TW

Així comença una cançó de Raimon, titulada «El País Basc». Tots els colors del verd se me van presentar fa pocs dies quan volant damunt l’Illa vaig veure els camps, guaitant per la finestreta de l’avió, però en aquest cas amb unes taques molt grans de color groc, ja que els prats i voreres de camins anaven plenes de la flor que en diuen ‘vinagrella’. I van brullar els records d’infantesa, quan mastegàvem les tiges d’aquesta planta tan freqüent a Menorca, amb un gust agre a més no poder.
Feia dies que havia llegit un article d’«Es Diari», escrit per Miquel Camps, on diu que es tracta d’una espècie exòtica invasora originària del sud d’Àfrica que es va estenent per tot el món. Aquesta sí que és bona! Ara resultarà que, emprant el seu nom científic, amb la Rumex bucephalaphorus, els al·lots érem a punt de prendre mal, com sembla que li passa al bestiar si en menja molt. Per aquest motiu s’aconsella erradicar aquesta planta quan està en flor, que és quan és més sensible.

Dinant a Ferreries amb dos bons amics, em van dir que la ‘vinagrella’ també tenia altres noms a Menorca: ‘flor d’avellana’, ‘Xuclamel’ i ‘Fel i vinagre’. Vaja amb la planteta aquesta, invasora, de mal pair i amb un gust agre a més no poder, encara que amb uns tons groguencs la mar de polits quan es combina amb el verd, i amb quatre noms diferents, en tost d’un, com seria natural.

Altra planta amb flor de color vermell, la ‘sulla’ també és invasora, però molt vistosa i, en aquest cas, no cal eliminar-la atès que és un farratge molt bo per al bestiar. Cada dia n’aprenem una de nova. El nom científic és Hedisarum coronavium, prou mal de pronunciar com en el cas del de la ‘vinagrella’.

Tot açò m’ha fet pensar en altres plantes invasores -o vingudes d’ultramar- com és la patata que és un tubèrcul (solanum tuberosum) o el tomàtic que és una fruita d’una altra solanàcia (Solanum Licopersicum), provinent de Mèxic. Quan van arribar a Espanya eren plantes decoratives però han anat evolucionant i ara són la base alimentària de moltíssima de gent.

Jo em deman com podríem fer un oliaigu sense tomàtic, que pretén ser el plat nacional més econòmic de Menorca, atès que la caldera de llagosta és la més cara, sense discussió i més enfora de l’abast del pobre ciutadà no turista.

El lector que hagi arribat fins aquí, esper em perdoni la incursió dins d’una ciència, la botànica, de la que no en tenc la més petita idea, però m’ha permès escriure aquest esquitx cafeter.