist tornà a la sala dels cardadors, que amenaçava perill, i dia 17 varen rebre una ordre del Sr. vicari general, que per més decoració i devoció, dins l’espai de tres dies la imatge fos tornada a l’Església, perquè a una casa particular no podia ser venerada pel públic. Ara bé, de l’antiga història se’n poden treure molts de detalls, però ara per posar el punt final, detallaré una mica com era sa devoció d’aquell temps.
LA DEVOCIÓ D’AQUELL TEMPS. Açò és la d’introducció de l’antiga història, la qual me va fer pensar en tot allò que me contava el meu avi, quan encara era al·lot, perquè durant els tres mesos de Sant Miquel a Nadal, vegades feia un eixut llarg, i es missatges deien: «Què farem, l’amo? Tal vegada haurem de treure el Sant Crist gros!». Un servidor, que sempre demanava, li deia: «Què vol dir açò del Sant Crist Gros, s’avi?» Ell me explicava que, quan feia estona que no plovia, solien fer rogatives al Sant Crist, i poc o molt sempre plovia.
En aquell temps, dins el ram del camp, hi havia molta devoció en vers el Sant Crist, per implorar la pluja, també allà per devers els anys seixanta, del passat segle XX, encara es trobaven llocs que cada dia abans de sopar resaven el rosari. Açò ve a demostrar la devoció d’aquell temps, principalment dins el ram del camp.
Actualment, aquella devoció s’ha perdut molt, no sé si en fan de rogatives, per implorar la pluja. Però açò no vol dir que la devoció s’hagi perdut, són els temps i la societat actual que han canviat; però aquest any passat els gemecs han estat grossos, i no tan sols a Menorca i a Mallorca, sinó també a molts de punts de la geografia espanyola.
